Fundació Apel·les Fenosa

Figurina d'argila

Per a Apel·les Fenosa

Dolça forma, que una esperança
violenta ha pres als destins;
mica pura de terra, dins
un buit de la llum dibuixant-se

la seva solitud (amor!):
atònit un record et mira
des del temps massa ple, que gira
entorn del teu fràgil llangor.

Ja més simple, com t'hi podries
reconèixer? Tu no canvies,
dura als somnis com a la mà.

No comprenem què et pot armar
amb un tan innocent imperi;
però és nostre, tot el misteri.

Polyphème. 1949

XXXI

T'amuntanyaven,
pastor, folcs de tenebra,
fins que l'hivern davalli.
Després, captaire
front sangonós, demanes
esguards a portals closos.

Al jardí de l'antiga mansió que els amics Fenosa tenen al Vendrell, hi arrela una esplendorosa palmera que respon al nom d'Andròmaca. És acollidora i dubitativa, aquesta filla del desert, car prop de l'ombra de les seves fulles, sota els porxos venerables, es congria l'amistat i la poesia en les llargues tardes estivals.
Enamorat profundament d'Andròmaca, ha vingut a viure entre el seu brancatge un petit i simpàtic animaló anomenat René. Ha vingut de París, adoptant ara el nom de Nirto. És molt vistós, té el caparró vivíssim i escolta amb complaença la cantúria delirant dels ocells. Té molta cura d'Andròmaca, mantenint-la polida i lluent, devorant-li els pugons i paràsits de tota mena que pretenen encastar-se-li.
René (o Nirto), que sembla com si s'embolcallés amb una túnica extraordinàriament vistosa, a la vinguda del capvespre conversa amb Andròmaca sobre el contingut de les Poètiques de Boileau i d'Aristòtil, que ell considera empipadorament formulistes. A voltes descobreixen que no estan del tot d'acord respecte al concepte ideal de Bellesa, i aleshores s'esdevenen picallosos escarafalls i picabaralles interminables. En les nits de lluna, René (o Nirto) canta amb una agradable i ben modulada veu de tenor:

Les sanglots longs
des violons
de l'automne...

Llavors, a René (o Nirto) se li belluguen les llargues extremitats pedunculars que, a guisa d'antenes, li surten de la diminuta testa, mentre Andròmaca balanceja suaument la seva còrpora harmoniosa.
Tot pren, en aquell moment, un caràcter de dilatada felicitat intemporal.

Fenosa és un home bo, d'una humanitat cordial. Té un esperit equilibrat, i posseeix la saviesa d'un home antic, arrelat a la terra, car sap que l'important és valorar, en aquest ordre, la bondat, la intel·ligència i la bellesa. La seva coincidència suposa la perfecció. Els anys han donat a Fenosa l'experiència, i quan alguna volta li pregunto per les seves lectures, em contesta complagut que alguna cosa actual, divinament passada de moda; potser, l'Aminta del Tasso. Fenosa és un gran lector de poesia, i posseeix un sentit segur per a detectar-la allà on es pugui trobar. No debades els poetes han estat els seus amics: Éluard, Ponge, Carner, etcètera. Si hi pensem una mica, descobrim que, en realitat, la seva escultura és poesia corporeïtzada: corporeïtzada per al tacte.

A la mansió que Apel·les Fenosa té al Vendrell acuden els seus amics a visitar-lo. Allí he conegut Joan Gili que d'Oxford ve a passar l'estiu a la casa que s'ha construït a Sant Vicenç de Calders. També hi acu­den molts dels seus amics francesos. Nicole, la dona de l'artista, té cura de tot, molt graciosament, mentre aquest juga una partida d'escacs o parla d'algun moble en restauració amb Joan Montserrat. La casa de Fenosa és noble i antiga, amb salons amplis, un jardí romàntic i unes torrasses medievals severes. Cap al tard, quan la llum esdevé tamisada i irreal, se sent de sobte el guirigall de les falcies. Això s'esdevé de cop i volta, sense pensar-hi, i deixa al seu darrere l'espai tot buit.

Fenosa ha treballat molt aquest estiu i ens ha donat una obra mestra amb el retrat de Nicole, la seva dona. Fenosa treballa intensament, però no insistentment en una obra, per la raó que la intensitat no pot mantenir-se gaire temps. Acut al fang diverses vegades al dia, i el deixa. El preocupa, sobretot, la frescor i l'espontaneïtat d'allò que està fent; és a dir, el preocupa allò que sorgeix de les seves mans sense que prèviament sigui en la seva ment. Creu en la bellesa de la Creació, i igual que els grecs, sap que el cos humà és la suma i el compendi del creat. Déu fou el primer escultor creant, del fang, el cos de l'home, i això que es reflecteix del Gènesi és una cosa d'una significació tremenda. Fenosa, amb la seva escultura, cerca el tremolor del creat, la creació com a cosa esqueixada del caos. Per això les seves obres estan dotades d'una organicitat gairebé prehistòrica en la seva delicada rudesa; són balbucients i feridores, i participen de l'ensonyament de la sang, però també d'allò que es crispa en la duresa dels minerals i en la passivitat dels vegetals. Hi ha un batec subterrani, en tot, que ve de molt lluny i s'imposa orgullosament, com una força desformada. Xiula el vent al cimal dels arbres, en els braços alts de les dones-liana, de les dones arbusts, de les dones-aus, mentre sona espaiadament la caramella encantada de Pan.

La Pàtria nova

Una escultura d'Apel·les Fenosa

Jo t'he buscat, oh pàtria,

perquè la teva veu

com un eco en la nit, feble, es perdia.

Era un rastre només; una ombra —llunyania

dels meus somnis desfets.

Delerós et buscava, i tot d'una,

vora el caliu mig apagat d'una foguera,

brillà sota la blanca lluerna de la lluna

la teva imatge vera.

Un cap d'àngel adolescent

el cos impàvid coronava.

Per fer-li de peanya, el vell molí

donà la seva roda clara.

Dolces fantasmes, pel voltant,

congregava la vinya.

Un xic mes lluny, el mar

espiava i llanguia.

Sirena del terrer,

la saba li pujava dels peus a la cintura.

I les magranes del seu pit

estrenyien la fina túnica.

Els seus braços oberts,

imperiosos, gràcils, es movien.

En el clot de la mà, pica d'ocells,

degotarà la pluja beneïda.

Columna de la nit, vaig dir-li enlluernat,

ets tu la pàtria nova!

Dóna'ns les mans, fes-nos germans,

esborra la discòrdia.

La pàl·lida olivera

t'allargui branca i fulla,

oh pàtria somniada,

tantes vegades morta i renascuda.

L'Hamadríade del Violí

Una escultura de Fenosa

Bella hamadríade,

en els teus braços, espatlla i si

acotxadora d'un violí,

¿sols en parença sones tan fi

per a una nova secreta oïda

ara en els nostres ulls assolida?

¿I, de mirar-te, pren embranzida

alguna música que ve de mi?

Ets arbre, l'ésser que un cant trastoca,

i retirances prens d'immortal.

Les teves cames són dins la soca.

És el teu ventre son vegetal,

oh nomes viva de sina endalt!

Damunt la teva cinta indistinta,

tota l'escorça de nou es pinta

amb comes roses i amb ulls de cel;

i si topessis amb ta mirada

donzell fent via per la centrada,

tu, malcontenta ja de ta rel

i adés ardida i adés poruga,

exiliada del teu descans,

respiraries feble i feixuga

i es dreçarien tos pits infants.

Però menysprees tota mudança

i en tu s'amaga ton pur esment.

Ton coll, tos braços, ton si dorment,

en replegant-se

manyagament,

l'ordre desvetllen d'unes sonores

veus encantades, i sols adores

d'una joguina de fusta el plany.

I s'hi concerten murmuradores

fresses de rama, sospirs de tany.

L'arbre que fores

és arbre encara, com era antany.

Si, fulles vives, tes mans són franques,

el cap inclines, les celles tanques,

que a tu mateixa només respons;

plegues els braços, tes dues branques,

per emparar-hi ton niu de sons.

I en la lliscada de la cantúria,

emplena l'antre de la boscúria

la cantadissa d'ocells i fonts.

Bella hamadríade

del violí,

de tots remota, secreta en mi!

En volent heure't una abraçada

recularia malaguanyada,

i la besada

mai els teus llavis no sap collir,

oh fusta i càntic que un déu junyí!

Apel·les Fenosa

Sota un cel lluminós, estimo aquesta terra.

De plata fosa era al matí,

però el verd de maragda tenyia les arbredes,

les gotes d'aigua,

l'herba menuda.

La saba em puja per les mans

i esclata en vol d'ocell, en nereida adormida.

Hi penso ara molt sovint

mentre recordo

les lentes hores que he viscut,

les joies del migdia.

A voltes tanco els ulls, i callo.

Veig el crepuscle florint a la finestra.

Métamorfhose des soeures de Phaéton. 1950

I

Varen pensar-me

uns savis dits la forma

que sóc i guardo.

II

Ben endinsada

en fang, en bronze, pujo,

claror d'idea,

per les arrels més fosques

al gran esclat del somni.

III

Velers d'aranyes

solquen graons d'escuma.

Mans, esguardeu-vos

dins del treball, com fràgils

vidres dringats per l'aire.

Davant de Métamorfhose. 1963

IV

De guix, de bronze,

de fang, de terra cuita:

precises formes,

guany de combat, amb l'àngel,

rebel·lia, domini.

V

Mira'm i digues

si no sóc acabada

com em volien

guies subtils del noble

origen de la forma.

Trois Régnes. 1950

XVIII

Un peix, un núvol.

Enforat d'aquell únic

secret de l'arbre,

dins meu s'emmirallaven

tres branques despullades.

XIX

Són perillosos

els noms dels tres imperis.

Si vols callar-los,

amb l'índex assenyala'ns

llindars, l'esglai, abismes.

Ophélia. 1951

XXI

Per flors, per l'aigua,

aquest nou alabastre

del cos negat. Enlaire,

un núvol l'acompanya.

I molta nit endola,

carenejant, els cims.

Tempête pourchassée par le Beau Temps. 1957

XXII

Fuges, tempesta,

del bon temps, i sofrien,

per la teva ceguesa,

l'or tardoral dels freixes,

cansada son dels masos.

XXIII

De qui fugies

sinó de tu mateixa?

Plou fort, però s'emporta

el vent amic els núvols

cap a la llunyania

on ja no pot seguir-te

la teva por.