Castell de la Suda

Parlo d'un riu mític i remorós

Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d'aigua.
Parlo de la verdor d'un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l'íntim rosa
d'un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l'aire
com la pedra llançada per la fona,
de l'anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l'aigua dolça del riu, la mar amarga.

Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
parlo —Virgili amic— de l'horta ufana,
dels tarongers florits i l'api tendre,
de l'aixada i la falç, del gos a l'era,
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses).

Parlo d'un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d'ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d'un lent crepuscle que posava
or tremolós a l'aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l'aigua en el record.

EL VELL RELLOTGE DE CASA DELS AVIS

Sempre l'he vist a casa, el vell rellotge:
lentes hores de números romans
i un paisatge hivernal de torres càndides
i figures de nois jugant amb neu.

Presidia el rellotge el menjador,
aquella cambra trista, tan solemne,
que exhalava un alè barroc i ranci
amb les cortines de vellut, i els mobles
negres com cadafals, i poms de flors
fetes de drap i plomes i petxines.

Això no obstant, la iaia conreava
pèsols d'olor, al terrat, i margarides.
I criava coloms. I, si el garbí
bufava dolç del sud, fèiem volar
estels de llarga cua platejada.

Estius d'infant, de pins i d'atzavares.
Era un safir la mar. I eren molt lluny
aquell col·legi obscur dels jesuïtes,
les files d'escolars innumerables,
els escolans blau cel del mes de maig,
l'Incipe parve puer de Virgili
i el Panem nostrum quotidianum, que era
gairebé l'únic pa de cada dia.

I, a la fi de l'estiu, el llarg silenci
del vol de les gavines solitàries
sobre una mar d'una flor marcida.
I tornàvem a casa, regressàvem
als dies i els treballs, a la penombra
del menjador amb cortines i catifes:

al vell rellotge de nevats paisatges.

44. Primerament la dita reina, ab Consell de dona Sanxa de Velasco, qui era ama sua e era dona qui cabia molt en lo Consell de nostre pare, e de mossèn Ramon Cornell e de mossèn Gonçalvo Garcia e d'alguns altres qui s'esforçaven complaure a la dita reina, e encara En Bernat de Sarrià, a qui fo comanat l'infant don Ferrando, tractaren e meteren en obra, e encara se féu de fet, que el dit infant fo heretat de la ciutat de Tortosa per donació perpetual que li fon feta. E fo-li donat títol de marqués. E a fer aquesta donació donà favor l'infant En Joan, oncle nostre, qui era patriarca d'Alexandria e arquebisbe de Tarragona; e la ciutat de Tortosa defès tant com poc que no fos separada de la Casa d'Aragó. E, finalment, per grans espaordiments qui foren fets al poble de la dita ciutat e per corrupció d'alguns majorals e regidors d'aquella que en prengueren dons e serveis, consentiren a la dita donació e preseren lo dit infant per senyor natural, e, d'allí avant, senyorejà la dita ciutat tro al dia de la sua mort.