Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El muntell de les Verges és el punt més alt del Delta. És una duna de 4 metres d'alçada situada al marge esquerre del riu. Aquí, també s'inicia el Camí de Sant Jaume de l'Ebre. La panoràmica ens permet veure les illes de Buda i de Sant Antoni. El monument, avui molt deixat, de quatre columnes de granit coronades per quatre marededéus lligades amb el curs del riu Ebre: la de Montesclaros (Fontibre); la del Pilar (Saragossa); la de Valvanera (Rioja) i la de la Cinta (Tortosa), dues de les quals han desaparegut del tot, presideix l'indret. És, doncs, el lloc indicat per llegir una prosa de Ramon Gomis que descriu una navegació solitària per aquestes aigües somes del Delta, i un poema d'Albert Roig (Tortosa, 1959) evocant aquests paratges, datat a cavall de Houmt-Souk, Djerba/Illa de Buda, Migjorn, el 1990.
He entrat a l'Ebre, a motor. El paisatge que es veu al voltant resulta espectacular. En alguns moments els vaixells que naveguen per les aigües somes semblen circular pels sorrals. La reverberació de la llum, l'escalfor de les aigües, provoca miratges sorprenents. Un estol d'ànecs s'alça cridaner. Als aiguamolls es veuen llençols de nenúfars. A banda i banda del riu, uns canyissars de boga i xisca borda. Un llagut surt a la mar. L'aigua del riu sembla mansa, endormiscada, sense corrent. La lluïssor, la pàtina empastifada, humida, de l'atmosfera convida a la calma. Entre unes jonqueres d'espartinars de l'illa de Sant Antoni vola un agró. L'arbreda és escassa, alguns salzes isolats, tres o quatre àlbers a frec de riu.
He fet bé de no seguir corrent amunt. A prop de la mar passa una mica més de fresca i hi ha menys gent. En els darrers anys els forasters vénen més sovint al Delta. Hi ha un vaixell que els passeja fins a la barra de sorra que tanca la sortida, i als restaurants de l'embarcador hi mengen el xapallo, i l'allipebre. Són les dues maneres que té la gent d'aquest país de cuinar un peix comú, l'anguila. Quan minvi la llum ja em mouré, potser cap a la gola de migjorn, a donar un cop d'ull a l'illa de Buda.
Tot aquí em pren, i és per bellesa
de no dir.
Ja pertot talment
nua de fer-se fosc escoltada,
a doll fet, com pren l'alegria
la orella clara dels gesmins de l'illa:
la veu del tacte i llacor d'aigües,
séquies, boves.
Surten dels aiguals
núvols d'efímeres,
de la vida adventícia. Són les taronges
de la sang rostre en desmemòria
verda i polsim, blanca a la mà.
Les platges rasclejades, de deixalles
i grúmols,
clòtxines esblaimades, buides.
Altres indrets de Deltebre: