Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El seu orígen cal cercar-lo a principis del segle XV a causa de les dificultats de proveïment d'aigua que patia Solsona. Es construiren tres fonts dins del recinte de la ciutat: la font Major (actualment coneguda com la font de la plaça de Sant Joan), la font de l'Església i la font del Castell (avui coneguda com la font de la plaça de Sant Isidre). La de l'Església té un cos en forma de semi-prisma hexagonal construït amb carreus de la mateixa alçada i diferents amplades. Cada una de les tres cares del cos semi prismàtic està decorada amb un òcul cegat decorat amb floritures gòtiques. A tocar de la font comença el carrer de Sant Miquel que porta a la plaça Major i on Raül Garrigasait situa un episodi d'Els estranys que hi podem llegir.
En aquell moment baixava mossèn Tristany pel carrer de Sant Miquel. Dalt del seu cavall era tot un espectacle. Potser no s'havia vist mai tanta alegria bellugar-se dins un cos. Com que tenia una confiança instintiva en les evidències materials del catolicisme, vivia despreocupat i només pensava en els plaers de la gola i de la lluita. Si li haguessin demanat quina vida hauria volgut viure i ell hagués entès la pregunta, hauria triat tornar a néixer a cal Tristany, tornar a passejar-se pel seu país amb les terceroles a la cintura i el rosari al coll, tornar a saquejar pobles i a cremar liberals. Empeses per l'alegria d'una vida plena a vessar, totes aquestes certeses baixaven en tromba pel carrer de Sant Miquel, que és llis i costerut. Era difícil frenar. Tristany no va poder frenar.
El seu cavall va envestir la mula del bisbe, va encabritar-se, les potes del davant van agitar-se amb pànic. Allà mateix, del cop físic o de l'impacte moral, qui sap si amb una esperada sensació d'alleujament, Tejada va exhalar l'últim alè.
Veig els Sis Desconjuntats que passaven casualment pel lloc i ho presenciaven tot. Van fer rotllana al voltant del mort mentre mossèn Benet se'ls mirava a tots sense fer cap cara, sense badar boca, com qui veu passar alguna
desgràcia que no l'afecta i es diu que no s'hi podia fer res. «L'ha pelat», es xiuxiuejaven els uns als altres, «l'ha pelat», amb una lluïssor als ulls que era una barreja d'estupefacció i eufòria. «L'ha pelat», van cridar més fort, aplaudint, saltironant, rient nerviosos, i després es van adonar que oblidaven el costum i es van posar solemnes, van forçar cares inexpressives, van esforçar-se a no bellugar-se gaire -alguna cama tamborinava-, i així van arribar a sentir realment el respecte que fa la mort, i quan va acudir més gent van caminar carrer avall, enraonant en veu baixa, amb una excitació secreta, perquè no es presencia un prodigi cada dia
Altres indrets de Solsona: