Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta plaça presidida per alguns plataners centenaris i centrada per una estela dedicada al general Gén Leclerc pot ser un bon lloc per llegir l'anècdota que sobre el seu pare i els pets narrava Jaume Miravitlles ocorreguda un estiu arran de la seva estada a Cotlliure. Així com també un passatge de Matar De Gaulle, de Joan Daniel Beszonoff ambientat, entre d'altres llocs, a l'Hotel la Fragata que tindrem a tocar.
El pet, quan és una simple sortida d'aire i no un producte de la digestió, és inodor i en certes circumstàncies molt sonor. Hi ha un llibre català titulat El pet [Editorial Pòrtic, Barcelona] que ve a ser una mena d'autobiografia d'aquella emanació: parla en la primera persona del singular i explica les seves extraordinàries aventures. D'altra banda, hi ha hagut un «actor» català que feia del pet un instrument musical i servia d'acompanyament d'una petita orquestra.
Històricament, el pet i, sobretot, el rot, han estat molt representatius de determinades societats. El fet de rotar després d'un àpat suculent i abundós era considerat un compliment afalagador pels hostes. Encara ho és entre els musulmans.
El meu pare era un petador de certa categoria. Té dos o tres pets remarcables, però avui només parlaré del més famós de tots: el pet de Cotlliure. Era una nit silenciosa del mes d'agost de l'any 1926. La meva germana i la meva mare eren a Figueres i quedàvem només el meu pare i jo. Vàrem aprofitar-ho per a no anar al llit fins que tancaren el cafè, a les dues de la matinada. No hi havia ni una ànima als carrers, però els balcons i les finestres eren oberts puix que, amb el vent encalmat, la nit era molt calorosa i humida. (L'aire humit i calent és un bon conductor del soroll.) Passàvem sota les voltes de la plaça i sobtadament el pare engegà el pet potser més estrident, a causa de circumstàncies acústiques excepcionals, de la història dels pets. Ell mateix es quedà parat, incrèdul, espantat d'aquella imponent descàrrega. Els veïns sortiren al balcó i a les finestres demanant-se què havia passat. Nosaltres érem els únics vianants, i tot era preguntar-nos, car ningú no podia imaginar que aquell espetec fos d'origen animal, si havia estat una bomba o un petard. Nosaltres ens limitàrem a arronsar les espatlles amb el pare visiblement espantat de la seva pròpia expansió.
Un dels veïns, dirigint-se al meu pare, li preguntà: «No ha estat pas l'explosió del gasòmetre de Portvendres?»
«Home -respongué l'autor d'aquella canonada mirant-me amb certa humilitat-, tant com això, no!»
Una nit de l'octubre, l'Alain i els seus amics van decidir de pintar eslògans a la carretera nacional 114. Generalment llestaven les parets gastades vora una via de ferrocarril. En Lucien volia fer cop. Van pintar totes les parets de la cornisa entre Argelers i Cotlliure. Naturalment, en Denis havia adoptat tot l'ideari de son germà, com l'Alain. Lluitava per l'Algèria francesa com hauria defensat els monjos tibetans, les foques de Groenlàndia, la minoria blanca de Rhodesia, els indis de Yucatán. Tot el que li deia el germanet era sagrat. Aquella nit havien treballat bé. Havien dibuixat una creu cèltica i les lletres OAS a la porta de l'hotel de La Frégate i a totes les entrades de Cotlliure. El cel negrejava, d'un negre tan bonic que semblava artificial, com a les darreres pel·lícules mudes. Els rics-rics, que no politiquejaven, animaven els tres minyons.
Estaven pintant «Algérie française. Jeune Nation» a dalt de la cala de l'Olla quan una camioneta va sorgir de la foscor. Els gendarmes! Van poder fugir, sans i estalvis. Un cop a Perpinyà, quin fart de riure!
Altres indrets de Cotlliure: