Bassa que toca a la mina

Autor: Marià Manent i Cisa
Obra: L'aroma d'arç , 1982

30 d'agost de 1962

Aquest matí, mentre llegia prop de la mina, el so tranquil de l'aigua tenia per fons, allà al mas, un cloquejar de gallines, aquell remoreig que és com un símbol de la vida monòtona i encalmada del camp. De tant en tant, sento caure, amb un so sec o rebotent, una avellana madura. Les estiveroles ja han iniciat el cant tardoral de dues o tres notes, que repeteixen, com si fossin estrofes, tres o quatre vegades. Però a muntanya hi ha unes boires feixugues. Fa una calor que enterboleix el cap. En canvi, a la matinada, quan tanco la finestra de la cambra, em ve una alenada de rou, d'herbes, de boscos. Les estrelles brillen en el gran silenci.

Autor: Marià Manent i Cisa
Obra: L'aroma d'arç , 1982

11 de juliol de 1965

Arribem al Mas cap a les set i vaig a la mina a beure aigua amb mel. Hi ha moltes avellanes i la font raja abundosament, malgrat que a la primavera no va ploure gaire. A la nit, la Lluna, encara invisible des del terrat gran, il·luminava lleument els núvols que hi havia a la muntanya. El cant dels grills era rítmic, tranquil, i la nit tenia un repòs feliç, com de dorment que encomana a qui el contempla una sensació de misteriosa pau, d'una pau gairebé metafísica. Al cap de poc han callat els grills, i només se sentia un raucar en la llunyania, puntejat pel flauteig, molt espaiat, dels tòtils. Olor d'arbres, aire pur.

Autor: Marià Manent i Cisa
Obra: L'aroma d'arç , 1982

11 de setembre de 1970

Amb la Josefina he anat a passeig cap als pous. Quin crepuscle llarg, extàtic! Les primeres estrelles parpellegen vivament. L'aigua de la bassa gran, on s'emmiralla una franja d'herbes, reflecteix vagament, obscurament, la posta.