Sota els plataners de vora el barranc

Autor: Marià Manent i Cisa
Obra: A flor d'oblit , 1968

11 de setembre de 1961

A quarts de dues trona i plou. Cap a mitja tarda fa sol, i es veuen uns núvols blancs a Rocanys; a ponent, el sol dibuixa amb neu la silueta de les grans nuvolades grises. De la finestra estant veig una alosa que refila deliciosament, amb una mena d'embriaga obstinació, que sembla un símbol de la vida pacient, misteriosa. La menuda creu de l'ocell –petite croix véhémente, digué Claudel– es retallava el fons gris o blanc del cel, les refilades se succeïen incansablement, en unes estrofes que donen dues o tres variants d'aquella etèria melodia, tan lligada ací amb l'olor de la pluja i amb aquesta verdor nova dels camps.

Autor: Marià Manent i Cisa
Obra: A flor d'oblit , 1968

16 de juliol de 1963

He sentit les tórtores en entrar al conreu i n'he vist volar una, ràpida, sobre les alzines. Quan tornava al Mas, hi havia a la vall uns quants fumerols que s'allargaven horitzontalment en la pau del capvespre. Ni un núvol en la posta vermella. Després, mentre reposava sota els vells plàtans, el fullatge dels olivers es retallava precís contra un cel d'un color difícil de definir, color de lilà grisenc, en el gran silenci extàtic, en la solitud del camp fresc i benigne, vora el Mas arraulit. Tot era immòbil, com expectant en el crepuscle. El so de l'aigua subratllava la impressió de pau, l'amable misteri.