Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest preventori per atendre els infants afectats de tuberculosi i curar-los mitjançant medicaments però sobretot gràcies a una bona dieta alimentària, en anys de misèria, d'una bona higiene i de repòs en un ambient que l'afavoria. Va ser inaugurat el juny de 1955 gràcies a la tossuderia i l'acció de mossèn Ciril Tormo i Durà. amb una esplèndida panoràmica sobre Alcoi, hi podem llegir un text de Joan Fuster sobre la ciutat i "Les meves vacances", d'Ovidi Montllor.
Alcoi és una ciutat inversemblant. No resulta fàcil d'explicar com hagi pogut sorgir, sostenir-se i créixer, ací, en unes condicions gairebé absurdes, un nucli urbà i fabril de tan considerable volum. No: no resulta fàcil, como no sigui atribuint-ho a l'aguda tenacitat dels indígenes. Uns altres centres industrials de major o menor categoria existeixen al País Valencià: en tots ells, tanmateix, l'agricultura continua sent un reforç sòlid o es combina amb l'activitat de factoria; en tots ells, si més no, el camp va ser un punt de partida per al desenvolupament industrial. Només Alcoi manca de camp, i gairebé en termes absoluts; es podria creure que mai no n'ha tingut.
La població s'aixeca en la confluència dels rius Molinar i Barxell -que, units, donen lloc a un altre nom: el Serpis o riu d'Alcoi-, cama ací cama allà sobre els barrancs, i envoltada per un anell opressor de muntanyes adustes. Poc apta per al conreu era aquesta terra albina de les proximitats, i de més a més no n'hi havia molta: però els alcoians menysprearen la seva dèbil possibilitat agrària, i quan la ciutat hagué d'eixamplar-se ho va fer sense escrúpol a costes de la petita horta. Alcoi viu exclusivament de les seves manufactures. I això és el meravellós. Perquè tampoc no hi ha res en la natura d'aquest paratge que encoratgi una tal disposició econòmica. Ni Alcoi compta amb primeres matèries assequibles en la seva jurisdicció, ni el lloc posseeix uns grans recursos d'energia, ni les seves comunicacions són allò que se'n diu franques i còmodes. Tot, en la pura geografia física, condemnava la ciutat a un desenvolupament lànguid o a un estancament gris.
I el miracle es produeix. En les seves cases altes i apinyades, que cobreixen ja tot el terreny edificable, s'alberguen més de 55.000 habitants. Ací es fabrica paper de moltes menes -i paper de fumar per a mig món-, i cartó, i teixits, molts teixits, i maquinària, i olives farcides, i no sé quantes coses més. Entre elles, naturalment, les ametlles ensucrades -peladilles-: ametlles arrebossades amb una crosta dolça, blanca, cruixidora, que són un gran invent. Fa uns anys es calculava en 8.000 el número d'obrers ocupats en el ram tèxtil, 5.000 en les papereres, 2.000 en la metal·lúrgia, i quedaven per comptar les altres produccions. Les xifres, avui sens dubte augmentades, són ja significatives.
Les meves vacances
Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba
el pressupost,
beveu bon whisky.
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Amb una capsa
de cartró
si no és molèstia
per als amics,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
És per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
i més coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
i allà on comença
el «Barranc del Cinc»,
prop d'un «romer»,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
S'aproparan
per fi a mi
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pels peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció
de la carn.
Seré més jove
i tornaré
a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no ho crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons.
Segurament
com sempre passa
els diran
que són dolents,
que són dolents!
de part dels bons
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré.
FARÉ VACANCES.
Alcoi patia per aquelles dates, quan Miquel Romeu va fer fora de casa la sogra i es va fer càrrec del nen, una sequera terrible. Les sequeres, en un poble atapeït de gent i de cases com Alcoi, són causa segura d'epidèmia, despatxaments i problemes. Per això va frenar la importació de la Jacquart. Cap al 49, la crisi econòmica va ensorrar moltes famílies i va fer tancar moltes fàbriques i infinitat de tallers.
Doncs ni la sequera, ni la crisi, ni els motins contra les màquines van poder fer res contra les dues dotzenes de fabricants que estaven decidits, des de feia una dècada, a modernitzar la indústria. Tant és així que el 1850, quan encara no s'havien aturat les calamitats, tres industrials, entre ells i al capdavant Miquel Romeu, van aconseguir portar el fus mecànic i arraconar el fus manual, amb tanta fortuna que en molt poc temps no quedava cap fàbrica antiga en tot Alcoi. Ell mateix va unir a aquesta operació una altra: tota una nau de màquines de filar lli.
Tot i això, la producció creixia i Alcoi estava mal comunicat pertot arreu. Ell va ser dels qui van propiciar la necessitat d'unes comunicacions estables. L'any 58 ja es van establir serveis regulars de diligències, però era una solució a mitges. Calia més, molt més. Els empresaris alcoians tenien múltiples reunions i societats, que els permetien d'unir esforços. L'any 60 ja es van aconseguir unes comunicacions, amb la comarca, a través de Cocentaina; amb València, a través de Xàtiva, i amb la resta del món a través d'Alacant. Un sistema de ponts permetia aquest miracle, sobretot a sobre del perillós barranc de la Batalla, que aïllava Alcoi d'Alacant. Una febre constructora va amarar la vila. Hi van arribar enginyers, tècnics, obrers de totes les especialitats. Hi va haver faena per a tothom. I els batans, les llanes i els llins arribaven ara a tot arreu.
Altres indrets de Alcoi: