Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El claustre es va començar a construir durant el segle XII segle XII. tenia forma de quadrilàter irregular amb els seus quatre costats diferents: 29,4 metres el nord, 37,4 l'est, 27,2 el sud i 37,8 l'oest. Els capitells i les columnes són de marbre rosa i estan decorats amb motius vegetals i animals, hi abunden els lleons de totes les classes. Els ornaments, més simbòlics que narratius, sorprenen per la presència de motius d'inspiració oriental. Totalment destruït i dispersats els seus capitells a partir del 1796, el que es veu avui és una reconstrucció del 1954 amb els elements que es van poder recuperar. La resta de capitells són al museu The Cloisters de Nova York.
El claustre avui compta amb un total de 35 capitells, dels quals 27 són originaris del claustre construït el segle XII, mentre que els vuit restants van pertànyer a la tribuna interior de l'església, i recol·locats en la seva reconstrucció moderna. Si s'observen amb deteniment, es pot distingir la diferent factura dels uns i els altres. Per començar, podem comprovar que els primers (originals del claustre) són una mica més grans que els segons (pertanyents a la tribuna), la tècnica utilitzada en els primers no és el trepanat, com sí que ho és en els segons. En qualsevol punt del claustre si pot ser acarats cap al Canigó i tenint a la vista el campanar, ens podem servir com a lectura d'un fragment de la Crònica de Pere el Cerimoniós que feu una estada de 10 dies al monestir, i de dos passatges de Canigó, de Jacint Verdaguer dedicats a la fundació del cenobi i al diàleg famós dels dos campanars.
Autor:
Pere el Cerimoniós
Obra: Crònica , 1984
Obra: Crònica , 1984
15. Nós, aquell dia, venguem al monestir de Sent Miquel de Cuixà, prop de Vilafranca, mija llegua, on estiguem sis jorns, per cobrar a nostra mà los llocs e castells qui eren romasos establits per-lo dit En Jacme de Montpeller. E entretant fem enderrocar les forces de Codolet, de Prada e de Marqueixanes, per tal que d'aquí avant per semblant cas ne per altre no ens en pogués venir clamnatge, e que, si en cor hagués de tornar, no s'hi pogués recaptar. E, totes les forces que el dit En Jacme havia preses a nostra mà cobrades, exceptat lo dit Castell d'Arrià de nostres gents assetjat, venguem-nos-en a Perpenyà.
15. Nós, aquell dia, vinguérem al monestir de Sant Miquel de Cuixà, prop de Vilafranca, mitja llegua, on estiguérem sis jorns, per cobrar a nostra mà los llocs i castells qui eren romasos establerts per lo dit En Jaume de Montpeller. I entretant fem enderrocar les forces de Codolet, de Prada i de Marqueixanes, per tal que d'aquí endavant per semblant cas ni per altre no ens en pogués venir damnatge, i que, si en cas hagués de tornar, no s'hi pogués recaptar. I, totes les forces que el dit En Jaume havia preses a nostra mà cobrades, exceptuant lo dit Castell d'Arrià de nostres gents assetjat, venguem-nos-en a Perpinyà.
Autor:
Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Canigó , 2002
Obra: Canigó , 2002
L'emperador,
mentres eixuga lo seu plor,
aixís contesta:
«Sirvents de Déu, de gran tempesta
sa mà vos trau,
a l'enfonsar-se vostra nau.
Claustre i capella
demà tindreu en la planella
d'envers Cuixà,
ja que, aturant-s'hi, la trià
per son estatge
la d'Eixalada hermosa imatge
de sant Miquel.
Ell encamine des del cel
la meva armada
com un aucell sa novellada.»
Lo monestir
no trigà a nàixer i a florir,
com olivera
del riu Litron en la ribera.
Cel de Cuixà,
de quanta estrella t'enjoià
l'abat Garí,
amb Pere Orsèolo, Marí
lo gran asceta
i Romualdo anacoreta?
Lo Rosselló
no ha vist més gran constel·lació
d'astres de glòria
en lo migdia de sa història.
Autor:
Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Canigó , 2002
Obra: Canigó , 2002
Los dos campanars
Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d'àngels i de sants lo cel?
Doncs ¿què n'heu fet, oh valls!, de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
On és, oh soletat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
D'Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l'oratori,
los pal·lis i retaules, l'or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?
Los càntics i les llums s'esmortuïren;
la rosa s'esfullà com lo roser;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d'alabastre
i s'apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s'encendrà mai més.
Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posa l'eternitat:
semblen garrics los roures al peu d'elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
-Campanes ja no tinc -li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure'm se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
tu, que vius més avall, no els veus tornar?
-No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolços amors.
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient:
lo segle que ens deu tant, ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se'ns ven.
-Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.
I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,
rusc on l'abell murmuriós s'és mort.
—Caurem plegats —lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
Com jo, tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'estranya de trobar-m'hi dret.
Vaig a ajaure'm també: d'eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.—
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l'heurera conversaven,
amb l'estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà's com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.
