Autor:
Simona Gay i Trainier
(Pseudònim de
Simona Pons i Trainier)
Obra:
Obra poètica
, 1992
El gorg Estelat
Matinada
Ai! frescor de la muntanya,
perla fina i clar safir;
de l'estany ix una fada
dins la boira del matí.
Quan desfà sa cabellera,
dels cabells que són d'or fi
mil estels s'esparpellegen
en el gorg color de lli.
Més d'amunt, cau l'amenaça:
-«Guarda al front un estel d'or,
ja saps que el geni de Madres
d'aqueix gorg vetlla el tresor.
Si l'estel no t'assenyala
prop de tu vindrà l'amor,
t'atraurà sa veu manyaga,
tem, llavors, la gran dissort.»
-«Calla, doncs, paraula vana,
que la força aquí no val,
malgrat el conjur de l'ombra,
munta el sol, com un fanal.»
Matí
L'Estelclara és capriciosa;
diu son riure: -«I si me plau,
de semblar una pastora?»
I la fada ix del gorg blau.
De l'amor, poc que s'esglaia,
desconeix el seu encís
i el desig que porta en ella...
L'Estelclara és un somrís;
i sols vol córrer, lleugera,
pels voltants de l'Estelat.
Del seu cos degoten perles,
és un lliri tot nevat;
ja floreix la blanca sorra
en llençar l'últim estel,
i jugant dins la pineda,
d'esmaragda es llesta el vel.
Del gorg un rec anguileja
i la fada el seguirà;
entre els pins la claror baixa,
de muntanya fins al pla.
Els gavets són toies roses,
la muntanya és un jardí,
perdurable primavera,
dolç encís que apar sens fi.
Tot a vora del gorg Negre
els pastors ara han pujat,
el tritlleig de les esquelles
marca més la soledat.
Tot baixant a la Solana
on se sent més la calor,
sembla un gra de la roureda
tant refresca l'abajó.
I ve l'hora més tranquil·la
a la font del Pla d'Avall,
la carlina és espompida
i s'amaga el perdigall.
És migdia, a la muntanya
s'esbadella tota flor,
el gos vetlla, el ramat calma,
sota el pi dorm el pastor.
Passa el vel de l'Estelclara
com l'oreig o el somni lleu
ningú sap, a la muntanya,
si somnia o si la veu.
Tarda
Entre tarda en la boscúria
llisen ales de frescor,
quan la fada en son reialme
sembla vetllar cada flor.
Aquell dia l'ha sorpresa
un cant dolç i mai sentit,
o musica pura i tendra...
Quina flor s'haurà espellit?
El que fa sonar la flauta
és un jove pastoret,
sols d'avui és a muntanya
amb el gos i el sarronet.
Mentre guarda les ovelles
ell se bressa l'enyorer,
que el record de la promesa
amb sa flauta l'entreté.
És vora del rec de plata,
té els ulls com blaus mirallets,
quan s'acosta l'Estelclara
entre toies de gavets.
I s'atura, embadalida,
se n'adona, ai, el pastor,
ne descuida la musica...
I què deia la cançó?
D'una jove de Noedes,
que senzill era l'amor!
quan la bella inconeguda
d'un esguard li roba el cor.
Capvespre
Tot amunt, com una daina,
ella fuig, no sap per què,
ell segueix entre la rama,
no valdria ara cap fre.
Prop del gorg la fada arriba,
creu que és lluny el pastoret;
si tremola i si sospira,
els ulls blaus què li han fet?
Quan dins l'aigua s'emmiralla
tot l'estany és ple de llum;
i per què té la muntanya
més colors i més perfum?
No s'adona que ell s'acosta,
somniosa es lleva els vels,
i en els ulls del jove troba
el seu gorg i els seus estels.
Llavi roig, gerds de muntanya,
llavi fresc com l'abajó,
llavi fresc i bes que crema,
raig de sol, font i brandó.
Nit
Ai! quin vent més fort s'aixeca,
la pineda ha tremolat,
arrufat d'esgarrifança
se remou tot l'Estelat.
I la sorra arremolina,
pedres cauen del cimal,
núvols negres s'apiloten
se desfoga el temporal.
Allí dalt del munt de Madres
els dimonis fan sarau,
trontollada, la muntanya
sembla caure en un timbau.
Espantosa, una veu trona
contra dels enamorats,
que del geni diu la venja,
i s'estrenyen corglaçats.
-«Has perdut el teu reialme,
Estelclara, m'has ofès,
en el gorg, vés, presonera,
no en podràs eixir mai més»-
-«Fuig amb mi, fugim aimada»-
No es defuig mai la dissort,
de sobtat els desapara
del llampec l'espasa d'or.
En el llac cau l'Encantada,
i el pastor, desesperat,
llavors fuig com cosa boja
cap al bosc enlluernat.
L'ira desencadenada
fins al pla l'ha perseguit.
Poc a poc tot s'apaivaga
amb l'estesa de la nit.
Serenitat
Tot clareja i la muntanya
apar nova al sol ixent,
prop del gorg on dorm la fada
aire és pur i transparent.
Sols els pins ferits a terra,
fan memòria de l'espant,
sols els pins... i la dolença
que d'un cor va regantant.
El que fa plorar la flauta
és un jove pastoret,
que té el cor ple de recança
i un mirar trist i distret.
Dels estels de l'Encantada
el gorg sempre és estelat,
dins la pau de la muntanya
es guarda el somni daurat.
