Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El poeta va morir el 22 de febrer de 1939. Inicialment va ser soterrat en un panteó prestat, però el 1958 gràcies a la iniciativa de Josep Maria Corredor de promoure una subscripció popular es va poder construir l'actual on descansen les restes d'ell i de sa mare. El terreny va ser cedit per l'ajuntament i entre els donants destacats hi hagué: Pau Casals, René Char, Albert Camus, André Malraux... Entre 1958 i 1966, les autoritats franquistes intentaren les despulles a Espanya però, la família s'hi va oposar. En ser-hi al davant podem llegir poemes de Machado, com ara "Cantares", i els d'homenatge que li va dedicar Gumersind Gomila, Jordi Pere Cerdà i Marc Granell.
Davant la tomba d'Antonio Machado
La barca jau damunt la platja,
s'assequen veles i filats.
Amunt, amunt, una gavina
canta la vida i la claror.
Però el xiprer, voltat de tombes,
palpa amb ses rels la freda mort;
palpa la fosca apresonada
sota les tapes dels taüts.
Què diu el rossinyol que passa
i pren alè damunt la creu?
Diu que la vida és bella, bella,
com un perfil de Llibertat.
Diu als que ja no el poden veure
que el cel és blau i blau el mar...
Per què serà que els cementiris
estan voltats de quatre murs?
Els pescadors que allí reposen
tenen creuetes i retrats;
i els cotlliurencs morts a la guerra
tenen «cocardes» tricolors.
Tots els diumenges a la tarda
hi van les velles de l'indret;
van a arrencar-hi les herbetes,
van a regar-hi els roserets.
En caure el sol totes se'n tornen
per petits grups, xerrant, xerrant;
se'n van de llàgrimes lleugeres,
se'n van lleugeres d'amistat.
Sovint, passant davant ta tomba,
sense saber ben bé qui ets,
pensen: «Ací jau aquell home
que tingué un bell enterrament».
Damunt la llosa ben deserta,
sense cap data ni cap nom,
blanca de llum i pedra marbre,
s'hi plau la lluna perquè lluu.
I viu per tu la lluna clara,
i cada estrella viu per tu,
i tot respira poesia
com si el teu verb s'hi esparramés.
I res no et dol lluny de la pàtria
tant que vacil·la l'avenir,
car si «a Cotlliure fa bon viure»,
també deu fer-hi bon morir...
Machado
Baixant la costa, Cotlliure i el mar.
Altra part de la collada en enllà,
Espanya bressolant de siures rojos
i olius magres
l'onada moridora.
Però tu, d'aquesta banda
de la ratlla irrisòria que anomenem llibertat,
Mort viu,
afaiçones el roc pregon
a la imatge del silenci.
Silenci
com una taca d'oli
xafa la cresta de Fonada;
trist silenci de planes socarrades
que ens pica al cap amb un polsar de febre;
entebeït silenci de tota sang
vessada pels set raigs de l'angúnia
oberts sota l'anell del coll
abans de poder arribar al crit,
perquè la boca és fosa,
afusellada,
esborrada
a sota una façana
que emblanquina la calç...
Trinitat dels nostres jorns,
dos cossos tornats de pols
i el teu salat i dur,
tots tres fets una espasa
als polsos del nostre viure,
al moll dels desvaris,
al caire dels descuits possibles.
Cossos massa grans
per al traüt de llosa
que us ha enfondit la guerra
on us manté la pau,
eixampleu lluny les mans
fins a les planúries
de Sòria, multiplicades,
fredes i pures;
d'Oriola, encesa de bitxos madurs;
de Granada pàl·lida,
verda en sos murs,
on plou la sang del clavell andalús.
Intactes i flexibles penyals de poesia,
aneu abalançats pels anys i a les palpentes
vers l'estret que tenim al capdavall dels dies,
amb la pólvora interior de la paraula viva
i percudint la mort
el sol de vostra vida.
Antonio Machado, en anar-se'n,
deixa un llum encès.
La infància és aquell sol que miraves
pondre's ahir per última vegada.
Avui és la neu qui l'apaga els ulls tristos,
fatigats ja de tant encendre estrelles,
la neu adulta, voraç, que engolia,
com si fossen de sucre,
amargs i febre els cossos que fugien
del musell llarg i atroç de la derrota.
No hi ha, però, neu ni hiena que apaguen
el llum encès del gest i la paraula
que, com un sol infant i etern, deixares
penjat del cel immens de la memòria.
Agonia d'Antonio Machado
Al professor Jacques Issorel,
amic de la llengua catalana.
Arran de l'amplitud vinc a morir,
en un antic rompent del mar antic.
Arribo de la por d'enllà dels cims,
d'on gossos folls rabent baven la nit.
S'emmirallaven alts cels cristal·lins
en el nascut a la vora d'un riu.
A frec d'un altre t'atures, respir,
just quan et pensen somnis massa prims.
Els teus cabells no semblaven de lli,
però ferien, amor, de tan fins.
Aviat ventres tous quedaven tips
de les engrunes de magres bocins.
Rengleres d'arbres m'obren llarg camí,
em vaig perdent atret per llunyans brills.
Ocell d'abismes, fuig del vesc de nius,
de la foscor d'olives i raïms.
Jo, l'home bo, senzill, contemplatiu,
enmig de gent somric amb ulls petits.
Em llencen, en captar, paraules vils:
les torno cançons d'or de poble trist.
Després de tant d'esforç, que vols de mi?
Soc dalt del bot sense rems ni proís.
Anem-nos-en avui ones endins,
alliberats de carn i d'esperit.
No triguis, mare. Solcarem perill,
veurem el llot de l'ànima, la fi.
Altres indrets de Cotlliure: