Museu d'Empúries

I de seguida vaig pensar...

Autor: Manuel Brunet i Solà
Obra: El meravellós desambarcament dels grecs a Empúries

I de seguida vaig pensar: quin pretext aquests bergants per parlar de l'Empordà. I després, riure's dels grecs i no prendre la història en to major, sinó tal com aproximadament devia anar la cosa, farà gràcia als morts i en els camps d'Empúries les cendres d'aquella gent tan divertida voleiaran de tant riure. I els empordanesos que sortosament no vulguin entendre, o no sàpiguen de què va, la pretensió que l'Empordà hagi d'ésser una terra clàssica, fet i fet, sense enutjar-se, hauran de convenir que més val que es barregessin amb ells els grecs focis que moltes altres sutzures que han pul·lulat per aquest mar de cobalt. Perquè ben mirat la cosa ha reeixit i la raça no podia resultar més eixerida.

Els grecs foren, a l'Empordà, un simple incident. L'Empordà és quelcom més que un pretext sentimental de literats i historiaires. El record dels grecs fou un element que fa bonic i prou.

Certament, són moltes les gràcies de l'Empordà, però la primera de totes és del terrer: és el maridatge de la terra amb el mar, la terra que eixampla els braços per deixar entrar el mar i abraçar-lo i s'enfila, un xic enllà, a tot voltant, per mirar el mar. I tot això es fa molt naturalment. El paisatge gairebé enlloc no esdevé teatral; per veure trucs heu d'enfilar-vos pels bastidors i la decoració de muntanyes que li fan de teló de fons, però això ja fa excursionista. Enlloc el paisatge no s'insinua amb intent de desmoralitzar-vos. Mireu-vos-el per on vulgueu i pertot arreu us semblarà que aquell país fou pastat, construït i treballat amb les mans, com si fos un relleu. Per això ni en les planures de les closes tindreu mai la sensació de l'aquarel·la, i si en algun moment, en aquests llocs on pasturen els ramats, el paisatge pogués disfressar-se d'ègloga, la tramuntana en té cura d'esbandir-lo i treure-li les lleganyes inútils.

La badia de Roses, ampla com és i ben feta, és un mar domèstic que no tracta d'imposar-vos. Més que una majestat és una rialla, i de seguida us aveniu amb el seu parpelleig i les seves guinyades. Però si des del mig del gran arc, des de la platja de Castelló, vèieu, a la tarda, la badia de Roses, més blava que el cel i amb unes muntanyes de cristall dretes en l'horitzó marí, servaríeu tota la vida una lleial amistat amb aquest mar que s'encongeix per fer-se entendre i que la gent d'allà dalt sent tan propi com la seva horta o el seu camp d'userda.

La bondat de l'espectacle del mar i la planúria, fa bona la gent; la tramuntana l'ha feta impulsiva i franca, i l'excel·lència d'aquestes condicions de la terra i els homes fan de l'Empordà un país per quedar-s'hi, i això ha donat a la seva gent un gran sentit del terrer i del pairalisme. Els grecs es varen aferrar aquí perquè el país convida a quedar-s'hi. Però a més l'Empordà és un país de pas; des d'allà es sent la flaire del Rosselló, el perfum de França. Totes aquestes virtuts dels seus habitants i aquestes influències dels transeünts i el bon veïnat fan la segona gràcia de l'Empordà, i en això tampoc no hi tenen res a veure els grecs que saberen aprofitar-se'n. Els grecs, vistos de lluny, són un ornament del país i un parentiu de sang que no fa abaixar la cara, però volem deixar ben establert que quan ells vingueren aquí, l'Empordà ja era tan joliu com ara i la seva gent tan eixerida com sempre. Només que els grecs hi fundaren una ciutat i a còpia de propaganda i anunci aconseguiren que un nom derivat del de la ciutat prevalgués sobre tot el país, i ben mirat el nom no queda malament.