Bust de Joan Lluís Vives

Autor: Joan Lluís Vives i March
Obra: Diàlegs , 2017

CENTELLES.- La primera regla, quan es vol jugar, és tenir present que l'home ha sigut creat per coses serioses i no per jocs i facècies. Els jocs s'inventaren com a esbarjo de l'esperit fatigat per treballs greus. És, doncs, permès jugar, però es deu prendre el divertiment com es pren el somni, el menjar, el beure i altres coses que renoven les forces; si no, el joc és un vici, o sia, una cosa fora de lloc.

Segona regla: veure amb qui es juga. Aixi com en emprendre un viatge o en anar a un convit es considera atentament qui són els companys, igualment s'ha de veure amb qui es juga, tractant que sigui amb persones conegudes, car en els desconeguts hi ha perill, i és vertader l'aforisme de Plaute: «L'home és un llop per a qui no el coneix». Plaute, La comèdia dels ases (Asinaria), 496. Thomas Hobbes descriu d'aquesta manera l'estat de natura per tal d'explicar l'alienació de la violència original i el trànsit contractual a l'estat de Societat, de veure també que els companys siguin graciosos, jovials i de bona criança, persones amb qui no hi

hagi perill de discutir i batallar-se o que forcin a fer o dir coses blasmables, evitant els blasfems i juradors, els qui diguin paraules lletges, perquè d'aqueixes pestes se te'n podria encomanar algún vici o mal costum. En una paraula, no jugar més que amb persones que, en jugar, es proposin allò que tu et proposes: passar l'estona com a solaç de l'esperit.

Tercera regla: saber allò que jugues i conéixer el joc, perquè si l'ignores, no pot haver-hi divertiment, ni per a tu ni per als teus companys ni, fins i tot, per als qui miren, i que el joc sigui tal que, tot divertint-te, exercitis el cos si el temps i la teva salut ho permeten i que, a més, no sigui tot ell d'atzar, sinó que permeti un cert enginy per a corregir les errades.

Quarta regla: considerar allò que es juga, car no s'ha de jugar sense arriscar qualque cosa, el que seria ninada, ni s'ha d'apostar tant que la mateixa quantia et preocupi, en el qual cas el joc no seria joc sinó turment.

Quinta regla: la manera de jugar, la qual cosa vol dir que abans de començar no et proposis més que esplaiar-te, exposant qualque moneda, o sia, comprant amb ella el solaç d'una fatiga. No oblidis que la sort és vària, incerta i mudable, i que perdre no és rebre cap injúria; per consegüent, has d'aguantar la pèrdua amb paciència, no posant mala cara, no dient injúries, no llançant malediccions a l'adversari o als qui miren com jugueu. Tenint ben en compte, si guanyes, de no burlar-te del company; i, finalment, que mentre duri la partida has de ser enraonat, alegre, graciós, plaent sense berganteria ni desvergonyiment, sense donar la més lleu mostra de trapasseria, de vilesa o d'avarícia, sense engallar-te en discutir una jugada i sense jurar; rccordant que tot allò que jugueu és de mínima importancia i no mereix que sigui necessari invocar el nom de Déu, posant-lo com a testimoni.

També has de ser benparlat amb els qui comentin les jugades, que hauràs d'escoltar donant proves que no t'ofenen. D'aqueixa manera, el joc és delectació i escola de cortesia per a un jove ben educat.

Regla sisena: considerar la durada del partit, fent de manera que et sigui lícit deixar-lo en semblar-te que ja t'has distret prou i et sentis apte per al treball seriós.

Qui no observi aqueixes regles, fa malament; vulgueu seguir-les i alegrar-vos, cavallers.

BORJA i CABANILLES. - Així serà fet."

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980

Prop, ben prop de Sant Martí, hi ha un carrer dels que se'n diu «de girat i ficat», que ara es diu de Lluís Vives i que correspon al famós de la Taverna del Gall, on va nàixer el gran humanista. Hi havia un vell casalot, que si bé molt antic era posterior al naixement de Joan Lluís Vives, en què ficaren unes rajoletes assenyalant la residència, dins del call, d'aquella família de jueus valencians, els Vives, però es demolí i res hi fa ja referencia. València -és a dir, la Inquisició-, que perseguí cruel i brutalment la família del savi, ha procurat, dins del possible, reparar el mal tributant-li honors, i d'aquí que se li hagen dedicat els noms d'algunes institucions i hagen col·locat estàtues i bustos en edificis i llocs públics. Bé, molts no. Existeix l'estàtua de Lluís Vives al bell mig del pati de la Universitat Vella, i un bust entre un jardinet de la plaça del «Picadero».