Església de Sant Valer

Autor: Toni Sabater i Pérez
Obra: Ciutat de campanars , 2016

La història adequadament boirosa comença en el segle IX abans de Crist, quan els assiris fundaren en mig del desert una Rasappa iniciàtica anomenada després pel geògraf i astrònom Ptolomeu com a Rhesapha. Eixa ciutat, conquerida pels àrabs, va ser llavors coneguda com a Rusafa al-Xam o Rusafat Hixam, pel califa Hixam que la va triar com a residència degudament allunyada de Damasc i les seues intrigues de palau. Després de la guerra o matança entre els abbàssides -els quals, per no ser menys, fundaren una altra Russafa a Bagdad que encara perviu com a districte- i els omeies, l'únic supervivent d'esta darrera família va ser Abd al-Rahman, nét de Hixam, aquell russafí avant la lettre. En fugir a Còrdova i consolidar el seu poder a Al Àndalus, va construir també als afores de la ciutat una nova almúnia amb el record i el nom de la residencia del seu avi, Russafa, nom que amb lleugeres variacions també encara perviu com a barri de Còrdova: La Arruzafa. I així, després de les pertinents guerres, traïcions i depuracions dinàstiques, Abd Al-lah al-Balansí, el fill menut d'Abd al-Rahman, va acabar establint-se a Balansiyya, governant durant anys el territori en un estrany règim entre el regnat i el confinament, i on moriria no sense repetir abans el gest de son pare i de l'avi de son pare, ja tota una tradició familiar: construir una almúnia als afores de la ciutat i donar-li el conegut nom de Russafa. D'antiguitat i exotisme no se'n pot demanar més.

Per a acabar-ho d'adobar de material sensible, el mateix rei Jaume I -encara el tòtem indiscutit i unànime entre valencians de tota classe i condició- va triar les cases i els horts de Russafa com a lloc on esperar i des d'on negociar la capitulació de València, que finalment es faria el 28 de setembre de 1238. La sempre tremolosa tradició diu que dita capitulació es va produir formalment al lloc on, des de mitjans del segle XVII, s'alça el convent dels Àngels, a l'actual carrer del General Prim. En conseqüència, com que la solemne entrada a la ciutat, produïda el 9 d'octubre, es va fer des d'aquella Russafa on el rei l'havia guanyada i on havia establit les seues tropes i la seua impedimenta durant mesos (amb les naturals adherències del genius loci), d'alguna manera podem dir que València -atenció- és conquesta russafera.

Autor: Toni Sabater i Pérez
Obra: Ciutat de campanars , 2016

També conserve com un tresor una fotografia antiga. És del casament dels meus avs. Després de la cerimònia, quinze o vint persones s'estrenyen omplint els escalons de la porta principal de Sant Valer, mirant a càmera, i els novençans estan envoltats d'amics i parents, al mig de la imatge. Tot un món desaparegut, perdut entre la bromera dels dies. Al costat del nóvio està el seu padrí i germà Lluïso. És un jove de pentinat a la moda, que encara no sap les dures decisions que haurà d'assumir en la vida. Serà fins al seu final, molts anys després, un gegant de gran corpulència, molt divertit, de tracte amable i cordíalissim però de determinació ferma. Fa poc, una de les seues filles i tia meua em contava el que li deia un conegut temps després de la seua mort: "Com m'enrecorde de ton pare! Que simpàtic que era, i sempre parlant en valencià allà on anara!". Des que tinc memoria, i dins de la teranyina sentimental on visc, el tio Lluïso ha representat per a mi una idea de Russafa, on va viure fins al seu últim dia. Eixa barreja de voluntat i circumstàncies, eixa fidelitat orgullosa als carrers on va nàixer, eixa necessitat d'alegria constant per a encarar la vida. Això és Russafa.