Parc de Gulliver

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El professor d'història , 2008

Abans de baixar la rampa que porta al parc del llit del riu, van passar uns minuts recolzats a la barana mirant com les criatures, aquell dia de Pasqua, suposà, molt més abundants que cap dia, s'enfilaven per les cames i els braços del Gulliver gegant que jau al fons esventrat enmig d'un recinte tancat per a infants, Gulliver de ciment pintat amb la casaca oberta al país de Lil·liput, però amb el pit, els braços i les cames fets amb relleu invertit de manera que formaven concavitats com si foren peces d'un tobogan per on podien llançar-se els petits lil·liputencs, però si almenys els pares i les mares hagueren llegit com cal els llibres de Jonathan Swift sabrien que aquells viatges no eren narracions innocents per a entretindre els infants, eren espills perversos per a mostrar com es d'estranya i absurda la nostra pròpia civilització quan es mira des d'un punt de vista alterat i grotesc, com havia pogut l'heroi viatger acabar convertit en ninot per als jocs infantils? Com ell mateix, va pensar quan baixaven, que també se sentia viatger estranyat per aquell parc nou i aquelles construccions de ciment de capritx industrial sense història arribades d'un espai exterior que ocupaven espais que ell havia conegut com a canyars extensos i herbassars silvestres, quan era encara una selva salvatge suburbana aspra i forta que s'obria des d'aquell mateix punt on s'acabaven els antics murs de pedra del riu que protegien la ciutat feia segles, i llavors ací el riu ja sense murs es tornava a escam­par entre ruïnes de fàbriques perdudes a l'esquerra i el Camí de les Moreres a la dreta, però de les moreres potser no en quedava ja cap que per Pasqua donara la fulla tendra que ali­menta els cucs, i d'una de les fàbriques, molt prop del pont, només n'havien deixat dos fumerals altíssims de rajola, incongruents i sols, xemeneies perfectes però sense sentit, com un record o emblema de la història propera i tanmateix una història arrasada, una història contemporània però ja tan remota com si fóra medieval o romana, com en un quadre de Giorgio di Chirico, pensà, on el present és ja impecable ruïna futura, i mirant cap a l'altre costat hi havia la cúpula blava de l'església de Montolivet i havia recordat les campanes alegres i la missa nocturna de glòria, però d'aquells xiquets que abans havien vist al tobogan del cos de Gulliver i que ara veien jugant i corrent sota la vigilància dels pares, cap de tots amb certesa no havia estrenat espardenyes, i poquíssims, amb la mateixa cer­tesa, devien saber què era una missa de glòria, què era la festa de Pasqua, com fan els cucs els capolls de seda, i què volia dir Montolivet.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: El professor d'història , 2008

Era dissabte i criatures de pocs anys, aquell matí sense escola, jugaven per damunt i al voltant del cos jacent pintat acompanyats per mares joves o per cuidadores més joves enca­ra la major part de cares fosques i amb cabells molt negres, han baixat de les muntanyes dels Andes, han travessat l'oceà, i ací tenen cura dels nostres vells, dels malalts i de les criatures. Igual com els havia vist que feien el dia de Pasqua els infants usaven el Gulliver gegant a manera d'una gran joguina, una petita muntanya amb forma humana per a escalar-ne el pit o el cap, un tobogan per a deixar-s'hi caure fent grans xiscles i rialles agudes, però el degà de St. Patrick s'hauria horroritzat si hagués sabut que el seu heroi viatger havia d'acabar sota els culs i els peus, els culets i els peuets, d'aquests nens de quatre o cinc anys, convertit en personatge innocu de literatura infan­til i reduït en aquell parc municipal a la simple curiositat d'una aventura fictícia innocent fent de gegant adormit o passiu entre homenets petits com ninotets, exactament lil·liputencs, tal com ell mateix feia de lil·liputenc en un món de gegants en l'altre conte o viatge que tothom ha llegit i coneix: quina seria, pensà, la decepció o la fúria de l'autor contemplant l'espectacle, perquè la història que ell va escriure no era una fantasia innocent, era el primer gran llibre del relativisme modern, Swift va ser amb certesa un precursor molt més radical que Voltaire i que els enciclopedistes, no volia divertir ni entretindre el lector sinó que els europeus del seu temps es miraren a l'espill d'aquells viatges i es reconegueren potser en els habitants del país de Lil·liput poblat de gent vanitosa i petita, sorollosa, ridícula, guerrera i disputadora, o bé en el regne dels gegants de Brobdingnag que eren grossers i pràctics i no entenien d'idees abstractes: va recordar la seua lectura infantil dels viatges de Gulliver, no solament les aventures entre els lil·liputencs o entre els gegants que ara, meditant al costat de l'ombra humida d'aquell pont, veia diàfanament que els uns i els altres sumats acumulen els vicis risibles dels seus veïns i compatriotes, disputadors, grossers i vanitosos, uns i altres sumats produeixen la fatuïtat infinita dels qui han construït o manat construir aquests edificis d'una falsa ciutat de gegants desti­nada a homenets de cervell infantil, però ell no solament havia llegit aquests dos viatges sinó també les visites als altres països del llibre complot, els viatges que no solen figurar en les versions per a infants edulcorades però sí en el volum que li deixà el seu avi, com ara a l'illa volant de Laputa poblada per especialistes pedants especulatius erudits però ignorants de tot allò que no fóra la seua petita parcel·la, talment els seus col·legues de professió i d'universitat, com havia pogut suportar quaranta anys la companyia dels tants laputians, com havia pogut ser ell mateix habitant permanent d'aquella illa suspesa en l'aire com la grotesca ciutat o regne dels ocells d'Aristòfanes, i també la visita terrible a aquella altra terra on els homes eren immortals i per tant desgraciats, miserables i desesperats, o bé l'últim viatge, a un país de cavalls intel·ligents i virtuosos servits per criatures bestials brutes i degenerades d'aspecte humà i de nom Yahoo, que era justament, recordà en aquell punt, el nom de marca d'una empresa de comunicacions electròniques o això que ara en diuen no sap molt bé si un portal o un motor de cerca, com si cada usuari o client, va pensar, quan parla pel telèfon de butxaca o quan seu davant de l'ordinador per a enviar i rebre missatges, fóra també un petit yahoo sense saber-ho, esclau o subhome al servei de no se sap quins superiors quadrúpedes, o deu ser que dins del seu cervell, quan la imaginació se li desborda a partir d'algun punt o alguna imatge, com ara la d'aquell gegant de ciment de colors, les paraules i els records es connecten, ixen com les cireres d'un cistell, d'ací a Dublín i d'allí als Yahoo, se l'emporten per dreceres i viaranys imprevisibles, i poden més que la connexió interna dels conceptes, quan en tenen, de connexió real o possible, encara que sovint ell només la intueix i no es capaç de fixar-la amb mots coherents, també pot ser que la lògica no tinga res a veure amb la història, també pot ser això.