La Daniela i jo havíem enfilat...
Autor:
Jaume Cabré i Fabré
Obra:
Jo confesso
, 2011
La Daniela i jo havíem enfilat pel camí del Barri fins a dalt del castell, com quan hi pujàvem amb gent gran que no volia trescar pel camí més costerut del davant.
-Quina vista més immensa -va fer ella.
Davant l'ermita del castell, contemplaven la Plana, i l'Adrià va pensar en la seva Arcàdia, però només de manera fugaç:
-Com és que saps tantes coses del meu pare?
-Perquè és el meu pare. Com es diu aquesta muntanya del fons?
-El Montseny.
-Eh que tot sembla un presepe?
Què en saps tu, dels meus pessebres que mai no hem fet, a casa, vaig pensar jo. Però la Daniela tenia raó, Tona semblava un pessebre més que mai i l'Adrià no es va poder estar d'assenyalar cap avall:
-Can Ges.
-Sí. I can Casic.
Van caminar fins a la Torre dels Moros. A dins, cagarades i pixums. A fora, el vent i el paisatge. L'Adrià va seure a la vora de l'estimball per no perdre's el seu paisatge. Fins llavors no se'm va acudir la pregunta correcta:
-Per què m'expliques tot això?
Ella va seure al seu costat i sense mirar-lo va dir que eren germans, que calia que s'entenguessin, que ella era la propietària de can Casic.
-Ja ho sé. M'ho va dir la mare.
-Penso enderrocar la casa, la brutícia, la bassa, els fems i la pudor de palla podrida. I aixecar-hi cases noves.
-Pobra de tu.
-T'hi acostumaràs.
-La Viola es va morir de pena.
-Qui és, Viola?
-La gossa de can Casic. Beix fosc amb el morro negre i les orelles caigudes.
Segur que la Daniela no el va entendre, però no va dir res. L'Adrià la va mirar uns segons en silenci.
-Per què m'ho expliques tot?
-Has de saber qui era el nostre pare.
-Tu l'odies. A
-El nostre pare és mort, Adrià.
-Però l'odies. Per què has vingut a Tona?
-Per parlar amb tu lluny de la teva mare. Per parlar-te de la botiga. Quan sigui teva m'agradaria participar-hi com a sòcia.
-Però a mi què m'expliques? Negocia-ho amb la mare...
-Amb ta mare no s'hi pot parlar. Ho saps prou bé.
El sol feia estona que s'havia amagat per Collsuspina i vaig sentir una buidor immensa dintre meu. La llum anava minvant i em va semblar que començava a sentir els grills. La lluna pàl·lida es deixondia, matinera, pel Collsacabra. Quan la botiga sigui meva, ha dit?
-Per llei de vida, acabarà essent teva. Tard o d'hora.
-Vés a cagar.
Això últim ho havia dit en català. Pel lleu somriure d'ella va comprendre que l'havia entès perfectament tot i que no es va immutar.
