Plaça Major

O sigui que li vaig dir a la mare que la tia Leo m'hi havia convidat i jo no podia refusar la invitació. La mare no em va dir ni que sí ni que no. Estàvem molt distanciats i ens parlàvem poc. Jo em passava el dia estudiant i llegint, i ella a la botiga. I quan era a casa, la seva mirada encara m'acusava d'haver llençat capriciosament una brillant carrera de violinista.

-M'has sentit, mare?

Es veu que, com sempre, a la botiga, hi havia problemes que no em volia explicar. I per tant, sense mirar-me, només va dir porta'ls algun detall.

-Com ara què?

-No ho sé. Un detall, tu mateix.

I el primer dia de ser a Tona, amb les mans a les butxaques, me'n vaig anar al poble a buscar un detall a can Berdagué. I en arribar a la plaça Major la vaig veure asseguda a les taules del Racó, prenent-se una orxata i mirant-me somrient, com si m'estigués esperant. Vaja, que m'estava esperant. Primer no la vaig reconèixer; però després, alça!, jo la conec, qui és, qui és, qui és. Coneixia aquell somriure.

-Ciao -em va dir.

Llavors sí que la vaig reconèixer. Ja no era un àngel, però tenia el mateix somriure angelical. Ara era una dona madura, guapa perquè sí. Em va fer un senyal perquè m'assegués al seu costat i jo la vaig obeir.

-El meu català encara és molt lacunoso.

Li vaig dir que podíem parlar en italià. Llavors em va preguntar caro Adrià, sai chi sono, vero?

No vaig anar a comprar cap detall per a la tia Leo a can Berdagué. La primera hora la van passar ella prenent l'orxata i l'Adrià empassant-se la saliva. Ella no va parar de parlar i d'explicar-me tot el que l'Adrià no sabia o feia veure que no sabia perquè encara que ja hagués fet vint anys, a casa les coses no es parlen mai. Va ser ella, a la plaça Major de Tona, qui em va dir que el meu àngel i jo érem germans.

La vaig mirar una mica atordit. Era el primer cop que algú ho posava en paraules. Ella va endevinar el meu desconcert.

-É vero -va insistir

I el primer dia de ser a Tona, amb les mans a les butxaques, me'n vaig anar al poble a buscar un detall a can Berdagué[1]. I en arribar a la plaça Major la vaig veure asseguda a les taules del Racó, prenent-se una orxata i mirant-me somrient, com si m'estigués esperant. Vaja, que m'estava esperant. Primer no la vaig reconèixer; però després, alça!, jo la conec, qui és, qui és, qui és. Coneixia aquell somriure.

–Ciao –em va dir. Llavors sí que la vaig reconèixer. Ja no era un àngel, però tenia el mateix somriure angelical. Ara era una dona madura, guapa perquè sí. Em va fer un senyal perquè m'assegués al seu costat i jo la vaig obeir.

–El meu català encara és molt lacunoso.

Li vaig dir que podíem parlar en italià. Llavors em va preguntar caro Adrià, sai chi sono, vero?

No vaig anar a comprar cap detall per a la tia Leo a can Berdagué. La primera hora la van passar ella prenent l'orxata i l'Adrià empassant-se la saliva. Ella no va parar de parlar i d'explicar-me tot el que l'Adrià no sabia o feia veure que no sabia perquè encara que ja hagués fet vint anys, a casa les coses no es parlen mai. Va ser ella, a la plaça Major de Tona, qui em va dir que el meu àngel i jo érem germans.

[1] A Tona hi havia la botiga de Can Bergadà. (Informació proporcionada per Josep Pagès, del Cafè Orient de la Plaça Major de Tona.)

La Daniela va acabar de xarrupar el que quedava d'orxata i no va afegir res. I l'Adrià va anar a pagar i en tornar va dir per què no passegem una miqueta, i el Tori[1] del Racó, mentre embrutava la taula amb el drap de netejar, feia cara de pensar que aquella francesa estava per menjar-se-la a trossets, cagondés.

Encara a peu dret, a la plaça, la Daniela es va plantar davant seu i es posà les ulleres fosques que li conferien un aire modern i irremissiblement estranger. Com si es tinguessin una confiança íntima, se li va acostar i li descordà el primer botó de la camisa.

–Scusa –li va dir.

I en Tori del Racó[2] va pensar com vatua collons un xitxarel·lo com aquest, cagondés, té una francesa tan d'allò. I va remenar el cap, admirat que el món rodés així de de pressa, mentre la Daniela posava a la vista la cadeneta amb la medalla.

–No sabia que fóssiu creients.

–No és cap creença.

–La Madonna de Pardàc és una marededéu.

–És un record.

–De qui?

–No ho sé ben bé.

La Daniela va reprimir un somriure, fregà la medalla amb els dits i la deixà caure sobre el pit de l'Adrià, que l'ocultà, enrabiat per aquell trencament de la seva intimitat. Per això va afegir i no n'has de fer res.

–Depèn.

Ell no la va acabar d'entendre. Van caminar en silenci.

–És una medalla molt bonica.

[1] Tori, afèresi d'Adjutori (un nom força corrent a Tona), era el nom del carnisser que hi havia a la mateixa Plaça Major de Tona. (Informacions proporcionades per Josep Pagès, del Cafè Orient de la Plaça Major de Tona.)

[2] A la Plaça Major, al costat d'on hi ha ara el Cafè Orient, hi havia el bar El Recó. Encara (03/06/19) s'hi poden veure les lletres de ferro a la paret.