Ermita de Sant Baldiri

Autor: Antoni Costa i Vilanova
Obra: Jepic. Port de la Selva 1925 , 1986

Darrera l'església del poble s'enfila un mal camí que, fent ziga-zagues, us porta al coll de la muntanya. Un cop dalt, el qui solament hagués vist les cases i el mar des del turó de la Lloia, creuria que aquell no era el mateix poble. Les cases, sota mateix dels seus peus, semblaven avergonyides de no poder enfilar-se muntanya amunt per arribar a la capella i venerar el sant. Faltaven dins la badia aquelles papallones blanques que volen sobre els polsims de l'ona; aquelles barquetes gracioses que són el complement del paisatge.

A l'altra banda de la badia, les abandonades ruïnes del monestir de Sant Pere de Roda. A la llum del sol, haurien vist sortir de les torres romàniques del famós i quasi oblidat cenobi una ganyota per la ingratitud dels homes; que n'havien fugit.

A l'altre vessant, un ramat: Sota el pastor, s'estenia la plana empordanesa, amb tota la rialla fresca de la seva munió de masies, les seves viles humils, i el golf de Roses fins a les Medes que, més que illes, semblen petxines que es desprengueren impacientment del rocam de l'Estartit per anar a oferir-se a abraçar els fills de Grècia que els portaven la seva «manera», que havia d'arrelar fondament en aquesta planúria de meravella.

Autor: Antoni Costa i Vilanova
Obra: Jepic. Port de la Selva 1925 , 1986

Escampades pels afores de l'ermita, parelles enamorades s'aprofitaven de la llibertat que els oferia la diada; sota d'un ametller, un embalum que semblava un home, ja feia migdiada; no se sabia bé si sentia la calor del sol o els efectes de la pujada. Colles que esmorzaven; noies que corrien; velles que desembolicaven els ciris; bordegassos que pujaven dalt la teulada per tritllejar; l'Eloi cridant «qui vol cacaus i avellanes?»; els sis saltapatis assajant els goigs. Tot eren rialles, crits i corredisses. Hi hagué un silenci: acabava d'entrar al pati de l'ermita mossèn Enric, que, del Port, pujava cada any a celebrar l'ofici a la capella de la muntanya, Se'l veia satisfet, les galtes roges. Saludava a tothom amb el bastó enlaire. Reia content; sabia que davant l'altar l'escoltaria una munió de gent devota, almenys al sant.

Homes de mar colrats pel sol i cremats pel salobre, que no coneixien més déu que les ones, nobles fins al moll de l'os, els vèieu amb la gorra a la mà agenollats, encongits sota la nau esquerdada. Eren els vinyataires d'aquelles contrades, i del bon vi que collien, creien que en devien quelcom al sant.

Anaven perduts, oint l'ofici. No sabien quan s'havien d'aixecar, ni quan s'havien d'asseure.

Al fons de la capella, s'estava formant un cor per cantar els Goigs de Sant Baldiri.

En Jepic, que feia unes hores cantava «la Tana» amb l'os de pollastre a la mà, ara, empunyant una batuta de debò, posava els coristes en semicercle perfecte.

Acabat l'ofici, la batuta i el Jepic feren unes cabrioles estranyes i els Goigs començaren a cantar-se. El cant era un seguit de demanadisses: que plogués, que no vingués el mildiu, que hi hagués bona anyada i un sens fi d'encàrrecs, per acabar amb la paciència d'un sant, per més Baldiri que es digui. Acabats els Goigs, dins la capella solament quedaven mossèn Enric, els escolans i dues velles que desguarnien l'altar.