Els gitanos
Autor:
Joan Daniel Bezsonoff i Montalat
Obra:
Guia sentimental de Perpinyà
, 2015
Els gitanos
Quan era petit, els gitanos em feien molta por. A Nils en deien «els nois», o els gitanos. Quan m'agitava massa, el padrí esmentava «la noia» que vivia en una caravana vora el cementiri de Cànoes.
Els gitanos van arribar a casa nostra cap al segle xv. Van adoptar la llengua catalana i van eixamenar-la per tot Occitània. Avui dia, quasi tots els gitanos del sud de França encara parlen català. A Arle, Canes, Bordeus i fins i tot Lió. Un català pur, amb un accent estrany, quasibé portuguès. Antany, passaven pels pobles, on venien cavalls, «pells de llapín›› (conill) o esmolaven ganivets. A la Catalunya Nord s'han fixat a Millars i Vinçà. A Perpinyà viuen al barri de Sant Jaume. Els gitanos establerts a l'Alt Vernet parlen castellà i viuen en tuguris infrahumans.
Quasi tots s'han convertit al protestantisme i del catolicisme només conserven festes com els Rams. Actualment, la sida amenaça greument aquesta comunitat, i amb ella els darrers parlants naturals del català.
Al turista que vulgui sentir català pel carrer, potser se li acudirà passejar pel barri de Sant Jaume. No crec que sigui una bona idea. Podeu donar un cop d'ull a l'església de Sant Jaume, coqueta amb els seus maons. El porxo de marbre, l'orgue i sobretot els retaules valen la pena, així com la vista del jardí de la Miranda, des d'on es dominen les hortes de Sant Jaume. La resta del barri, indigna d'una ciutat europea del segle XXI, no té equivalent a França. Ni a les zones més sòrdides de Marsella. Retira a una barreja d'alcassaba i del Berlín el 1945. Un desastre... Unes cases perillen ensorrar-se. Ja ha passat. Les voreres esventrades, les escombraries pel carrer. El pintoresc és la cortesia de la misèria.
Les meues relacions amb el poble gitano són paradoxals. Quan entri en un magatzem de mobles o de bricolatge, sovint algun gitano desconegut, al volant d'un Mercedes, m'interpel·la en català.
-Ai! Com vas? Ahir vaig baixar a Barcelona i vaig veure una votura guapa. Vaig pensar amb tu. T'interessa? Ja sas que sun un tipe com cal... Me coneixes.
Més enllà d'aquesta cordialitat, la relació amical no s'estableix. Els gitanos viuen d'esquena a la resta de la societat. No crec que vulguin integrar-s'hi. Refusen els valors de la civilització occidental per mantenir llur identitat. Saben que l'escola francesa vol assimilar-los, però no accepten que els converteixin en paios. Des de la seua fugida de 1'Índia, el poble gitano es va ramificar en una miríada de comunitats. Els gitanos d'Occitània i de Catalunya van adoptar la nostra llengua. L'han agitanat un poc, l'han conservada com un botí de guerra, que deia el novel·lista algerià Kateb Yacine, referint-se a la llengua del colonitzador francès. Els gitanos del nord de França, anomenats sinti, parlen romaní. Django Reinhardt n'era un. Com aquell home podia tocar d'una manera tan punyent amb tres dits? La seua música s'eleva, trista com un diumenge sense amor, un diumenge ple de núvols.
La veritable llengua dels gitanos és la música. Quan gitanos d'arreu d'Europa es troben, s'entenen de seguit agafant una guitarra i tocant tota la nit pregàries paganes als estels.
