El Firal

Autor: Avel·lí Artís - Gener
Obra: Viure i veure / 3 , 1991

Més que no pas conyacs, xampanys o formatges, a la Georgina i a mi ens seduïen les llepolies. En una botiga vam comprar capses de marrons glacés, xocolates i confitures i, això sí, una ampolla de cassís. Ens despatxava un senyor que, si fa no fa, devia tenir la meva edat i li vaig preguntar si era de Prats de Molló, si hi vivia quan hi havia el camp i se'n recordava.

- Què dieu, ara? És clar que hi era i que me'n recordo! Per la pudor, sabeu? Acluco els ulls i encara la sento ara! L'exèrcit havia encarregat al meu pare de bullir els ases que requisaven per tot el sud de França: els Pirineus Orientals, l'Arieja i la Garona Auta. Al pati ens hi havien col·locat un perol de dos o tres metres de diàmetre i hi teníem foc a sota nit i dia. Decapitàvem els rucs, llençàvem els caps en un pati (era un merder de mosques vironeres malgrat aquell hivern tan fred!) i venien uns soldats i agafaven els animals cuits, els esquarteraven i s'enduien la carn en camions. En el pati dels caps hi vam construir un magatzem d'eines, fet d'obra, i diuen que és aprensió meva, però jo encara ara hi sento la ferum!

I era per aquells bistecs que riscàvem de matar-nos els uns als altres! I ens feia una sensació inconfortable que els soldats els haguessin trepitjat amb llurs fastigoses botes!

Autor: Avel·lí Artís - Gener
Obra: Viure i veure / 3 , 1991

Els dies feien més o menys de bon passar, però les nits al ras eren sinistres. L'única solució consistia a fer una piràmide humana i rellevar-nos per torn, cada cop més a l'exterior. L'esperança de retornar al fons de la pila del greix et feia resistir el tremolor, l'espetec de dents de quan eres a la part de fora.

Una de les fronteres del camp —la més llarga— la feia el riu Tec. Hi havia doble barratge de filferro, un a l'est i l'altre a l'oest, i anava per la meitat del corrent. En la nostra part, la que corresponia a la vinya, hi havia tot el servei sanitari disponible: el riu. Anàvem de cos asseguts a la gatzoneta damunt els còdols i recomanàvem que tothom se servís de la banda est —el corrent anava de ponent a llevant— per tal de poder-nos banyar a fragments molt petits (que mai no havíem tingut una discreció tan accentuada en aquest sentit) o beure aigua neta.

Digeríem la carn en petits cercles fabricats per les afinitats i l'amistat, entre una conversa fatalment cansada, sense cap espurna. Allò d'enderrocar-nos la moral, que no havien assolit gairebé tres anys de guerra, ho aconseguirien uns dies de captiveri en un país amic, governat per socialistes, almenys teòricament.

Un dia es va posar a nevar des de les hores petites de la matinada i ho va fer sense interrupció durant dues nits i tres dies més. La neu feia un gruix enorme i havia enfonsat les precàries cabanyes que teníem fetes amb estaques, canyes i flassades. Els ceps de la vinya havien desaparegut sota el gruix de glaç. Fora del camp, enllà de la tanca de filferro, els camins havien esdevingut intransitables i el resultat més punyent van ser tres dies sense menjar res. Hi va haver algú que va anar a esgarrapar entre les deixalles que no s'havia endut el riu i en treia ossos no prou escurats, els rentava en el corrent del mansoi Tec i els llençava novament nets i pelats. Era absolutament denigrant, sobretot perquè partia d'una idea de càstig immerescut, que ens feia rebutjar furiosament el tracte que se'n desprenia.

Autor: Alexandre Cirici i Pellicer
Obra: Les hores clares , 1977

A la porta del jardí de l'escola que feia de camp de concentració feien guàrdia soldats senegalesos, negríssims, amb el pintoresc uniforme de faldons arremangats i el casc com de bomber, amb un plàtan de ferro per cresta, armats de fusell amb baioneta calada.

Era la quarta vegada que experimentava la sensació de perdre la llibertat.

Allí dintre vam comprendre que no existia l'estació de tren imaginaria que havíem cregut veure des del cim del coll d'Ares. Ni l'estació ni cap mena de tren per a anar a Perpinyà. Era cert que hi havia la via, no sé si a mig fer o a mig desfer, d'un tren en projecte o d'un tren abandonat, però la multitud no esperava cap comboi, sinó que estava senzillament tancada en un camp de concentració.

La gent passejava pel jardí, que era una esplanada sobre el riu, de cara a la muntanya d'on veníem, i la majoria, cansats, sèiem al damunt de les maletes i els farcells. Des d'allí, durant tot el dia, vam anar veient la corrua interminable de la gent que passava el coll d'Ares i baixava cap a Prats de Molló. Entre els qui van baixar aquell dia hi havia companyies senceres de policies, uniformats de blau marí.

El clos comunicava amb un cinema on havien arraconat les files de seients i havien posat palla per terra, que serviria per a dormir. Al vespre, a la porta del cinema, fent cua, van anar-nos donant a cadascú un tros de pa, un bon tros d'una carn grisa, que devia ésser carn de cavall bullida, i una llauna sencera de sardines. La gent que ens ho donava, molt gentils, eren persones privades, dels sindicats locals. Feia angúnia, perquè no teníem plats ni coberts, anar amb el tall de carn a la mà i enllestir-lo a mossegades. Les sardines, després de l'intent inútil d'obrir-les a cops de pedra, les guardàvem com a reserva.

Els dies següents, el problema del menjar es va deteriorar. Per sort, alguns companys havien arreplegat, dels cotxes abandonats, un sac de patates i un d'arròs, i això, racionat, va permetre'ns de menjar patates al caliu i un arròs bullit en una marmita que no sé d'on van treure.

També es va deteriorar la manera de dormir. Va arribar massa gent i era evident que, al cinema, no s'hi cabia, ni posats com sardines. Grups d'organitzadors, que no sabem qui eren, que anaven vestits de civil però amb braçals blancs amb el segell rodó de la Prefectura estampat, acompanyats d'oficials de la gendarmeria, circulaven pel camp, discutien entre ells i prenien decisions. Van comunicar-nos que el cinema quedava reservat a les dones i criatures i que els homes havíem de dormir al ras; a la gran esplanada on hi havia la falsa via de tren.

Autor: Joan-Lluís Lluís i Torrentó
Obra: El dia de l'ós , 2004

No ho expliquen a l'escola però tothom ho sap: quan tornaran els óssos, els francesos marxaran, d'un cop i per sempre, esvaïts, fugissers, rancuniosos però impotents, bornis, mancs, francesos a Franca. A Bernadette li ho havia explicat la mare, era la contaire de casa i ho repetia amb una mitja ganyota silenciosa, calia no ser sentit. Per això en parlava les nits de pluja, quan la veu li quedava coberta per la fressa de l'aigua i estava segura que ningú no l'escoltava de l'altre costat de la paret. Els altres tampoc no volien que els sentissin mentre ho explicaven als fills, mentre rosegaven nogues prop d'un fum de foc, i ningú no hauria reconegut que sabia aquesta història i encara menys que la repetia, però tothom la coneixia. És l'única història que han sabut crear des de l'arribada del mariscal, el gran Chamilly. Una única història en tres segles i mig de tenir els francesos asseguts a la falda.

De sempre, Prats ha estat vila d'óssos. En té als cognoms i als malnoms, als noms de carrers i als noms de masos, en té a les restes, a la memòria i en aquest conte ja vell, quan rapten les verges més blanques i se les enduen a les coves que saben. Després, quan han acabat, les deixen anar perquè es perdin per la muntanya i només se n'ha arribat a salvar alguna, boja al mig dels castanyers, que s'empastifava el cos amb excrements per protegir-se del fred, es disputava amb les garses i volia mossegar sos germans quan la retrobaven.

Quan els francesos van arribar ja devia fer un parell de segles que no es veia cap ós. La gent de Prats els havia matat tots, d'un en un, i per això els francesos els havien vençut. És el càstig, diu el conte. Havien perdut per haver matat els óssos, potser també els teixons, els voltors i les llúdrigues. La gent d'aquesta terra només podrà tornar a guanyar si torna un altre ós i, amb ell, dinasties de pobletans armats de ganivets de dos pams i de trabucs negres de mort. Llavors, els francesos deixaran rere seu l'eco dels crits d'agonia que proferiran mentre marxaran nord endins, i les restes de Chamilly, desenterrades del vestíbul de l'ajuntament, seran llençades al Tec amb la seva bandera i la flaire de la seva llengua.

Però la història exigeix que l'ós torni amb una de les verges segrestades, que no haurà estat violada ni tindrà el cap tocat per la bogeria, una verge que se li haurà lliurat de bon grat i amb ganes de ser-ne l'esposa. És un conte que, podria interessar especialistes en pobles vençuts, vinguts d'universitats per enregistrar els més vells mentre l'expliquen i fer comparacions amb contes d'altres pobles vençuts i dir: «Mireu, són tots iguals, aquí un ós, allà una pantera, de l'altra banda un búfal i tot plegat la mateixa història per suportar de morir derrotats». Aquest conte és tan complicat, si es mira com una profecia, que els mestres d'escola sempre han deixat que s'escampi sense castigar gaire aquells que l'expliquen. Fins i tot algun comandant de guarnició, per la festa nacional, havia fet al·lusió a l'escassetat d'animals ferotges al Vallespir i així tothom havia rigut una mica. Més tard, els més atrevits van evocar la dificultat de trobar verges per aquells paratges, i es vantaven de ser responsa­bles d'aquesta manca. Escopien granets de saliva de tant riure i l'amo del bar on es comentaven aquestes proeses sabia que si pagava un Martini al més bromista, aquest es quedaria temps i aviat començarien concursos de qui xima més cerveses o de qui no xima paga.

Ha tornat un ós i per això tots estan neguitosos. És clar, aquest neguit col·lectiu no és bo per a la mare ni per al seu futur de morta aviat jutjada. Tampoc no ho és per a Bernadette. Perquè encara no n'és conscient, i en Daniel no ha gosat explicar-li-ho, però l'ós acaba d'entrar-li al moll de la vida.