La notícia, tanmateix...
Autor:
Renada Laura Portet
Obra:
Rigau&Rigaud
(Un pintor a la cor de la rosa gratacul)
, 2002
La notícia, tanmateix, havia corregut, en català, de boca a orella. Terrible. La sang anava a rajar. Públicament. Acusada d'haver assassinat un oficial francès: Emmanuel de Saint-Dionis, allotjat a casa seua, una jove perpinyanesa de la noblesa catalana: Teresa de Camprodon, comtessa de Foix i de Bearn, anava a ser decapitada, a la plaça de la Llotja, el 12 de maig d'aquell mateix any; després d'haver aguantat heroicament la qüestió, sense confessar res. Tenia vint-i-sis anys.
«Thérêse subit la torture dans une des chambres du Palais...», diu la memòria de l'esdeveniment, redactada en francès, i de la qual farem a continuació la ressenya en la nostra llengua: el català. Que era, a més, la llengua única, en aquells temps, de la jove perpinyanesa i la llengua, clar, en què es va expressar durant la tortura de la qüestió...
El conseller: senyor de Prat, informador de la causa, era assistit de dos metges, d'un escrivà del Consell Sobirà, i d'un notari.
-Ja veieu, amb la sentència que us han llegit, -li digué l'informador-, que aneu a ser torturada per tal de denunciar els vostres còmplices en l'assassinat perpetrat sobre la persona de Don Emmanuel de Saint-Dionis, amb metzina donada dues vegades al dit Don Emmanuel i una vegada a Dona Narcissa, sa filla... Així doncs, digueu la veritat anomenant els còmplices i inculpats pel que fa a la dita mort, i no vulgueu que les vostres carns siguin estripades ni maltractades.
I la nomenada de Bearn respongué dient:
-Res no sé sobre això. Que les meues carns s'estripin, que facin de mi trossos ja que he de morir d'aquesta forma, car si jo digués alguna cosa, em damnaria l'ànima, puix que no sé res...
Sol·licitada una segona vegada a què busques la salvació de la seua ànima dient la veritat, per tal de no ser maltractada ni les seues carns estripades, ella digué:
-Que es mori el meu cos, però per tal de salvar la meua ànima, m'és precís de no dir res del que m'és demanat, ja que no sé res i que és als que jo en sàpiga alguna cosa. Voleu que jo mori. Que em mori doncs i que per les meues carns esquinçant-se, se salvi la meua ànima, car amb això, entraré en la vida eterna!
Sol·licitada una tercera vegada a què digués la veritat i anomenés els seus còmplices en la dita mort sense passar pel rigor dels turments, ella va dir:
-No sé res... Ajudeu-me, Verge Santa; en tindré més de gloria, ja que no sé res...
I veient que no deia la veritat, ordre fou donada als sergents de posar-li les llinyetes als polzes i d'estirar, exhortant-la encara a dir la veritat. Ella digué:
-Ai!... morta estic!... morta!... Ai! Déu meu... morta em feu... Mare de Déu... morta estic... Déu meu... La meua ànima se'n va!...ai!, ai!... Déu meu!... ai!, el meu cor...
El dit senyor de Prat, havent fet afluixar el garrot, l'incità a dir la veritat a fi que no es maltractessin les seues carns... Ella respongué:
-No sé res de tot això; jo vull salvar la meua ànima, no sé res...
I després d'aquesta denegació, fou ordenat una segona vegada als sergents d'estirar les llinyetes. I quan les estiraven, ella digué:
-Ai!, ai!... la meua ànima se'n va... ai!, ai!... el meu cor se'n va... Mare de Déu... ai!, ai!... el meu cor... Ai! Maria Santíssima!. .. ai, Reina Sobirana, voleu que així sigui!...
I manant encara una altra vegada d'afluixar el garrot, fou sol·licitada novament pel dit informador a dir la veritat, a denunciar els còmplices i inculpats en aquest assassinat i emmetzinament i a no acceptar que les seues carns siguin així maltractades. Ella digué:
-No sé res de tot això.
Oïda aquesta resposta negativa, fou ordenat encara una vegada als dits sergents que estiressin les llinyetes; i mentre les estrenyien, ella digué:
-Ai!, ai!... Beneïdes ànimes!... No sé res!...
El senyor de Prat manà d'afluixar les llinyetes i fou sol·licitada a resoldre's a dir la veritat; que els turments passats no eren sinó un començament i que, per això, digués i anomenés els còmplices i inculpats pel que feia a aquell assassinat i emmetzinament...
Ella digué:
-No sé res. Ai!, ai!... Mare de Déu... la meua vida aviat serà acabada... No tinc res a veure en allò que se m'inculpa... Ai!, ai!... dic la veritat dient que no sé res; em moriré innocent...
I veient que no deia la veritat, fou ordenat que li posessin les llinyetes als punys, i manat que fou als sergents que estiressin i el senyor de Prat havent-la suplicada de dir la veritat, ella digué:
-No sé res... Ai!... ai!... Déu meu, que bé ho sabeu que no en sé res...
La pobra dona es desmaià i els dos metges presents pretengueren que la pèrdua de sentiment provenia de qualque beguda soporífica de la qual la pacient hauria fet ús! Redactaren, diu l'historiador Henry una memòria digna dels metges de Molière -llevat de l'horror de la situació.
En paga de la qüestió, el botxí es guanyà quinze lliures.
