Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El carrer de la Fusteria enllaça la plaça de Jacint Rigaud i la de Poilus. Era el recorregut més directe per aconduir els soldats de les casernes del Palau dels Reis de Mallorca cap a l'estació com mostra el fragment de La guerra dels cornuts, de Joan Daniel Bezsonoff. Però també ha estat i en bona mesura és un carrer de botigues dels gremis més tradicionals tal com mostra un fragment d'El navegant, de Joan Lluís Lluís. També hi podem llegir el poema que Pere Gomila va dedicar a glossar el que queda de catalanitat en la vila de Perpinyà.
Mentrestant, vivim un xic lluny dels altres rellotgers, a la banda dreta, baixant, del carrer de la Fusteria. Això, per al pare, és motiu d'orgull diari perquè la banda dreta és del barri de Sant Joan, el barri benestant de la vila, mentre que l'esquerra és de la Ral. I a la Ral res no hi val, etziba de tant en tant. Tot i no haver estat mai gaire ric, li agrada veïnejar amb els poderosos de Sant Joan, aquells que viuen a tocar de la catedral, de l'ajuntament, del palau del governador, de les fonts més clares amb coloms sempre nets. Són els que van votar a favor de Napoleó III, el 1851, quan va tombar la República, els únics de Perpinyà que van aclamar el cop d'Estat. Per això la policia vigila els de la Ral, que van votar contra l'emperador, i a vegades n'agafa algun per enviar-lo a trencar pedres pels camins de l'imperi.
El taller del pare és a la planta baixa de casa nostra. A la dreta del taller una porta condueix a un pati tancat per quatre arcades de marbre rosat des d'on, per una escala ampla i gastada, pugem al nostre apartament de llum i pols, discret des de fora, però que té la pretensió de ser un dels més espaiosos del carrer. Un pis de família que vol anar per bé.
Per això no tinc el dret de jugar amb els nins de la Ral. Em miren passar amb desdeny, aquells marrecs germans dels polls, i com que estan gelosos a vegades canten:
Xat, Xatot,
treu la pixa, treu la pixa,
Xat, Xatot,
treu la pixa i rega l'hort.
El dia abans de la nostra partença al front, el meu germà Pere em vingué a trobar a la ciutadella. Em portava mitjons i una bufanda fets per la nostra mare. No l'havien mobilitzat en una unitat combatent ja que havia perdut un peu durant un accident de caça. A més, tenia quaranta-set anys i sis fills.
El regiment va partir d'hora. Vam passar sota l'església de la Real abans d'arribar davant de l'estàtua de Rigau a la plaça del Blat. Els nois de la barriada ens interpel·laven.
—Són folls els paios!
Pel carrer de la Fusteria, totes les minyones de la vila ens esperaven, plorant i rient alhora. Ens llançaven flors i petons. N'érem, d'orgullosos, de pertànyer al 53 regiment d'Infanteria, de portar els quepis blaus i rojos, els capots d'un gris ferrís i blavenc, els pantalons color de les roges de la Provença i els borseguins negres! Aquells detalls d'indumentària tenen importància. Uns soldats afaitats de fresc, nets, polits amb un uniforme afavoridor ja han vençut. Caminàvem cofois, atletes espartans. Tots els perpinyanesos ens acompanyaven cap a l'estació cridant «Sempre endavant!» o «Vive l'armée!».
Altres indrets de Perpinyà: