Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Fins als setanta-cinc anys, el padrí va fer goig. Tanta vitalitat sorprenia tots els visitants. Un matrimoni de catalans del Principat havia vingut a casa nostra per llogar-se com a veremaires. Jo havia notat que tractaven el padrí de vós i incorporaven al seu lèxic paraules nostres com vilatge i votura. El padrí en canvi sudejava parlant de poble i cotxe. Ara començava a tenir problemes amb la circulació de la sang. Li venien vertígens. A l'agost del 1990, se va emmalaltir tant que vam haver d'hospitalitzar-lo en la unitat de cura intensiva de l'hospital Joffre. El padrí va explicar a les infermeres que havia caigut del tractor.
-Quina una! -repetia.
L'havia marcat el drama del jove Michel Batlle, que s'havia mort el 1974 al marge de la vinya de les Clares. El tractor se li havia trabucat a sobre una setmana abans del seu casament. Aquella mort horrible havia impressionat tant el padrí que ara explicava a tothom que li havia passat el mateix. Les infermeres, com tants treballadors, es planyien de llurs superiors. El padrí, mig conscient, havia sorprès converses sindicals. Ens havia suplicat de portar-lo a casa o de canviar d'hospital. Va avisar una infermera que l'havia regirat massa violentament:
-Mi que mon cunyat és el mere de la Bastida...
Per a ell, ser batlle d'un poble de seixanta habitants constituïa una amenaça greu. [...]
Va poder tornar a casa. Molt disminuït. Semblava un vell televisor que funciona a voltes. S'atudava en plena conversa de tant en tant o se mostrava molt lúcid. S'aïllava al garatge on llegia L'Indépendant o L'Agri damunt la seua cadireta amb un coixí roig. Ja no parlava quasi mai amb la padrina. Només enraonava amb son cunyat Sarrahy. Evocaven el temps que passa, les veremes, la política, la vida d'abans. La padrina s'enrabiava que no li fes cas a ella. El seu gaudi major era mirar Questions pour un champion, el programa de final de tarda amb preguntes de cultura general presentat per Julien Lepers. A partir de les tres, el padrí ja començava a repetir:
-Cal espiar en Lepers...
Pronunciava el nom del presentador a la catalana. Si mai alguna visita imprevista li feia perdre el programa, no parava de fulminar.
-Amb tot això, sem pas pogut espiar en Lepers, bon Déu de bon Déu...
El padrí sempre havia estat molt capellaner. En tres anys, mossèn Blondeau, que preferia participar en col·loquis filosòfics que portar la comunió als malalts, només va visitar-lo un cop... [...]
D'altres vegades s'adreçava en català com en francès a una tal senyora Vaquer. Ja no es podia moure sense caure i vam haver de lligar-lo en un llit de malalt. Portava bolquers com un mainatge a la trossa. Volia orinar dret com un home i no pixar-se al llit. Encara senti la seua veu, suplicant, en la nit.
-Jean-Daniel, si estimes ton padrí, porta-li un pot...
Al cap d'un quart d'hora li vaig donar l'orinal delejat per calmar-lo. Quan es va adonar de l'enganyifa, va sospirar:
-Bon Déu de bon Déu... Aqueix minyó ten pas cap bri d'ideia... Tenir aqueix pot a la vora i pas poguer pixar. ..
El seu darrer dissabte, el nou rector -mossèn Théo, d'origen holandès- li va portar l'extremunció. Ja l'havia rebuda tres vegades infant i un cop a la guerra. Sempre havia dit que la cinquena seria la bona...
El capellà li va demanar en el seu francès, tintat amb sonoritats flamenques, si el sentia i el comprenia. El padrí va fer que sí amb el cap. El mossèn li digué:
-Monsieur Montalat, je viens de la part de Jésus...
El padrí se va alçar, va besar el crucifix i va pronunciar distintament:
-Jesús!
Va ser la seua última paraula. La comunió l'havia tranquil·litzat i els seus darrers dies foren tranquils. Se va morir dolçament, sense fer històries... Vaig entrar a la seua cambra. Li vaig besar el front per darrera vegada i li vaig dir a cau d'orella que l'estimava, en la llengua que m'havia transmès...