Carrer Arsenal

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Arran de mar , 1967

La vila és del mar, de la pesca, els professionals de la qual ostenten la seva condició amb posat folklòric: ben caracteritzats i amb cara més o menys somrient. Sí, això de la joia pareix cert, a la vila. És com a Sevilla, on realment una part dels habitants va cantant pel carrer. Així el barri mariner, que des de la platja s'arrapa per un turó, a la dreta de la desembocadura del paupèrrim riu Sella, exhibeix una irregularitat urbana sensacional: carrerons contorts i esquifits, amb ormeigs pels portals i gats espavilats. Les dones, que tiren a grasses, seuen al carrer fent xarxa amb fils de niló, d'uns colors de netedat infantil, d'atractiu cinematogràfic. Tot el dia assegudes, aquestes dones tenen una xerrera goluda, saltironejant.

El poble té uns nou mil habitants, un parell d'hotels i mitja dotzena de pensions. Als afores, llueix un pantà. Té horts i fàbriques de xocolata. Conserva part de les velles murades, en els temps útils de les quals els moros no eren tan taral·lirots com els de la festa major. L'església és digna de visitar-se. Construeixen bastant, i l'arravatat pintoresquisme i la mar auguren bones prospectives turístiques. Però han d'asfaltar els carrers, de terra infecte, i la carretera de vora mar. La platja té moltes bales i propensió a la brutícia. El portet és bo, fet fa poc; ple de barques, hi flota un aire quiet, dolç. La bocana s'obre al SO, protegint-lo dels vents, aquí més enverinats, que són els del segon i part del tercer quadrant. Cap al nord, es veu el Cap Tossal, blanquinós, que tanca l'ensenada de Benidorm.

Per terra, la Serra d'Aitana s'alça, esquerpa. Culmina a Puig Campana, una elevació grisenca i pelada, de projecció sinistra. Els dies de tempesta deu tenir una visió aterridora.

Autor: Joan Garí i Clofent
Obra: Viatge pel meu país , 2012

Venint d'aquest empori supernumerari, la Vila Joiosa, a pocs quilòmetres, ens provoca un baixó instantani. Diguem que Benidorm és l'amant chic, escultural i sempre perfectament maquillada, mentre que la Vila és la "parenta" amb rul·los i en batí. Tot l'efecte dramàtic de l'altura benidormera, el seu ordre extrem, la seua pulcritud desmesurada, és substituït de sobte per un escenari molt més d'anar per casa, perfectament domesticat i al marge de qualsevol ínfula. És la mateixa mar turquesa i or, però la platja està desmanegada, com sorpresa acabada d'alçar-se del llit. Si Benidorm sembla nòrdic –d'un nord, això sí, climàticament impossible-, la Vila Joiosa ja és plenament mediterrània. Fuster ho veu així: "Cases de coloraines, arts posats a assecar, barques encallades, olors denses, tavernetes amb gent obscura i treballada". Després recorda els moros i cristians locals, que inclouen "episodis de batalla naval". Tot a la Vila és acusadament mariner, doncs, i, en consonància, ací entona el cant de cigne la comarca de la Marina.