Calvari

El Calvari era un tossalet abancalat...

Autor: Joan Lluís Moreno i Congost
Obra: Jack no va passar pel Purgatori , 2003

El Calvari era un tossalet abancalat -com no podia ser d'una altra manera- que hi havia als afores del poble, a on es pujava per un camí que feia giragonses a dreta i a esquerra i al llarg del qual es repartien les estacions del viacrucis. Al capdamunt hi havia una creu molt alta feta de blocs de formigó cilíndrics, que havia estat fulminada per un llamp uns quants mesos després d'haver-la col·locada. D'ençà d'aquella nit nefasta, de la creu només restava en peu, si fa no fa, un metre de columna; la resta, la part seccionada, romania tombada a terra, a tall de testimoniatge notori del caprici de les forces naturals.

Quan hi pujàvem, al Calvari, poques vegades seguíem el camí; més aviat ens hi enfilàvem pels marges de pedra que delimitaven els bancals. En aplegar al cim, jèiem per torn, d'un en un, sobre la creu, amb els braços estesos, i jugàvem a imaginar allò de l'INRI que ens contaven sovint a l'església i a l'escola. Com que el cap parava més avall que els peus i el sol del migdia escalfava amb virulència estival, no ens era massa difícil fer conjectures. Tot i que premíem amb força les parpelles, el sol directe sobre els ulls aconseguia crear una gamma de rojos, grocs i taronges a la vista que contribuïen de valent a refermar els desvaris místics. També ens agradava pujar dalt de la columna i compondre figures com si fóssem estàtues: el Cristòfol Colom aquell que vam veure quan vam anar a Barcelona, amb el dit assenyalant algun punt en la llunyania sense que ningú no li digués res –a nosaltres ens deien contínuament que no assenyalàssem, que era una cosa molt lletja-; el Crist aquell amb els braços estesos que hi havia en  un cim des d'on es podia veure el penyal d'Ifac -que resulta que en realitat no era a Calp, sinó a Rio de Janeiro-; King-Kong dalt de tot de l'edifici més alt de Nova York, colpejant-se el pit amb els dos punys i espantant els avions com si fossen mosques -llàstima que no hi hagués la xicona per a fer-li pessigolles amb un dit i arrencar-li suaument aquell vestidet que semblava extret d'un joc de la Señorita Pepis, igual com feia el goril·la, que, segons que es veu, era un animal però no tenia ni un pèl de babau. Fèiem equilibris amunt i avall de la Creu gitada i, quan ja ens cansàvem de fer monades, hi sèiem i xarràvem. Quan hi venien les xiques no fèiem res de tot allò, sinó que directament sèiem i xarràvem, i jugàvem a ser fadrins, i les converses adquirien un to de transcendència tot al voltant de qui agradava a qui, qui agradava a no vull dir a qui, qui no agradava a qui jo em sé, qui ja no agradava a qui tots ja sabem, qui agradava a qui ahir no agradava però hui sí, i d'altres supòsits semblants. La solemnitat, la gravetat dels raonaments era tal, aleshores, que ben bé es podria dir que la vida en el món tenia el seu epicentre al capdamunt d'un turó, al voltant d'una creu de formigó seccionada, abatuda i badada.