Casa on va néixer Josep Piera

Autor: Josep Piera i Rubio
Obra: El temps trobat , 2013

Recorde casa, ma casa

de xiquet, com un somni

on veig ma mare que m'adorm al braç.

En sent el bressoleig,

la càlida carnalitat dels gesmils

que duia embronjats al pit,

la seua veu olorosa

que cantava, mentre arribava la son

i se m'enduia volant

sense ales cap al cel.

Cantava aquesta cançó:

 

El meu xiquet és l'amo

del corral i del carrer,

de les fulles de la parra

i la flor del taronger...

 

Aquella casa ja no és ma casa,

ni jo el xiquet que era l'amo

de tot, sense tindre res de res.

Autor: Josep Piera i Rubio
Obra: Puta postguerra , 2007

Si mai busqueu en un mapa actual el nom de Beniopa, no el trobareu enlloc. Va desaparéixer, com a nom i com a poble, quan Gandia, la ciutat, començà a créixer sense parar, i se l'engolí. Gràcies a una llei, doncs, em vaig quedar sense poble, o el que és el mateix, orfe de poble. Per això acostume a dir que sóc fill d'un poble inexistent en un país esborrat. Com també dic que sóc afillat de Gandia.

Vaig nàixer en un lloc que ara només existeix en la memòria d'uns pocs: un poble que va ser real i ara és ficció. Els camps d'hortalisses, les séquies, els camins, les sendes, les alqueries esparses, les vil·les enjardinades, els casups moriscos, les marjals i els marenys, les fonts, les bardisses oloroses, les dunes vora mar, ara són blocs de vivendes, magatzems gegantins, naus industrials, llocs d'ocis i de negocis, bars i bancs, puticlubs, carreteres i carrers asfaltats... Del món llaurador que he conegut, aquell de dones endolades i d'homes amb saragüells, de carros carregats d'hortalisses, de cases amb balcons de clavellineres en flor i de carabasses amb forma de violí, de matances del porc, de paelles al camp, d'estius inacabables, d'immenses platges desertes..., no en queda res. O només els records.

Autor: Josep Piera i Rubio
Obra: Puta postguerra , 2007

Ma casa era una casa de planta baixa i pis que mon pare havia comprat, en casar-se, al carrer de Galán i García Hernández, dos joves militars que s'havien sublevat contra la monarquia -açò ho contava el pare-, per la qual cosa els havien empresonat a Montjuïc, condemnat a mort i afusellat; després, durant la república, van ser convertits en herois, i els van dedicar carrers i places pels pobles. El meu carrer, tanmateix, l'he conegut sempre com de Santa Maria Magdalena -o carrer de la Malaena-, la patrona de Beniopa. La casa, comparada amb les altres dels voltants, era diferent, més per dins que no per fora. Vull dir que no era una casa de llauradors amb les panolles de dacsa, o els melons de tot l'any, penjant de les jàssenes del sostre, ni tampoc una casa de senyorets, ni res d'això. La millor peça de la casa era la terrassa, situada a la banda de darrere del pis, des d'on jo observava les teulades com bancals ben treballats, veia finíssims fils de la llum amb oronelles descansant de les seues acrobàcies, gats adormits al sol, l'horta abancalada entre séquies, i sentia les olors i les remors de la vida, de la vida com era llavors, austera i elemental: olors dolces de pallissa, olors agres de corral, olors netes de llençols, olors de pols i de pixats de cavall, olors de forn calent... I veus: veus de dones que cantaven, crits de xiquets juganers, veus d'homes que tornaven del bancal i anunciaven «Arre, haca!» l'arribada a casa... Beniopa!

Meravella infantil, aquesta de ser un espectador de la vida!

La recorde bé, aquella casa -ma casa vella-, situada a la Beniopa profunda, a tocar de la part més antiga, en una mena de replaça voltada de carreronius per on a penes si passava un burret carregat d'un feix de llenya. La planta baixa feia de magatzem i, a la part de dalt, hi havia la vivenda, més que modesta, modestíssima.