Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La casa d'Es Llaner dels Dalí era lloc d'estiueig de la família i on el pintor va acollir i tractar Federico García Lorca, amb qui va establir una intensa amistat que es va allargar fins a la mort del poeta. Foren aquells uns anys feliços que la Guerra Civil va tallar dràsticament. Així, el 1938, Anna Maria va ser empresonada i torturada. Uns anys que quedaren enterbolits pel radical trencament entre els dos germans, que va durar més de 40 anys i que va ser irreconciliable. Sobretot, després que Salvador Dalí publiqués Vida secreta i Anna Maria li repliqués amb el llibre Salvador Dalí vist per la seva germana, del qual proposem de llegir alguns fragments rememoradors davant la casa. Anna Maria, que va dedicar diversos llibres a aquest paisatge, com ara Tot l'any a Cadaqués i Miratges de Cadaqués.
Separada de la platja per un marge clafit de geranis vermells i encatifada amb el mateix pedregoleig, hi ha la terrassa de la nostra casa. Un eucaliptus li fa ombra. El foc dels geranis ressalta prop del mar en un primer terme ple de llum. Al fons, les cases emblanquinades del poble voregen l'aigua, i quan comença la calma blanca s'hi emmirallen allargassant-hi les parets simètriques. A l'hivern ens arriben els sorolls del poble en perfecta ressonància.
L'eucaliptus projecta l'ombra mòbil, de tons malves i violetes, en la blanca paret de casa a la qual dóna entrada una petita porta pintada de verd. A dins, una marededéu barroca de tons verdosos i daurats somriu plàcidament des de la seva capelleta enfondida en la blanca paret del menjador. Unes cortinetes de domàs verd l'emmarquen. Ignorem quina Mare de Déu és, però quan, passats uns anys, García Lorca li posà una branca de corall vermell a la mà, ja fou, per a tots nosaltres, la Mare de Déu del Corall. Ella presideix la nostra caseta perduda en una platja de pissarra i marbre, on el món de les petites basses es belluga constantment igual que els nostres ulls àvids de cercar, en tot, l'art i l'emoció.
Una forta olor d'aiguarràs ens guia cap al taller on el meu germà pinta. És una sala quadrada de color gris plom. Dos espaiosos divans d'arpillera fan angle. Al cantó oposat hi ha prestatges plens de pots i ampolles, tubs i pinzells, si bé resten tapats per una cortina que també és d'arpillera. En una d'aquestes lleixes hi ha els Gowans i les revistes d'art. Les parets són atapeïdes de quadres, excepte el tros que correspon a la finestra, des d'on contemplem el poble i el mar. La torre de les Creus dóna al paisatge la pàtina d'un gravat antic.
Un matí la tieta entrà a la meva cambra i plena de temença em digué:
-No t'espantis, però fa tan mal temps que hauries de llevar-te.
De moment no vaig entendre bé el veritable significat d'aquestes paraules, però tot seguit un tro féu trontollar les parets de casa i el meu germà ens cridà des del taller que hi anéssim. En aquell moment un terratrèmol semblà que partia la terra i ho abassegava tot. El dia apuntava amb color de fang, i mar i cel eren espessos, foscos com el llot, mentre la natura udolava. La nostra caseta amb nosaltres tremolant a dins -menys el pare, que era a Figueres- restava envoltada d'aigua. El torrent del costat baixava rabent i arrossegava arbres, parets i també la nostra barca que, com una guspira blanca, veiérem lluir un instant enduta per l'aigua espessa i negra per a desaparèixer en el mar entre les onades que s'alçaven i es cargolaven rebotant contra les parets de casa i cobrint-la de regalims de fang. El dia avançava, però el sol no aconseguia aclarir un cel que, com el mar, tenia color d'argila. Els llamps guspirejaven ací i allà i l'udol dels trons retrunyia sense parar amb una remor fúnebre, inacabable, enervant, esgotadora. De sobte el torrent baixà amb mes força ple de troncs d'arbre i branques esqueixades i esbotzà la murada del pati que hi havia al costat de casa. La tieta, tement una desgràcia, però sense perdre la serenitat perquè no ens espantéssim encara més, ens digué que havíem de deixar la casa per a refugiar-nos en la dels únics veïns amb qui podíem comunicar-nos.
En Salvador, embolcallant l'àvia amb un mantell negre, l'agafà en braços i obrint la porta d'entrada eixí, tot afrontant l'horrible tempestat. El vent no el deixava avançar i el pes de l'àvia li feia el pas dificultós. L'aigua baixava en forma de cascada pel caminet que conduïa a la casa dels veïns i li rebotia a l'alçada dels genolls. Els llamps fulguraven i els trons cruixien com si materialment esbardellessin les muntanyes, mentre el cel, com una massa de plom, s'espesseïa cada vegada més. Els pocs metres que calia recórrer per a arribar a casa dels nostres veïns se'ns feren interminables. En arribar-hi pensàrem que el torrent ja devia haver enderrocat part de la casa que acabàvem d'abandonar. Aquest pressentiment, sortosament, no es féu realitat.
El crepuscle agafa delicats matisos. La lluna en sorgir del mar apareix vermella com polpa de xíndria i estén sobre l'aigua un camí de llum. No és més que la claror del sol que, ja post, ens arriba idealitzada per ella. Comença l'ascensió cel amunt i en allunyar-se de l'horitzó perd la vermellor que tenia i el seu to platejat ho cobreix tot amb aquesta llum d'ideal que és tan necessària de trobar fins i tot en les coses més insignificants de la vida.
Era en aquestes nits que el pare ens feia classes d'astronomia. Nosaltres, amb unes ulleres de llarga vista, de gran potència, vèiem les constel·lacions un xic més a prop que els altres vespres. També en aquestes nits del mes d'agost, sota un cel blau marí, ens feia aprendre les faules de Samaniego, que se'ns apareixien en la imaginació amb els mateixos colors de les calcomanies. Nits d'estiu que mai més no hem oblidat perquè són un dels records més vius de la nostra infantesa.
Federico i jo avancem agafats de la mà per un camí que s'esmuny entre olivars i ens condueix al poble. Les cases blanques com la flor d'ametller s'enrosen com el capvespre, i les veiem aparèixer al capdavall del camí a l'hora que les campanes toquen a rosari.[...]
En arribar a casa trobem el meu germà que encara treballa. És infatigable. La llum, la forma i el detall dels quadres que pinta agafen la pàtina que es desprèn de les obres clàssiques. Les teles han assolit un tal punt de bellesa que semblen continuar l'esperit de les que hem vist en els museus. [...]
¿En quin lloc de la Costa Brava són emplaçades les figures que pinta? En cap i en tots. La seva imaginació és tan fèrtil que crea un paisatge on tota la costa exulta plena de llum, de serenitat, de classicisme, com si fos l'al·legoria del Mediterrani. Mentrestant García Lorca també treballa. Escriu El sacrificio de Ifigenia.
Cada vespre, quan ens reunim a la terrassa, es comenta el treball del dia. El mar, immòbil, veu caure al seu damunt les estrelles i els llums de les cases que voregen la riba. Tot és calma i benestar, i un lleu oreig fa moure les fulles de l'eucaliptus mentre se sent el llunyà soroll deis rems que tallen l'aigua.
García Lorca recita els versos del seu llibre Canciones, i els del Romancero gitano. L'escoltem respectuosament silenciosos fins que la seva veu una mica ronca calla i aleshores les rimes sembla que encara continuïn en el cor de la nit ferida per un raig de lluna que arrenca del mar un cant d'amor.
En arribar el matí el sol apareix com una gran maduixa. El seu color rosat entra horitzontalment al menjador i posa claror de foc en la terra i les parets. Jo preparo l'esmorzar, perquè veig que la barca ens espera per anar a Tudela. De sobte, en el quadrat de la porta que emmarca el mar vermell i daurat, es perfila la figura de García Lorca. També la seva pell i els seus cabells s'han tenyit amb la porpra que avui regalima l'aurora. Duu a la mà una branca de corall que forma petites venes que recorden la sang quan s'ha fet sòlida.
Arriba a casa un altre amic d'en Salvador, el guitarrista Regino Sáinz de la Maza, i ell enriqueix encara mes l'ambient de casa. Cada nit, a la terrassa, dóna magnífics concerts, i els Recuerdos de la Alhambra de Tàrrega és el que demanem que toqui amb més assiduïtat. No es fa pregar gens, i quan la seva música omple la nit de ressonàncies, la platja es pobla d'ombres de la gent que l'escolta. També els nostres amics d'infantesa vénen a passar la vetllada amb nosaltres. García Lorca recita, canta cançons andaluses i havaneres, i aleshores en aquestes nits càlides del mes d'agost tot sembla vibrar a l'impuls d'una vitalitat suau i dolça com la de les notes de l'Estudio en trémolo de Tàrrega, que, tal com diu Simona, la nostra amiga francesa, produeixen le cafard.
A casa nostra hi ha, cada matí, una gran activitat perquè, tal com diu Lorca, quan tot just l'alba encén el corall que la Verge té a la mà, les notes de la guitarra polsada per Sáinz de la Maza s'escampen per totes les estances. Mentre el músic continua estudiant, en Salvador en el seu taller recomença a recol·lectar la llum, i Lorca construeix apassionadament El sacrificio de Ifigenia.
La nostra casa s'emmiralla en l'aigua claríssima del mar matinal i els pescadors estenen les xarxes a la platja. Jo, tot parlant amb ells, preparo l'esmorzar a la terrassa i miro amorosament aquestes parets emblanquinades darrere les quals l'art es desclou com una flor. No gaire més tard, dins el jardí, l'aroma dels rosers i el cant dels ocells brinden al cel la seva pregària i els xiprers posen un contrapunt de serenitat a la mística de l'hora matutina.
Aquest taller, del qual parla el meu germà i que havia estat d'en Ramonet, estava situat al carrer del Llaner, molt a prop de casa. Ocupava el pis que hi havia sobre la planta baixa d'una casa de pescadors que es deien Molina, però que anomenaven «els escalencs» perquè eren fills de l'Escala. En Ramonet el tingué durant molts anys, des que s'instal·laren a Cadaqués per passar-hi els estudis fins que construïren la finca de Sa Conca, la qual és avui del seu nebot Ramon Pichot, que també és pintor i que ha tingut molts èxits, particularment com a pintor de retrats. És gairebé segur que en aquest estudi hi havia estat moltes vegades Picasso, i possiblement alguns dels quadres que féu a Cadaqués els pintà en aquest taller, perquè a casa de la Lídia, la dispesa on s'allotjava, no hi havia prou espai.
El meu germà disposà d'aquest estudi fins l'any 1921, quan férem obres a casa i li destinàrem una cambra en exclusiva perquè pogués treballar, cambra que decorà amb arpillera i en la qual també va pintar una sanefa amb paneres blaves plenes de fruites i flors enllaçades amb garlandes de grans fulles, que en realitat era una rèplica de la que havia pintat a Figueres als baixos de la Sala Edison. A la llibreta titulada Ninots, el meu germà anotava tots els quadres que pintava durant l'adolescència.
Altres indrets de Cadaqués: