Vil·la Denise

Autor: Josep Carner i Ribalta
Obra: De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló (Memòries) , 1972

A la Vil·la Denise, bon punt arribats (la tarda del dissabte 30 d'octubre), són represes activitats similars a les dels darrers dies a Bois-Colombes, o sigui preparar els equips per als grups que es concentraran allí, redactar i transmetre les ordres per a tota l'operació i, treball impor­tantíssim, redactar les proclames i els edictes que caldrà fer públics als moments de l'acció armada. Alguns fulls ja es porten impresos. En altres documents i manifestos, Ventura Gassol, al costat de Francesc Macià, hi dóna els darrers tocs. Entre les proclames principals hi ha: "Via fora, catalans!", o sigui l'anunci que ha arribat l'hora de deslliurar-nos de la tirania. Hom crida els catalans a les armes i fa públic l'objectiu de l'alçament: "A les nacions lliures del món, salut!", informant tots els països que el nostre moviment armat és no sols per a la independència de Catalunya, sinó d'acord amb la història catalana, per a la pau internacional i per al dret dels pobles i dels homes; "Declaració d'independència on són afirmats una vegada més els nostres drets com a catalans i com a homes. Per a ús més immediat, hi ha el "Jurament", que tots els participants en l'acció armada firmaran abans d'emprendre la marxa, jurant de lluitar per Catalunya fins a la mort, amb fidelitat a la bandera com a soldats de l'Exèrcit Català.

Tots aquests treballs, naturalment, han d'ésser efectuats en un temps limitat. En els quatre dies que manquen, cal recollir els grups que arribaran per diferents itineraris i guiar-los cap als llocs de concentració; cal despatxar els diferents correus, desenterrar les armes dels diferents llocs per tenir-les a punt per tal de distribuir-les a les columnes formades; ha d'arribar encara una darrera expedició d'armes que, per la urgència del temps, van destinades a la Vil·la Denise mateix. Durant aquests tres dies, al quarter general hi ha un seguit d'anades i vingudes de missatgers, correus i companys amb missions determinades. Els assignats a fer guàrdia al quarter general, Gassol, Bordas i jo mateix, no ens allunyàrem ni un moment del costat de Macià, comandant en cap.

Autor: Jaume Miravitlles i Navarra
Obra: Gent que he conegut , 1980

Jo formava part de la tropa guerrillera i, en un llibre publicat on es dona la llista completa dels voluntaris, jo sóc el més jove: vint anys. Així ho vaig escriure en un article publicat fa uns quants anys a Barcelona. Dies després rebia una carta d'un meu conciutadà de Figueres, amo ara d'un gran hotel a Andorra, en la qual m'assegurà que el més jove era ell: tenia unes quantes setmanes menys que jo. He perdut, doncs, aquell «rècord» de joventut, però em consolà saber que el meu contrincant era empordanès!

Tots els detinguts fórem conduïts, sota la vigilància dels gendarmes i una companyia de soldats negres del Senegal, llavors colònia francesa, en una caserna abandonada que serví de presó. El 15 de novembre, vuitanta-sis dels detinguts foren expulsats de França i la resta conduïts a la presó de París, La Santé.

Després d'una sèrie d'interrogatoris, foren processats disset membres de l'expedició i jo sortia de la presó abans de Nadal. Els «soldats» de Macià anaven vestits d'excursionistes. Un dels meus encàrrecs fou precisament fer-los socis del Touring Club de França, i tots disposaven de la documentació oficial, de l'uniforme i els seus banderins. En petit grup i per línies de comunicació diverses, ens podíem públicament dirigir a Perpinyà, sense despertar cap sospita: érem alpinistes que anàvem als Pirineus. De fet, ens trobàrem al tren amb membres autèntics del Club, i la nostra dificultat fou precisament donar detalls de la nostra filiació i del nostre itinerari als «companys» que ens acolliren germanívolament!

Vaig sortir de la presó, doncs, amb «l'uniforme» de guerriller català que ja havia estat popularitzat per la premsa francesa i mundial. Perquè cal insistir en el ressò simpàtic que la gesta «romàntica» de Macià i els seus homes tingué a tot el món. Fou l'acció anti-Primo de Rivera més esclatant i la que més contribuí a fer conèixer el problema de Catalunya.

Autor: Alfred Bosch i Pascual
Obra: L'Avi , 2000

Quan vam pujar al cotxe, a l'estació de Perpinyà, vaig caure retut. Em vaig despertar sacsejat per en Pep, i davant meu, solitària entre els alzinars de Prats de Molló, hi havia aquella torreta. Es deia Vil·la Denise i seria el nostre centre de campanya.

Ens vam posar tot d'una a reconduir els plans. La vaga general prevista a Barcelona, combinada amb la Confederació del Treball, era un misteri: segurament, els líders obrers no es mourien fins que nosaltres ho féssim. Calia tirar endavant, doncs, i esperar que ells s'hi unissin. La força dels nostres efectius feia riure: a tot esti­rar, disposàvem de sis-cents homes. Les dues columnes d'atac havien de caure sobre Figueres, per a ocupar el castell militar, i sobre Olot, on una lleva de quintos destinats al Marroc se'ns podia unir.

—Els de Figueres són quatre gats —va observar en Bordas.

—Molt bé —vaig anunciar—; doncs tothom cap a Olot. Feu arribar les ordres.

—Don Francesc —va intervenir en Pep—, les transmissions no funcionen. Com farem arribar les ordres?

—Feu-ho —vaig serrar els llavis—. Recordeu allò de Marató? Doncs si cal, poseu un atleta a trescar pels Pirineus. Espavileu-vos.

—I si els reclutes d'Olot no se subleven? —en Ventura s'eixugava la suor del front—. Això es un suïcidi, se'ns cruspiran vius...

—Dimonis, Gassol, haver-ho pensat abans! Si els quintos no s'alcen, correm tots cap a les Guilleries i fem de bandolers. A més —li vaig picar la galta—... l'únic que falta es l'espurna. Si ve l'espurna, tot Catalunya s'aixecarà.

—Sí, sí, coronel... —va esbatanar els ulls i em va estrènyer el braç—, però i si no passa?

—Aleshores podeu pensar que només els pobles que cauen de manera digna —tots dos érem a punt de llagrimejar—... es tornen a redreçar. Au vinga, Gassol, aneu a la màquina i feu les proclames. Diantre, la vostra feina es la d'encoratjar la gent!

Cadascú es va posar al seu lloc, i Vil·la Denise va convertir-se en un niu d'activitat. Al rebedor, Bordas es cuidava de l'anar i venir de minyons. A les habitacions, s'hi escrivia, es revisaven els mapes i s'intentava ressuscitar l'aparell transmissor. Jo vaig dictar al secretari una carta per als casals d'Amèrica: «Deixeu que avui us abraci donant-vos l'adéu-siau del que surt cap a una aventura tan gloriosa com la nostra, i que l'altra lletra que us escrigui, us la pugui adreçar ja d'un tros de Catalunya reconquistada... Visca Catalunya Lliure».

En un parell de dies, vam tenir els mínims enllestits. La vetlla de l'atac, vaig pregar a en Pep que sortís amb mi a passejar. Vam pujar fins al Coll d'Ares, per una pista costeruda que ens va deixar sense alè. En arribar dalt, vaig admirar les valls ombrívoles i les teulades diminutes de Camprodon. El vespre era clar. Les constel·lacions eternes cobrien la meva terra. D'aquí a un, cent i mil segles encara hi serien. Jo tenia seixanta-set anys, i aquella nit vaig sentir la immortalitat molt a la vora. Podia morir, però tot allò que veia romandria, i jo hauria passat a ser-ne una part. La meva gent també podia morir: què devien estar fent en aque­lla hora? Els commovia un paisatge infinit, com a mi? Estaven llegint el jurament solemne? «Jurem lluitar per Catalunya... Jurem morir generosament, si cal...»

—Don Francesc —el meu ajudant no es podia contenir l'ànsia del moment, i la va voler compartir—. Demà, a aquesta hora, potser...

—Demà serà demà, Pep. Si no et fa res, deixa'm sol una esto­na.

Vaig seure a terra i vaig regalar-me amb records estimats. La Geni, les filles, els meus pares... i també el Joanet, els meus néts, l'Agapito; em van passar tots pel cap. Aquella era una hora gran, i no podia faltar-hi ningú. A tu et vaig deixar per al final. On eres? Em miraves des d'algun d'aquells estels silents? Era l'hora de retrobar-nos, ja? Vaig tancar els ulls i vaig recitar, de cor, els versos predilectes del meu vell poeta romàntic.

 

Si cal finar al matí, sobre una terra al goig robada,

Que la ma deixi fugir aquesta copa que el destí

Semblava tenir amb roses coronada.

Només demano als déus de dur-me el pas

a la riba del record; per saludar climes de pau

i morir als llocs on vaig tastar la vida.