Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta façana és d'una monumentalitat indiscutible. Presideix la plaça i es va començar a construir al segle xii. La portalada romànica és acabada en punt rodó i està coronada per un immens finestral gòtic. Tenint al davant tota la plaça és oportú llegir-hi un fragment d'una crònica de Teodor Llorente (València, 1836 – 1911) escrita arran de la visita que hi féu amb membres de la societat Lo Rat Penat i altres escriptors provinents del Principat, i la descripció detallada de la vivència de les cerimònies religioses d'un Dijous Sant escrita pel poeta Jaume Novellas de Molins (Barcelona, 1866 – 1939) arran d'una estada que féu al monestir el 1888. En un plafó ceràmic d'una de les façanes de les cases de davant del monestir, hi ha reproduït el poema "Santes Creus" de Ramon Muntanyola (l'Espluga de Francolí, 1917 – Barcelona, 1972).
Ja som a la porta de Santes Creus. Una monumental arcada, de gust barroc i molt posterior, per tant, a la fàbrica del monestir, dóna ingrés a una espaiosa esplanada, ombrejada per una arbreda i flan- quejada per dues ales d'edificis, dependències un temps i hospederies d'a- quell palau monacal. Allí, en lo fons de l'esplanada, s'alça un dels més bells, més severs i més imponents monuments de l'art bizantí que és glò- ria de l'arquitectura espanyola. És temple, fortalesa i mausoleu a la vega- da, i bé revela aquest triple caràcter. La traça no pot ser més senzilla, les línies més regulars, la decoració més sòbria. És una immensa mole de pedra, una espècie de gegantesc torreó quadrat en lo centre, que s'alça sobre un recinto amurallat i quadrat també. Garbosa escalinata condueix a la bizantina porta de mig punt, primorosament treballada; sobre ella s'obre la llargaruda ogiva de l'esparpillat finestral, i una diadema de mer- lets corona aquella mole colossal i els murs que la rodegen.
L'aspecte de la plaça de Santes Creus a las nou del vespre del Dijous Sant era imponent.
A la fosca de pocs minuts abans, succeí una claror immensa, fantàstica.
Com per art d'encantament, los arcs de les portes del monestir, les finestres i balconades de les cases, quedaren guarnides amb centenars de llumetes que despedien una claror viva i tremolosa.
De lluny semblaven una munió de focs follets que s'haguessen acoplat allí o un esbart de lluernes col·locades per misteriosa mà.
De prompte giraren los feixucs golfos de la porta principal de la església i un torrent de llum invadí la plaça.
Sortia la professó del Dijous Sant. Lo conjunt era meravellós. Després d'un religiós silenci, un chor de veus s'estengué per los dominis de la quietud i una dolça tonada començà a brollar de cent boques, enlairant-se suaument com lo fum d'un incenser.
Les atxes en doble filera, com raills de foc, espurnejaven, movent d'ací i d'allà ses flamarades, los típics misteris portats en braços per cepats fills de la rodalia, mostraven ses agegantades siluetes damunt del terrer i anaven arrossegant-se poc a poc, mentre el poble a darrera, com un torrent atret per invisible alè xuclador, mormolava piadoses oracions.
Les fatxades dels edificis quedaven il·luminades per las mil llengües de foc dels ciris i en lo negrós firmament s'hi obirava una estranya rojor que anava suaument perdent-se allà al lluny i es confonia amb les tenebres.
I la professó seguia la marxa i els cants enlairant-se al cel com flaira de lliri. Després s'internà en los claustres del monestir.
L'efecte que produí llavors fou gran, immens, no pot explicar-se, es precís veure'l, assaborir-lo un, amb sos propis ulls.
La llum invadia lo recinte de la fosca; los cants, lo palau de la quietud, los sers vivents, lo casal dels morts.
Les atxes llengatejant a l'impuls del ventijol anaven passant seguidament per sota dels sepulcres a on s'hi veien guerrers de pedra ajaguts i ses ombres projectades a la paret anaven arrastrant-se suaument produint un efecte meravellós i fantàstic.
Semblava que les estàtues de pedra dels sepulcres es movien per un moment per restar després altra vegada en sa primitiva immobilitat guardant les despulles dels difunts.
Les gòtiques columnes del claustre, decantaven sa sombra al mig del mateix a on i abunda i creix l'herbei, fael company de la soledat i de les runes. I la professó anava passant, les imatges que representaven la vida i passió de Cristo feien son camí i els cants religiosos harmonitzaven lo conjunt.
Després s'obrí la porta de la església, que dóna als claustres, i com monstre afamat s'anà engolint arreu, arreu, la llarga torrentada de foc i altra volta les tenebres se feren senyores de ses regions.
Tot tornà à quedar en silenci; solsament lo suau oreig donava moviment a l'herba, produint una espècie de remor consemblant a la pluja que cau dolçament; l'aigua de la glorieta relliscava també al lleuger mormoll i els cants religiosos que quedaren sospesos com lo fum, dessota les arcades, s'anaren evaporant i debilitant poc a poc fonent-se com la prima capa de neu que banya un viu raig de sol. [...]
De prompte, faig un esforç suprem i abandono el recinte de la mort i les recordances, per orejar mon front.
La plaça restava deserta com una hora abans.
La quietud per tot arreu. Los habitants s'havien retirat a ses cases.
Jo em vaig parar un moment en mig de la plaça perquè m'apareixia haver sentit un crit compassat.
Efectivament, en un dels més enlairats merlets del Monestir cistercenc cantava la xibeca.
Altres indrets de Aiguamúrcia: