Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Entre 1600 i 1900, la casa Areny Plandolit, l'única amb rang de noblesa a Andorra, estava emparentada amb les cases ramaderes més influents de les valls. Es deia que els amos podien creuar tot Catalunya sense deixar mai de trepitjat propietats i masos de família.
El 1972 el Consell General de les Valls va adquirir i restaurar la casa, per convertir-la en museu. Consta de tres pisos. La planta baixa correspon al celler de l'oli i la llenya de la casa. Al primer pis, s'hi pot trobar el menjador, les habitacions, la cuina, la biblioteca, la capella, la sala de ball i, finalment, la sala d'armes.
En aquesta casa es pot veure una quantitat d'espais habitables poc necessaris en una societat rural, algun dels fruit del hobbies o professions d'alguns membres de la família i d'altres que evoquen la intensa vida social burgesa que la família mantenia a Barcelona (sales de música, sala de ball, biblioteca, capella, sala de fotografia, sala de medicina, sala d'ames, sala de joguines i habitacions).
També s'hi poden trobar quantitat d'objectes i mobiliari acumulats al llarg dels segles per la família, tots d'estils molt diversos i que donen mostra del seu estatus social i de les aficions al col·leccionisme i als esports nobles (caça, esgrima, boxa...)
Mentre hi fem la visita, en els diferents espais, ens podem servir de la lectura de fragments de l'Últim estiu a Ordino, de Joan Peruga, i del conte "Sí, noia. I tant que sóc d'Andorra", d'Isidor Cònsul.
Ordino s'ha convertit en el paradís somiat. Quan vull imaginar-me com serà el paisatge que em trobaré després de traspassar el llindar de la mort, tanco els ulls i rememoro el camí que voreja el rierol de Segudet, per sobre del qual les branques dels roures i dels verns trenen una volta vegetal. El terra és cobert de fulles seques que es quixen quan passo. Hi ha una atmosfera elèctrica i expectant, amassada amb la humitat xafogosa que precedeix les tronades del mes d'agost. Sento l'emoció de l'aire encalmat, del silenci absolut que es genera en els intervals dels trons, cada cop més propers, que baten les muntanyes, retunyen des del pic del Casamanya, amb un espetec rotund i llarg com si els cims s'estellessin. Quan s'esguerren els núvols i baixa la cortina de pluja obscura, la força de l'aigua furiosa arrenca amb violència totes les aromes de les plantes i el terra. En acabar els trons i aturar-se la pluja, s'encén una llum delicada que espanta la penombra de la tronada. Aleshores camino enmig dels precipicis, dels espadats i cingles impressionants, escortada per arbres altíssims ferits pels llamps i pels torrents que s'estimben entre les roques. M'aturo a la calma de les clarianes per arrencar les flors lluents que es banyen amb les gotetes d'aigua de pluja. Pujo agafant-me amb els peus i les mans plens de fang pels últims corriols que menen al cim. Arribo a dalt, em deixo caure sobre l'herba molla i miro llargament la vall. Des d'aquí puc veure tot el Pirineu, un mar d'onades blaves que no s'acaba mai perquè es confon amb el cel.
Si tants patiments inútils m'han fet mereixedora d'un descans en una altra vida més abellidora que la present, aquest seria el meu paradís. No puc imaginar un lloc millor que el que acabo de descriure amb malaptesa; un lloc on la felicitat és més fàcil i duradora. Per això no tinc por d'abandonar el llit, d'enlairar-me per sobre del paisatge que veig des de la finestra, com la volada que fa la Flordeneu a Canigó, el llibre que va dedicar-me mossèn Cinto quan em vaig casar, i sortir a trobar el bosc, a fondre el meu cos amb la terra olorosa que hi ha a sota les fulles seques i la pinassa del camí del Casamanya.
Quina família, on vas a parar, els Areny-Plandolit! Eren els amos de quasi tot, una de les cases més fortes d'Andorra, que ni sabien el que tenien! Què t'he de dir! Un bé de Déu de finques i masos escampats arreu, que quan baixaven a Barcelona es veu que dormien en casa pròpia els cinc o sis dies que durava el viatge. Ho eren molt, de rics, nena, i encara ho deuen ser, que fa un fotral d'anys que no en sé res, ni ganes! Hi vaig entrar que era l'estiu, perquè dallaven els prats i tota la casa feia olor de terra i d'herba tendra acabada de tallar. I la passaven molt grossa, aquells dies, un trasbals, que només veies ulls botits de plorar i no es parlava d'altra cosa que del daltabaix a Barcelona de setmanes enrere, i del ximple que havia mort a ganivetades l'esposa de l'amo, Don Guillem. No, dona, no, què dius ara? Don Guillem no era l'assassí: Guillem d'Areny i de Plandolit era el senyor de la casa que s'havia quedat viudo. El criminal no ho sé com es deia, i a la dona de l'amo li deien Maria Dolors. I mira que estrany, tu, que el matarife aquell va resultar que era un militar, un peix gros no et pensis, un coronel o una cosa així, que havia servit al castell de la Seu d'Urgell i s'havia enamorat de la mestressa. El pobre es veu que la festejava d'amagat i debades. Bé, això de debades no ho sé, perquè un dia d'aquell primer hivern que havia nevat molt i no ens movíem de la vora del foc, la Perpètua, que era la cuinera, em va explicar que els senyors el rebien sovint, aquell militar, perquè de petit havia anat a estudi amb Don Guillem i van tenir una gran alegria de coincidir una altra vegada a la Seu. Però el murri es va aficionar a les visites i també es presentava quan l'amo era de viatge, i la pobra dona, que ves quina mort més trista, tan jove, que ja ho veus que no som ningú, l'havia de convidar a prendre cafè o a berenar, segons l'hora que fos, perquè ella menjava poc, com un pardal, però era llaminerota i es delia per la xocolata calenta, i ell, el poca-solta, es presentava sempre amb flors i una bossa de melindros.
El temps vola i tot passa que no te n'adones, és una enganyifa molt gran això de viure! L'amo també en tenia, de fred, i uns ulls tristos de color trencat. El veía alt, que em semblava un gegant, amb un tou de barba arrissada que li baixava fins a mig pit, i la mateixa berruga a la galta, aquí veus, rodona com un botó. De primer em feia por amb una barreja així com de llàstima, perquè tothom el planyia i deien: «Pobre, ves com s'ho farà ara per pujar tot sol les criatures.›› Que ja en tenia cinc, sense comptar dos més que se li havien mort infants. A la cuina s'explicava que la pobra Maria Dolors sempre estaba amb la panxa a punt i encara no havia acabat de desocupar que ja tornava a estar plena. Com una conilla de criar, deia el Cisco, que sempre tenia un budell buit i s'escapava a fer un mos d'amagat, i ens feia riure, perquè era una mica poca-solta, saps? Però a mi m'agradava, que hi fos, perquè la cuina era fosca i molts cops hi sentia una frisança estranya, així com una sensació d'angúnia i de perill que no t'ho sabria explicar. La pobra Maria Dolors, quan me la mirava al retrat gran de la sala amb el cor encongit, no m'ho semblava gota que fos com una conilla de criar. Se la veia més aviat esprimatxada, amb una pell blanca que diries de farina d'arròs i uns ulls grossos de color de mel. Com una senyoreta de ciutat, esllanguida i de bellesa misteriosa, i delicada com si s'hagués de trencar.
Una nit de finals d'estiu, jo acabava d'endreçar la cuina i se m'havia fet tard, saps, perquè la Perpètua era fora, que tenia un familiar malalt, i tothom a la casa ja devia ser a jóc. La cuina era quasi a les fosques, amb només una espelma encesa i el llum de ganxo a la paret, i mai no m'havia agradat gaire quedar-m'hi sola, de nit, perquè s'explicaven coses, i tenia ànsia, i aquella porta tancada era un misteri massa gran. Estava a punt d'anar-me'n quan algú em va engrapar amb força per darrere i em va tapar la boca amb una mà, mentre l'altra em grapejava els pits i em buscava l'entrecuix per sota de les faldilles. Va ser tot tan de sobte que l'ensurt em va deixar atemorida i paralitzada. Amb veu petita em deia que no cridés, que li agradava molt, que el tornava boig i que em faria un regal... Encara tinc esgarrifances, quan hi penso, perquè tenia més força que jo i m'havia agafat ben agafada. Però així que va afluixar la mà que em tapava la boca, vaig enganxar-li un dit amb les dents i, tancant els ulls, vaig serrar les barres tan fort com vaig poder. El renec va ser d'aquells caragolats i em va ventar un clatellot sense miraments, que encara sento que em ressona el cap quan hi penso. Amb tan mala sort, pobra de mi, que el retruc em va rebotre contra la paret i vaig anar a colpejar-me amb el llum de ganxo i el clau on era penjat. El cop em va fer perdre el món de vista, em va venir una basca i vaig caure sense coneixement. No sé el temps que devia passar, però era encara negra nit quan el fred del soler em va tornar a la realitat d'una cuina fosca on només tremolava el llum menut de l'espelma. Tenia la roba malforjada, el cosset i les calces estripades, un dolor intens al cap i un altre de més petit barrejat amb una coïssor estranya a l'entrecuix. Em sentia molla i bruta, nena, per dins i per fora. Sense esme, vaig palpar-me el cap i el dessota, i les mans van sortir-ne ensangonades. Em trobava cansada i perduda, el cos em surava dins d'una boira de silenci trist i les parets es movien donant tombs per sobre meu. Vaig seure en una cadira baixa i, passada una estona, fora, va començar a cantar un grill. Després, mentre provava de rentar-me les ferides amb aigua del gibrell, el grill persistia perdut en la nit. Ja més refeta, quan anava a sortir de la cuina i amb l'espelma buscava el llum de ganxo per penjar-lo al seu lloc, vaig adonar-me que havia quedat baldera la porta del passadís secret. El passadís era una drecera per entrar a la cuina sense passar per la sala i el llop s'hi havia colat a buscar-me la perdició. Setmanes més tard, quan vaig començar a trobar-me malament i semblava que volia apuntar la lleu inflor del ventre, d'un dia per l'altre em vaig haver d'arreglar el fato, em van fer una mica de farcell i vam sortir d'Ordino cap aquí. Però això ja ho he contat, oi? Al meu pobre fill mai no li vaig saber veure cap semblança, però ton pare és clavat. Fins i tot té la berruga en forma de botó al mateix lloc de la cara. Si portés barba, seria el retrat viu de Don Guillem.
Altres indrets de Ordino: