Castell

Autor: Llorenç Villalonga i Pons
Obra: La "Virreyna" , 1969

Don Miquel s'havia casat amb dona Antonina Gelabert, que aportava, en el terme de Binissalem, unes terres aproximes a les d'ell, les quals, si no fos perquè can Jeroni acabava de passar a una branca secundària, s'haurien pogut incorporar quasi sense solució de continuïtat a can Sec i a altres terres de la casa. Així i tot, si no confrontaven, les finques eren quasi veïnades. Des de Binissalem a la Penya de can Jeroni s'hi podia anar a peu i can Jeroni, ni que pertanyés als cosins, no deixava de ser un bocí de Tofla.

Perquè aquests llocs, que després he volgut poetitzar sota el nom de Bearn, fins al punt de descriure dins la clastra dos canons de bronze que mai no han existit, més que una possessió semblen constituir una comarca i més que unes terres immòbils li feien pensar a don Miquel en un organisme bellugadís i fabulós que assimila allò que el rodeja per a convertir-ho en substància pròpia i que perd al mateix temps bocins de la seva integritat per a recobrar-la més tard, com un dragó perd la coa que li tornarà a créixer; i així, dins la fugacitat de les coses, constitueix l'immutable, simbolitzat per un nom, igual que en les religions o en les històries de màgia.

Un nom que es compon d'altres noms que el defineixen i el diversifiquen: can Sec, can Negret (perdut pels avantpassats de don Miquel des del segle XVIII), can Morrut, can Jeroni (ara en poder de la branca segona de la família, resident quasi sempre a Binissalem) i can Bescaí, de la mateixa branca segona, que si bé havia separat can Jeroni de can Sec, fent-lo binissalemer, incorporava en certa manera a la vella Tofla les terres de can Bescaí, amb el seu casal antiquíssim del temps del moro, modest, quasi pobre, quasi un munt de pedres, però perdurable com la pedra mateixa. Hi havia a més altres parts secundàries, que es dessoldaven i es tornaven a soldar a la principal, com cas Carboner, Sa Rota dita des Capellà Cremat, abandonada dins l'alzinar, Sa Tanca de Sa Font o S'Hort de Baix.

Autor: Pere Rosselló i Bover
Obra: Els paradisos perduts de Llorenç Villalonga , 2001

Llorenç i Miquel Villalonga somniaven uns orígens aristocràtics per a la seva família. Per a ells, comptava més el prestigi que la riquesa. Per això idealitzaven l'alqueria de Tofla que una branca de la família paterna posseïa des de feia segles. Creien en la possibilitat de pertànyer a un dels casals que, després de la conquesta de Mallorca, varen rebre terres de mans del vescomte de Bearn, entre les quals figura el llinatge Villalonga. Llorenç i Miquel Villalonga imaginaven que les terres de Tofla, la qual pràcticament no coneixien, constituïen el reialme dels seus avantpassats aristòcrates. Aquests, segons els dos germans escriptors, eren batlles reials i podien administrar justícia. Aquesta idea d'uns senyors rurals que mantenien un gran poder sobre la resta del poble serà utilitzada a Bearn o la sala de les nines en presentar-nos el personatge de don Toni, que castiga els seus criats i àdhuc imposa la seva voluntat al sacerdot del poble.

Tofla es trobava al terme municipal d'Alaró, tocant els límits de Binissalem i de Lloseta. El nom significa "terres argiloses". Estava formada per tres possessions: can Sec, can Jeroni i can Negret. Únicament can sec va pertànyer a una branca de la família Villalonga, fins que els anys seixanta Antoni Armengol, un cosí en segon grau del nostre escriptor, la va vendre. Aleshores fou quan Llorenç, en escorcollar l'arxiu familiar, descobrí que Tofla no havia arribat a la seva família mitjançant cap donació reial; sinó que el 1484 Joanot Villalonga l'havia comprada. Per tant, Llorenç Villalonga en plena maduresa veu com s'esvaeix el seu antic somni de pertànyer a un llinatge d'arrels senyorials. Aquest serà el tema d'"El llumí", un dels seus millors relats breus.