Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta plaça, de forma allargassada, conté en un extrem l'ajuntament i, en l'altre, l'església, que data de primeries del XVIII. La façana està rematada per una cornisa mixtilínia amb pinacles de boles, i en el centre, una espadanya. Presenta tres portades que, disposades simètricament, es corresponen amb les tres naus del temple, essent la central més monumental que les dues laterals. El nom de "Llucena" no ha estat oficial fins al 2016 malgrat ser l'històric i l'usat per la gent de la localitat i de tota la comarca. Oficialment, i ara de manera cooficial, se l'havia denominat "Lucena del Cid" castellanitzant el nom i afegint-li, sense cap justificació històrica aqueix "cognom" "del Cid". Un afegitó molt recent que es remunta a 1863 i que l'Ajuntament no va utilitzar fins al 1925. Precisament, un dels dos textos de Josep Maria Espinàs que proposem llegir tracta de l'origen del topònim, l'altre de l'ambient que es respirava a la plaça quan ell hi va passar. També ens servirem com a lectura del poema que Vicent Andrés Estellés va dedicar a la vila.
Em sorprèn, Llucena. Té un aire de vila que no havia trobat, fins ara, en aquest viatge. Hi influeix, és clar, la plaça allargada, amb un costat de porxos, davant dels quals força taules de cafès, amb gent que hi seu, i a l'altre extrem de la plaça una font monumental i circular, amb graons, on també hi ha un grup de persones que, assegudes o drets, miren l'esplanada i conversen. Però també hi ha un carrer amb edificis d'una sòlida formalitat urbana, amb botigues i rètols que fan pensar que la tradicional estructura vilatana intenta actualitzar-se sense exageracions. La indústria rajolera, que de l'Alcora ha anat pujant cap aquí, segur que pesa en el moment actual de Llucena —em fa l'efecte que la gent el viu com un moment agradable—, però una certa disponibilitat econòmica veig que no ha produït aquí els estrips o els pegats urbanístics que en altres indrets no s'han pogut evitar.
En un costat de la plaça hi ha una capella, o una església petita, amb aquesta llarga inscripció sobre ceràmica, que copio respectant la sintaxi: «En 2 de Octubre de 1412, a instancia de San Vicente Ferrer, fue mandado por el Consejo de Lucena con pena de seis dineros, que ningún vecino vaya a la taberna, ni delante, ni a tres casas del vecindarío, en cuyo sitio predicó sobre esta piedra con mucho fruto. El Ayuntamiento del ano 1817 ha mandado para memoria colocar en este sitio la imagen del santo y la piedra. Restaurada por acuerdo del Ayuntamiento de 6 de septiembre de 1949 y cooperación del vecindario».
Confio que el «delante» que assenyala l'espai prohibit als veïns per anar a la taberna no coincideixi, exactament, amb els bars que hi ha al costat del davant de la plaça, i que la gent que ara hi seu ho faci amb una feliç tranquil·litat de consciència.
He aprofitat el descans per llegir l'article sobre Llucena que publicarà l'Onomasticon. En tinc la fotocòpia de l'original, amb les correccions manuscrites, que m'ha enviat Coromines, de qui he rebut tantes atencions personals. Diu, resumint la informació, que és insostenible el supòsit d'alguns que Llucena vingui del nom llatí de persona lucius (d'una vil·la Luciana), i en dóna l'argumentació filològica pertinent, que m'estalviaré perquè no escau al to d'aquest llibre. Compara aquesta antiga població morisca de l'Alcalatén amb la important Lucena andalusa, que en els historiadors aràbics apareix repetidament escrit yusana, o al-yusana, amb l'article, «i ningú pot pensar a fer venir això de Luciana». Coromines recull aleshores l'adjectiu romànic que en català i occità és jussà, jussana, en aragonès diusano i en llatí vulgar deorsanus: allò de baix, inferior. (Penso ara en el nostre Pallars Jussà.) Si la Lucena andalusa està dominada per diverses serres i el turó d'Hacho, també la Llucena valenciana «es presta a aquesta etimologia: els punts importants i antics són allí l'antic i fort castell del duc d'Ixar, i l'agut turó coronat ara per l'ermita de Sant Antoni, probable resposta moderna a una mesquita dels moros. Al peu d'aquestes altes fites geogràfiques devien construir llurs habitances els mossàrabs, després tornat moriscos. També, doncs, la Llucena de les terres catalanes fou al-yusana, «la població de sota».
No hi cap mena de dubte que hem d'anar a veure el castell. És a l'altra punta de Llucena, i quan preguntem si anem bé per arribar-hi, una dona ens diu que som davant mateix del carrer del Castell, que el trobarem tot seguit, i segurament davant la nostra ignorància del lloc ens fa saber:
—Ja m'ha paregut que no els havia vist mai.
És un casal gran i quadrat, amb teulada. No hi veig cap fossat, cap torre, cap indici de fortalesa, em sembla un edifici molt civil.
Llucena
Tens, a les nits, extenses claredats,
alegres fonts i rodolen els dies
d'oli al teu eix de grans portes de pedra.
Canten els pins i canten els ocells
de retrobar el cast amor antic,
de treballar àrduament la terra,
de penetrar, profundes, les arrels,
fins arribar a la raó suprema.