L'actual Albufera de València...
Autor:
Tono Fornés Gomis
Obra:
De mar estant
(Una singladura per la costa valenciana)
, 2007
L'actual Albufera de València és el residu d'un gran llac costaner quaternari. Un oval tectònic d'enfonsament contribuí a la formació d'una gran badia oberta a la qual drenaven els primitius Túria i Xúquer. Al mig, una allargassada illa –l'actua1 serra de Cullera- doblada per una de més petita: la muntanyeta dels Sants. És l'aspecte que cal imaginar fa un milió d'anys. Els rius devien fer una aportació continua de sediments, especialment durant les èpoques interglacials. Els materials més gruixuts contribuïren a poc a poc a retallar l'extensió de la badia per l'interior, mentre els més fins, transportats pel corrent general de la mar, anaven formant dues fletxes litorals que acabarien connectant-se i formant una restinga continua gràcies a la serra de Cullera. Així s'aïllà de la mar aquest golf i es convertí en una albufera d'aspecte probablement semblant al que té a hores d'ara la Mar Menor. El llac principal devia quedar al nord de Cullera, i al sud una allargassada i soma veta d'aigua devia anar aprimant-se fins a gairebé els contraforts del Montgó. La feina geològica lentíssima construí doncs una part gens menyspreable d'aquest país «tan llarg i tan prim que no té ni voreres», en paraules d'un notable poeta valencià. Els residus d'aquesta primitiva albufera poden encara detectar-se en tot el conjunt d'albuferes subsidiàries que originaren els nostres marenys actuals: el de Tavernes-Xeraco, el d'Oliva-Pego, els petits pantans residuals de les Marines, a Dénia...
La història ulterior d'aquella primitiva i enorme Albufera coincideix amb els fets d'una colonització humana que arriba a temps històrics. Posteriorment, l'evolució del llac obeeix a l'agricultura i no a la geologia. El lluent s'ha anat reduint més i més a base de tancats, murs de contenció per definir nous arrossars: una mostra més de l'art de la cultura hídrica –una saviesa d'origen àrab- que tan bé defineix el camp valencià.
No cal recordar d'altra banda que, després d'uns primers anys plens de polèmiques, la declaració de l'Albufera de València com a parc natural va salvar in extremis el futur ecològic del nostre insubstituïble llac costaner i que aquest estatus de protecció no para d'oferir resultats positius, malgrat les agressions puntuals que de tant en tant encara l'amenacen.
Per al nauta que ve de lluny, però, tot això seran problemes inexistents, invisibles des de la mar. Com nosaltres ara, estarà pendent de trobar l'embocadura del Xúquer, una volta s'ha situat pel bonic far de Cullera. El món de l'Albufera li quedarà lluny, i potser per això li farà il·lusió saber que al lluent alguns entusiastes estan recuperant la navegació amb vela llatina, i que a Catarroja i Silla hi ha dos clubs de romàntics que velegen l'Albufera amb rèpliques dels llaüts de vela dels seus avis. Uns avis que, amb un sentit unitari del país ben notable, vertebrador i cohesiu, deien tortosí al vent del nord, i oriolà al vent del sud...
