Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Casa-Museu Modernista de Novelda és una singular joia arquitectònica. Construïda en 1903, la seva impressionant façana exterior exerceix el mateix poder d'atracció que els seus interiors: terres, parets, mobles i teulades al servei de la policromia, els minimalismes i la perfecció estètica.
Antonia Navarro, més coneguda com la Pichocha, va ser la constructora i impulsora d'aquest preciós edifici després d'adquirir diversos immobles i derruir-los al cor de la ciutat. A Antònia, se la recorda com una mare i empresària molt vàlida, capaç de gestionar brillantment la fortuna heretada i els negocis després de la mort del seu germà Lluís. Una actitud, en definitiva, poc corrent en una època en què el paper de la dona quedava relegat a altres tasques.
Amb tot, encara avui, sobrevolen certes qüestions sobre com aquesta família va aconseguir atresorar tantes riqueses i propietats quan es dedicaven als negocis comercials i tradicionals de la zona, ja sigui amb el raïm, el safrà o el vi perquè... Què va passar o quin negoci va fructificar de manera tan espectacular per omplir-se les butxaques de diners, sense que hi hagi registre o menció del cas en els llibres d'història? Un cop haurem accedit al museu ens serviré com a lectura del fragment de Conta'm la veritat sobre l'amor, de Santiago Forné en què el protagonista arriba al museu a la percaça de la noia que el té enamorat i amb qui juguen al gat i la rata.
Novelda, però, té un altre punt d'interés, que Fuster obvia, però que seria injust que jo també ho fera. L'activitat safranera i els beneficis de l'agricultura van propiciar, en el trànsit entre el segle XIX i el XX, la formació d'un nucli burgés local que -com a la Borriana de la taronja- va importar de seguida les novetats arquitectòniques vingudes del nord a l'hora d'edificar les seues llars familiars. Aquestes "novetats", en aquesta època, només poden referir-se al Modernisme. A Novelda es conserva, ara mateix, un estimable conjunt monumental d'immobles aixecats segons el patró de l'art nouveau. Dins aquest grup excel·leixen mostres destacades d'aquest estil, com ara la Casa Museu Modernista, el Centre Cultural Gómez Tortosa o l'anomenada Casa Mira.
El Museu Modernista, una antiga casa particular rehabilitada de principis del segle XX, estava oberta encara. La portera-guia es trobava ocupada amb una parella de japonesos. (Al marge: ¿algú ha aprofundit en la raó per la qual els japonesos o bé van aparellats o bé van en corrues de trenta o quaranta, tots junts en comissió?) Mentrestant, em vaig dedicar a admirar habitacions i mobiliari, decoració general i cartells i fotos penjades a les parets.
I jo em pregunte, ¿per què aquest melindrós, afectat i cacofònic art modernista m'agrada tant? És una debilitat. Tinc companys i amics, la intel·ligència dels quals està suficientment demostrada, que es deleixen per coses com ara El Senyor dels Anells o el cine d'Almodóvar, dues expressions insignes de l'ensopiment més coent, dos monuments a la vulgaritat de la mena més barroera que un hom puga imaginar. Opinions personals, com diria el mestre Plató. I res més que opinions.
La portera-guia s'acomiadà dels japonesos i em va atendre a mi. I de seguida va començar la tirallonga: escala ovalada de marbre de Carrara -de Carrara, sí-, cancell de ferro forjat bellíssim, casa construïda per Antònia Navarro amb els diners heretats del pare vinater, fusta de pi del Canadà, comuns a les habitacions ja en aquella època, saló de ball, cadires amb respatller tipus tron, pati-claustre pseudorenaixentista, cartell de Ramon Casas original, vitralls de l'època, fotos emmarcades color sèpia dels amos i de la seua descendència, en fi, el rotllo de sempre... I a les parets, doncs això: pintures amb motius florals i tal.
-¿Què? -vaig preguntar, perquè la portera-guia, el nom de la qual era Desiré, em va dir alguna cosa i jo no estava al cas.
-Aquest terra el va dissenyar Domènech i Montaner.
-¿L'arquitecte català?
-Sí.
-Molt bonic... ¿I deixeu que el xafen?
-No hi ha altre remei... ¿Anem?
-¿Qui són aquestes? -vaig preguntar per preguntar: ja em sabia la resposta.
-En realitat ningú. Són imatges al·legòriques.
-Ah.
Hi havia una paret coberta amb aquelles pintures pseudoprerafaelites, simbolistes, després modernistes i jo què sé quantes coses més.
Altres indrets de Novelda: