Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta casa va ser la residència de la família Martínez Ruiz a Monòver des de 1876. És un edifici de tres plantes que alberga en el seu si una exposició d'objectes i estris d'Azorín, així com la biblioteca de l'escriptor, formada per un fons bibliogràfic de 14.000 volums, alguns d'ells del segle XVI, i la correspondència de l'escriptor amb altres intel·lectuals. en els diferents espais podem llegir: una valoració de l'estil d'Azorín a càrrec de Josep Pla, la descripció de l'espai que en féu Baltasar Porcel i dos fragments de l'obra d'Antoni Ròdenas dedicà a l'escriptor i a Monòver.
Azorín, com deia Fuster al seu El País Valenciano, és sols un record a Monòver. No crec que siga culpa del poble ni d'Azorín. Les circumstàncies n'afavoriren el distanciament. Si aneu per carretera a Monòver, tant si ho feu des d'Elda, Novelda com del Pinós, trobareu a cadascuna de les tres entrades del poblé un cartell que diu: «Monóvar, ciudad natal de Azorín.» No hi feu cas. Tant els cartells, com una Casa Museo Azorín, tenen només quatre dies; són del 1967, si no m'erre. D'altra banda, Azorín era poc amic d'homenatges i faramalles. Al poble, l'any 1927, li feren un homenatge i ell hi assistí en persona. Fou l'única volta que el veieren els meus pares. Hi va anar tot el poble sencer. Discursos, música... Azorín, que sempre va tenir fama de ser una mica retret, deuria estar una mica astorat i a contracor, davant de tot aquell rebombori. Allò que li agradava era que el deixassen treballar tranquil. Però era persona agraïda, i de les seues mans, dos anys després, isqué un llibre que dedicà al poble: Superrealismo, reeditat amb el títol El libro de Levante. Comprenc la sorpresa que manifestarà el lector si li dic que jo, tot i ser de Monòver, no havia llegit Superralismo fins l'any passat.
Superrealismo té com a protagonista Monòver. La retina fàcilment impressionable, l'oïda atenta, l'olfacte fi d'un gran observador com fou Azorín, veu, escolta, olora, colors, remors, aromes del meu poble. Cal ser de Monòver per a adonar-se'n fins a quin punt s'aguditza la ja de per si fina perceptibilitat d'Azorín a l'hora de copsar —millor dit, recordar— uns detalls que són els verdaders protagonistes del poble. La descripció d'unes passes per les cambres (les golfes), unes campanades que donen cos al silenci, les bigues revirades d'un trespol, un grapat d'olives adobades amb les oloroses herbes del terme...
Sovint el veem obligat a emprar el valencià (ell sabia que nosaltres no enteníem la terminologia agrària castellana castissa). Alguna vegada s'equivoca; era inevitable. Parlant d'herbes: «matalahúva y no anís se dice aquí». Nosaltres, els homes de les Valls, en diem matalafua, pronunciació dialectal amb metàtesi i elisió de la g intervocàlica, de l'arabisme català matafaluga. Hi descriu les cases, l'interior blanc de les cases. Parets blanques, enlluïdes d'algeps, amb el qual s'assoleixen unes superfícies sedoses, sedants, i llavables! —cosa molt important— així les dones hi veuen la taqueta deixada per una mosca. El pis de la part baixa de les cases, cobert de grans lloses calcàries, i el de les parts altes, el de les cambres silencioses, d'algeps bru.
Tothom sap a Monòver que Azorín passà els darrers quaranta anys de la seua llarga vida sense voler posar-hi els peus. S'hi negà fins i tot quan li posaven un automòbil a la porta de casa per a fer el viatge. Els seus motius devia tenir per a no voler tornar a Monòver encara que només fos per uns dies. Posició que a mi m'ha de semblar respectabilíssima. Si més no, més respectable que la decisió de traslladar el seu cadàver —i el de la seua esposa— de Madrid a Monòver.
Un dels especialistes en la vida i en l'obra de l'escriptor monover, José García Mercadal, deia a Destino (28.3.73):
«Parco en demasía para hablar, era yo quien tenía que romper el silencio, y vigilado de continuo por su senyora, que debía recelar que yo pidiese hablar de Monóvar, de sus familiares o de qualquier suceso inconveniente. (...) Tengo yo todos los materiales para hacer un libro titulado José Martínez Ruiz. Sería más que curioso, porque existen cosas familiares, y aún de él mismo, raras, pues siempre sintió una enemiga subterránea contra su padre, y en él propensión a no pronunciar el Martínez, y como consecuencia de él Ruiz, aunque guardase un profundo recuerdo para su madre».
No sé si García Mercadal va escriure el llibre. En tot cas, aleshores, callava el que sabien molts monovers que ara tindrien més de cent anys. La desavinença entre l'escriptor i el seu pare sorgí quan aquest, en l'època que Josep Martínez Ruiz estudiava a València, protagonitzà un pertinaç afer sentimental amb una senyoreta quan ja li havia fet a la seua esposa un reguitzell de fills. Cal situar-se cent anys enrere i en un poble de deu mil habitants, del qual don Isidro Martínez, pare d'Azorín, polític conservador dels de Romero Robledo, havia estat alcalde i president de la societat del Casino. Pense que l'enrenou que s'hi produí degué ser d'una certa intensitat.
És més, l'enfrontament de Josep Martínez Ruiz amb son pare coincideix amb el període d'anarquisme literari de l'escriptor. D'acord, l'anarquisme fou el corrent ideològic predominant de fi de segle, i Josep Martínez Ruiz s'hi apuntà, com tants d'altres joves intel·lectuals d'aleshores, mig per convenciment mig per moda. Però no hi ha cap dubte que el conflicte familiar hi actuà de forma coadjuvant.
Uns quants anys després, fetes les paus amb el pare, Josep Martínez Ruiz, convertit en Azorín i sent un maurista fervent, es va casar al 1908 amb Julia Guinda, senyoreta aragonesa, filla de militar. Després del seu matrimoni, les seues anades a Monòver foren molt escasses. Diu la gent del poble que les relacions entre les germanes de l'escriptor i la seua dona sempre foren tibants per simple incompatibilitat de caràcters. Antipatia entre cunyades que s'agreujà quan la posició econòmica de les germanes minvà ràpidament. Aquestes circumstàncies familiars ja foren comentades a La Vanguardia (24.2.70) per Alvaro Ruibal, i van ser més que suficients perquè Azorín i la seua esposa no tornassen a posar els peus a Monòver a partir de 1930.
I no obstant això, tant abans com després d'aquesta última estada, Monòver sempre fou una constant en l'obra azoriniana. Un Monòver fet de formes, colors, olors, remors i silenci, que han anat desapareixent i dels quals la joventut d'ara no en té ni idea, i que precisament per això se'ls fa tan distant la lectura d'Azorín. No és qüestió de comprendre l'obra de l'escriptor sinó de fer-se càrrec de com era el model que la inspirava i que pràcticament ha desaparegut.
I un comentari final. L'obra d'un escriptor no és tan sols els llibres que ha escrit sinó també els que ha llegit i conserva. Gràcies a la viuda i a alguns familiars d'Azorín, a les gestions d'alguns monovers i a l'ajuda d'una caixa d'estalvis, la seua biblioteca no és a Madrid sinó a la casa Museu Azorín de Monòver. Conservar la seua biblioteca és tenir a mà la seua obra i les seues lectures, que foren moltes i escollides. El seu esperit, per tant, aletejava per Monòver. No calia remoure ossos i cendres, sobretot si diem que Azorín, i molt menys la seua senyora, no van expressar mai el desig de ser enterrats a Monòver.
Azorín. És un gran escriptor; he llegit una bona part de la seva obra. És delicat, sensible, fabulosament elegant. La seva manera d'escriure és senzilla, clara, diàfana. No té mai cap caiguda en el recargolament de la frase tradicional castellana — en la voluta castellana. En aquest sentit, el residu retòric, en Azorín, és sempre petit. Es podria establir una comparació entre l'estil d'Azorín i el de Pérez de Ayala. Ayala és l'escriptor posterior a la generació del 98 que ha tornat, d'una manera més directa i explícita, a la frase tradicional castellana. Ayala se salva, sempre, però, perquè sota d'una estructura retòrica, de vegades molt espessa, hi ha un dialèctic d'agudesa màxima. Des del punt de vista de l'estíl, Azorín i Pérez de Ayala són antipòdics. Ayala escriu el castellà tan bé com Castelar — considerant Castelar com un dels últims representants del segle d'or de la retòrica castellana, un enorme escriptor formal desproveït del més petit interès humà. Azorín s'ha inventat un idioma que del castellà només en té les paraules, ha demostrat ésser totalment impermeable a la retòrica de guix, molt cargolada, a la construcció tradicional de la frase castellana. La llengua que maneja Azorín és absolutament personal. L'esforç que ha fet aquest escriptor és literalment impressionant.
Ara: si Azorín no és un escriptor retòric, és en canvi un escriptor estàtic. Les figures, els paisatges que ha donat, són estàtics. Són figures, són paisatges, embadalits en ells mateixos, immobilitzats.
La casa-museu d'Azorín. Hi ha un vestíbul, una escala amb barana de ferro. Fa fred. S'hi conserven les antigues prestatgeries familiars, on abunden els llibres francesos, i n'hi ha una curta sèrie de catalans, entre els castellans abundosos. Tot és senzill, assossegat. Aquí, hi van viure els pares d'Azorín i part dels seus germans, fins a la seva mort. L'escriptor, però, a penes s'hi va acostar, pel poble, un cop establert a Madrid. Antoni Ròdenas, en el seu apassionat llibre «D'Azorín i el país meu», diu: «...d'haver tornat al poble (1927), d'on faltava des de feia prop de vint anys. L'estada fou molt breu. Després hi tornà una altra vegada (1930), per pocs dies també. Fou el seu darrer contacte amb la terra que el va veure néixer un dia del llunyà 1873».
Pregunto a una senyora molt assabentada pels entrellats locals, el perquè de tanta absència azoriniana. «Veurà, la família li anava al darrera per treure-li alguns diners. Els seus germans van acabar en el no-res, eren uns ganduls, només li pidolaven... I, abans, el seu pare havia tingut embolics de faldilles, ja m'entén, i això va afectar Azorín. Fins i tot, el pare posà casa, aquí a Monòver, a una antiga minyona, que fou la seva amiga. Sense comptar que la dona d'Azorín, Júlia, diuen que el tenia molt fermat...». Passions, també, que se'n va emportar la trampa. Deambulo per les buides estances de la casa-museu, antany curulles d'alè, d'aquesta fugaç plenitud que és la vida. Hi ha aquí, igual que si fossin una decoració teatral, els mobles que van ser d'Azorín, que vaig veure en el seu pis madrileny, el dia de la seva mort. Són senzills, vells, tronats, com restes de purpurines. La taula en la qual treballava el mestre, el llit que va fer servir fins i tot per a morir, el sofà de la saleta, uns quadres... El senyor Albert, diligent conservador de la casa-museu, m'ensenya una carta d'Azorín, datada a Madrid el 13 de març de 1966. La lletra és tremolosa, esfilagarsada, molt amples els blancs. Diu: «Queridos Amparo y Amancio: muchas gracias por vuestra felicitación; correspondo con verdadero cariño. La letra de Amancio me ha emocionado; la tuya, Amparo, es normal. Hago esfuerzos para que entendáis la mía. Tengo 93 años; desde hace más de dos no salgo de casa; no puedo andar; dicen que me repondré, no lo sé. Abrazos cordialísimos de vuestro hermano». Firmen «Julia» i «Pepe». Un any més tard, gairebé dia per dia, tot va acabar...
Altres indrets de Monòver: