Palau Ducal. Saló de corones

Orvieto, 30 de novembre de 1493

Dilecto filio nobili viro Joanni de Borja, Duci Gandiae.

Jesu Christus,

Alexander, papa VI, manu propria.

Duc caríssim nostre: De Viterbo t'escrivim per propi correu, sobre los desórdens i excessos teus que érem avisats havies fets en Barcelona en tot i per tot, i precípuament sobre los mals portaments vers la duquessa ta muller, que encara no hauries consumat amb ella lo matrimoni, i anar de nit per la ciutat, matant cans i gats. De què havem pres grandíssim enuig i displicència, i estarem malcontents i indignats contra tu, fins sapiam te sies esmenat, i hages consumat ton sant matremoni en nom de Déu i de la gloriosa Verge Maria mare sua, lo que esperam de dia en dia sentir, amb la resposta del sobredit correu que ja no pot tardar.

Així mateix, entre les atres oradures tues som informats com en Barcelona tu despenguérets del canvi dels dos mília i sis-cents ducats que t'emportàrets, la major part en joc i ribalderies, i  encara, aprés havem entès que hauries fet lo semblant en València, que amb justes i follies atemptaries de metre la mà en los diners i rendes tues, lo que no podem creure com sàpies t'hajam manat expressament tu no toques un diner del teu, sinó que despenguen mossèn Pertusa i Fira lo necessari per la casa i estat teu. I meravellam-nos, i estam molt malcontents d'ells, com ara los escrivim, que permeten tal cosa; els manam un sol diner ells no et donen, sinó que la despesa i eixida de la casa tua se faça per ells i tinguen sos comptes que els volem bé veure i  examinar, i que ens ne donen bona i clara raó.

Així, tu deixa fer a ells quant a la pecúnia, i atén a portar-te talment que comprengam t'ests esmenat i satisfàs al dever teu i a l'expectació e desig nostre, portant-te molt bé ab la duquessa nostra cara filla, e guardant-te de tota manera de jocs e d'anar de nit, e d'altres dones, observant ton matrimoni ab dita duquessa com lo sagrament t'obliga) etc.

Amb aqueixos gentils hòmens valencians, porta't graciosament, de continu en ton parlar i conversar, i et tinguen per prudent, que saps governar ton estat, majorment amb don Pere Maça (1) i lo comte d'Oliva,(2) els quals som certs t'amaran i estimaran si tu els correspondràs, perquè l'il·lustríssim senyor don Enric,(3) essent en Barcelona, ja havia practicat i assentit bona amicícia entre vosaltres, com nos escriu misser Prats.(4) Així, sies savi, i sàpies tenir modo a la vida tua, que si vols, com deus, fàcilment ho poràs fer, i nós t'estimarem més, i pensarem en fer-te més del bé i augmentar-te ta casa i estat. Sapienti pauca, etc.

Aprés que t'escrivim de Viterbo, perquè eren morts a ton germà, lo cardenal de València,(5) dos familiars valencians, Castellví i Andrés, i ésser-hi estada qualque suspició de pesta, nós nos partim de Viterbo, i aprés d'haver feta una volta per les terres marítimes, nos ne vinguem ací a Orvieto, on som estats nou dies amb setze cardenals dins la ciutat, que per a més no és capace, i sis en la comarca, comptant-hi lo cardenal de Sena,(6) qui ací és sobrevengut quatre dies fa, i lo de Mèdicis. (7)

Demà, Déus volent, que serà la primera domínica de l'Advent, celebrarem una solemne missa papal, com s'acostuma en l'església catedral, que és de les més sumptuoses que ésser puixen en tota la cristianitat, i té lo pus bell frontispici que temple al món tinga. I dita la missa farem mostrar aquests Sacratíssims Corporals que són en aquesta església, i donarem la benedicció i indulgència plenària, on hi serà molta i molta gent present, per haver ja dies ha publicada aquesta indulgència plenària per totes aquestes terres circumveïnes.

Dimecres següent, Deo dante, nos partirem la via de Viterbo, on ja sentim ésser cessada la suspició, i allí celebrarem la segona domínica de l'Advent, perquè encara, segons nos escriu lo cardenal de Mont-real, legat a Roma, (8) no és ben segur lo tornar, com encara que sia mancat lo mal temps puix s'hi moren vint-i-cinc i trenta lo dia, i los cardenals mal volenters hi tornen per ésser-los morts a alguns d'ells en Roma molts familiars i servidors.

Noresmenys, perquè les festes de Nadal s'aproximen, i los cortesans i lo poble romà nos supliquen de continu, amb grandíssima instància, vullam tornar, i hi som molt desitjats, tenim intenció, amb l'ajuda de Déu, aprés que hajam celebrada la segona missa de l'Advent en Viterbo, tirar la via de Roma i ésser en Roma per a la tercera domínica de l'Advent. Plàcia a la divina clemència preservar-nos de mal, i conservar-nos en bon estament i sanitat, com fins al present nos som trobats i trobam, per gràcia de Déu. Havem-te'n volgut avisar per consolació tua, e perquè sàpies nostres progressos. I sia amb tant l'Esperit Sant amb tots. Dat. Urbeneteri, ultima novembris 1493.

Io. Datarius (9)

Notes

1 Pere Maça de Liçana, senyor de Moixent i de Llutxent, que es féu famós pel debat amb Joan Francesc de Pròixita sobre la venda de la vila d'Alberic, que acabà el 1487 amb una batalla a Pau, sota la judicatura del rei de Navarra, de la qual sortí vencedor.

2 Serafí de Centelles, segon comte d'Oliva, conegut amb el nom de Ramon de Riu-sec. El 1523 fou un dels dirigents de la repressió contra els agermanats valencians. Unes poesies seves figuren al Cancionero general d'Hernando del Castillo (1511). El seu germà Querubí de Centelles fou el primer promès de Lucrècia Borja (1491), germana del duc de Gandia.

3 Enrique Enríquez, pare de la duquessa de Gandia.

4 Francesc Desprats, doctor en dret civil i canònic, nunci d'Alexandre VI prop de Ferran II i d'Isabel de Castella. Fou creat cardenal el 1503.

5 Cèsar Borja, nomenat arquebisbe de València (1492) i creat cardenal (1493) abans d'ésser ordenat diaca. El 1497, després de l'assassinat del seu germà el duc de Gandia, crim que li ha estat atribuït, renuncià a les dignitats eclesiàstiques. Morí el 1507 a Navarra lluitant contra Ferran II.

6 Francesco Piccolomini, arquebisbe de Siena, fou creat cardenal pel seu oncle Pius II. A la mort d'Alexandre VI (1503) fou elegit papa (Pius III), però morí al cap de 26 dies.

7 Giovanni de Medici, fill de Llorenç el Magnífic. Fou creat cardenal el 1489 i elegit papa (Lleó X) el 1513, a la mort de Juli II.

8 Joan de Borja i Navarro d'Alpicat.

9 Carta guardada a l'Arxiu de la Catedral de València i publicada per Josep sanchis i sivera, op. cit.) p. 43-46.

El virrei, en fer-se sabedor d'aquell perill, ordenà cridar els més importants cavallers a la sala de Corones del palau Ducal. Don Diego, com quasi era ja habitud en ell durant aquella campanya, s'havia passat la nit en vetla; havia vist la davallada de cinc astres, i anava corprenent-lo la certesa que si lluitava contra l'exèrcit agermanat perdria irremeiablement la contesa. Perquè des d'aquella estranya conversa amb el senyor de Cocentaina, el somni de la clepsidra li venia al cap bastant sovint, el considerava de mal averany i anava minant-li el coratge.

Quan a la col·legiata de la ciutat tocaven vespres, els cavallers començaren a acudir a la sala de les Corones, una espaiosa cambra de belles finestres, des d'on es podia contemplar la frondosa horta de la Safor i, poc més enllà, com una cinta atzurada, la mar Mediterrània.

Els nobles estaven inquiets; s'hi havien agrupat a rogles de quatre o cinc persones i parlaven de baix en baix. Al cap d'uns instants hi entrà el virrei, que després d'haver saludat algun dels cavallers més principals, i sense més preàmbuls, els va parlar de tal guisa:

-Il·lustres i valerosos senyors, no cal que us recorde per què som ací i quin és el nostre objecte. Ja que per tots és ben palesa la gran gosadia i desvergonyiment dels agermanats, i la destrossa que han fet, i faran, pertot arreu del nostre Regne, si no hi posem remei.

»Menestrals, llauradors i homes buscant fortuna ens han insultat a València i al castell de Corbera, han combatut Xàtiva, i després han bandit que a tot aquell que fugís de la Germania no se li donàs foc, ni llum, ni sal; ni que se li vengués pa, ni carn, ni vi; ni que els donassen socors encara que el necessitassen. I encara han escampat pel poble pla que fugen de nosaltres i eviten la nostra relació, com si fóssem excomunicats per la Santa Església o portàssem amb nós la mateix pesta.

»El 21 de juny passat, els agermanats mataren vint-i-vuit hòmens, tots ells fidelíssims servidors de sa majestat, a l'església de Morvedre. I ara han vingut de València, Xàtiva, Oriola, Alacant, l'Olleria, Albaida, Alcoi i Alzira, per tal de combatre'ns i donar-nos mort...

- Senyor virrei i lloctinent del Regne, comte de Melito! –va proferir com un exabrupte l'amfitrió del palau, el duc de Gandia, corprès per indignació feréstega, que es traduïa amb el llampurneig dels ulls-. Heu parlat de fer-los perdre el temps, de distraure els agermanats, i m'agradaria que el senyor virrei precisàs aquest punt! Perquè jo pregunte a vossa mercé: què passarà als meus estats mentre dure tot aquell temps de dit entreteniment? O pensa el senyor virrei que vuit milers d'agermanats, que tenim a hores d'ara quasi a les portes de Gandia, són un colla de beguines, coixes i contrafetes, que creuaran les meues terres com Josep i Maria i el Jesuset ho feren quan fugien cap a Egipte? Treballaran els meus camps? Segaran el blat? O portaran vida d'anacoretes: passant de l'aire, demanant almoina i alabant Nostre Senyor?... No, no, no estimat don Diego! Ho passaran tot a ferro i foc si no hi posem remei! El mal camí passar-lo prest. Hem de destruir-los i si potser hui, que no siga demà, o esdevindran per a la meua hisenda una corda de turment.

Després prengueren la paraula altres senyors presents, demanant informes sobre la vinguda de la gent de mossèn Lluís Oliver, coronel de les banderes de Catalunya, que havien de venir per terra des de la Plana, i dels catalans que havien d'arribar amb vaixell. Altrament, bona part dels presents semblava estar d'acord amb la proposta del virrei. Però ni el comte d'Oliva, ni tampoc el duc de Gandia, havien canviat d'opinió, que aquest últim va intervenir de nou amb les paraules següents:

-Senyor comte de Melito, deixem les coses clares. Jo sóc del pensar que si els enemics vénen contra mi cal eixir-los a l'encontre i plantar-los cara que "a bon cavaller mai no li falten armes". I declare que la nostra conducta envers les tropes agermanades em sembla un oprobi, perquè ja els tenim tres dies als talons, seguint-nos de petja, i només fem que fugir de la crema, com si fóssem rates escaldades. Altrament,  jo ja ho he dit adés: si deixem els hòmens de la Germania solts, lliures a la seua voluntat, qui guardarà l'horta, les vinyes, els canyamelars, l'aviram de les masies, els animals de bast?... La solució que proposeu, senyor virrei, em pot fer un dany de dos-cents milers de ducats. Pèrdua que no estic disposat a consentir, si no vull arruïnar-me.

»He de dir, també, que no veig la situació tan fosca com la veu el virrei. El nostre exèrcit disposa de quatre-cents genets, i molt fets al combat, mentre que ells no tenen a penes cavalleria. O potser la noblesa valenciana té por d'aquest ramat de menestrals i llauradors, tot gentola de mitja capa, que per no saber no sabran ni agafar una arma?»