Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Situats enfront la històrica casa de can Cabanyes on féu alguna estada Jacint Verdaguer els estius que passà a Caldes, podem llegir aquest fragment de Figures de calidoscopi de Ramon Solsona (Barcelona, 1950) que és ambientada en bona part dels racons més típics i freqüentats del poble, bo i recreant els costums i les rutines dels estiuejants joves de la dècada dels anys seixanta del segle XX.
Caldetes era la riera. Allà us reuníeu al matí abans d’anar a la platja; el punt de trobada era la font, no la dels banys, l’altra, la que fa cantonada més avall de la casa de les glicines—un casal quadrat al qual s’accedia per dues escales simètriques, cobertes per unes glicines antiquíssimes que entortolligaven els troncs revellits per les baranes i feien un sostre de raïms morats a la primavera—. Aquella casa, amb una porxada al nord i l’altra a migdia, us magnetitzava i explicàveu coses insòlites que passaven allí dintre, pures invencions de criatura. La riera també tenia ressonàncies mítiques per a vosaltres. Quan queia un xàfec d’estiu, una paraula i una preocupació corrien per tot el poble: la rierada. Tothom temia l’empenta de l’aigua desbocada, aquella riera sempre seca de sobte es tornava un riu impetuós que deixava un bon gruix de sorra per allí on passava. Poques vegades, però, sortia de mare, com vosaltres desitjàveu ardentment malgrat els temors de l’àvia Berna. «El foc té aturador, que l’aigua no», deia.
Caldetes era la platja. De petits, la platja era jugar amb la sorra, fer castells, forats, colgar-se fins al coll; us banyàveu sota la mirada amatent dels grans. De mica en mica vau aprendre a nedar i quan ja vau ser mes grandets us passàveu llargues estones mar endins. Els nois us miraven les formes que s’insinuaven sota l’elasticitat del banyador i les noies us disputàveu, bé que només platònicament, els xicots mes atractius, entre els quals el Poldo era el número u.
Caldetes era la Torre dels Encantats. Aquella fortalesa circular, emmerletada al cim d’un turó, era l’escenari de nombroses expedicions. El castell es prestava a fabulacions fantàstiques, sempre us proposàveu de pujar-hi una nit, fins i tot havíeu concretat dia i hora en algunes ocasions, però sempre el cangueli us feia trobar una excusa o altra. Moltes tardes pujàveu pels volts de la torre i quan ja estàveu cansats de trescar per allí us ajèieu a l’ombra al pendís de pinassa que dona al mar com un balcó. L’aire cremava, al ric-ric de les cigales s'hi afegia la remor de les onades allà abaix on la gent, petita com formigues, es banyava. Un tren que sortia de l’estació feia sonar el xiulet i el seguíeu amb la vista fins que el túnel d’Arenys l’engolia en la negror. Les cigales no callaven ni en sentir les campanes de l’església que sonaven a l’altra banda. Deia en Narcís que les cigales vivien anys enterrades a terra quan eren larves i que adultes només vivien uns dies, que rebentaven de tan fressejar.
Altres indrets de Caldes d'Estrac: