Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En un dels angles de la plaça Major, en el lloc que ocupa el número 14, hi havia hagut la casa familiar de Francesc M. Miret. En la seva estada a Vic, a la casa seminari dels pares Camils descobrí l'obra de Verdaguer de qui fou un gran admirador, la qual cosa es reflecteix en bona part de la seva poesia. En la plaça podem llegir un fragment del poema que dedicà a l'amor que sentia pels pares.
Als meus pares
I
Camí del món, jo duc la vida esclava
d'un sentiment que em da vida i delit;
sens ell, el pobre cor, com tronc sens saba,
es secaria, com d'un llamp ferit.
Flaira mos dies, i esbargint va l'ona
de tenebror que volta el vívid seny;
al seny i al cor da foc, els acarona
i a la lluita de bell nou els empeny.
Ombra plaenta de l'amor santíssim
de mos pares, que m'ompli de conhort;
únic amor del món esplendidíssim
que duu el tros de ma barca cap al port.
Amor únic, amor sant de mos pares,
emanació de Déu que m'has plasmat;
eres tu en qui jo crec, perquè veig clares
irradiacions del foc de l'Increat.
Eres tu el que en ma sang ardenta alenes,
com regueró de foc captiu, furient;
saba mora i cristiana de mes venes
que em glatixes a dins febrosament.
II
A l'aixopluc d'una muntanya dura,
i ensems a l'alenada d'aquell sol
que bull al meu terrer, immensa, pura,
rebí d'ells el primer bes al bressol.
I com és foc l'alé del sol, i abrasa
el bes dels pares, per l'amor encés,
i els duc reclosos dintre de la casa
del meu cor, pels dos focs roents empès
vaig pel camí del món, ple d'esperança,
no tinc por al brogit del temporal:
«Avant», dic al meu cor, i el cor avança.
«Atura't», i s'atura front al mal.
«No escoltes les cançons de la sirena,
no mires les ullades de les flors...»
I va la barca fent camí serena
sobre mars d'afalacs enganyadors.
Una de les acusacions per les quals condemnaren Eduard Banyuls -segons la gent- va ser perquè, mentre era alcalde, la FAI va assassinar Francesc Miret, un capellà camil. Aquesta tràgica història -la desaparició violenta de dos joves idealistes de bàndols contraris, cadascú víctima de l'altre i ambdós innocents- l'he sentida contar a casa més d'una vegada. El que no sabia jo, de xiquet, és qui era aquell pobre frare camil. Ho he sabut anys més tard, en descobrir que, darrere de la figura boirosa d'aquell «fraret de la Creu Roja» assassinat per la FAI, hi havia un jove poeta romàntic de subtil calidesa lírica i un personatge entranyable: Francesc M. Miret. La història del pare Miret, a penes dibuixada amb unes pinzellades, és la següent: va nàixer a Beniopa el 1901, i hi va morir el 1936. Fill de família humil, en destacar als estudis, va ser enviat de capellà a Vic. Es va ordenar sacerdot a Madrid, però va tornar aviat a Vic a exercir de mestre de novicis. L'esperit religiós i els dons lírics el van dur a l'admiració profunda per Verdaguer i per Llorente, els seus dos mestres de la Renaixença, i a convertir-se en «el darrer poeta romàntic de vida i d'obra», com m'agrada definir-lo. Això, com a poeta valencià. Com a personatge diré que el tinc per la representació humana més pròxima del que significa una víctima de la guerra. Vull dir, una víctima del que té de brutal una guerra. De fet, si mai escric una biografia de Francesc Miret, la titularé L'innocent. Deien que el mataren d'un tret de pistola a la carretera de València, i que un xavalet que passà poc després amb una bicicleta n'identificà el cadàver tirat en una séquia, abans que s'encarregaren de fer-lo desaparéixer.
Altres indrets de Gandia: