Autor:
Francesc M. Miret
Obra:
Francesc M. Miret. L'últim poeta romàntic
, 2001
Als meus pares
I
Camí del món, jo duc la vida esclava
d'un sentiment que em da vida i delit;
sens ell, el pobre cor, com tronc sens saba,
es secaria, com d'un llamp ferit.
Flaira mos dies, i esbargint va l'ona
de tenebror que volta el vívid seny;
al seny i al cor da foc, els acarona
i a la lluita de bell nou els empeny.
Ombra plaenta de l'amor santíssim
de mos pares, que m'ompli de conhort;
únic amor del món esplendidíssim
que duu el tros de ma barca cap al port.
Amor únic, amor sant de mos pares,
emanació de Déu que m'has plasmat;
eres tu en qui jo crec, perquè veig clares
irradiacions del foc de l'Increat.
Eres tu el que en ma sang ardenta alenes,
com regueró de foc captiu, furient;
saba mora i cristiana de mes venes
que em glatixes a dins febrosament.
II
A l'aixopluc d'una muntanya dura,
i ensems a l'alenada d'aquell sol
que bull al meu terrer, immensa, pura,
rebí d'ells el primer bes al bressol.
I com és foc l'alé del sol, i abrasa
el bes dels pares, per l'amor encés,
i els duc reclosos dintre de la casa
del meu cor, pels dos focs roents empès
vaig pel camí del món, ple d'esperança,
no tinc por al brogit del temporal:
«Avant», dic al meu cor, i el cor avança.
«Atura't», i s'atura front al mal.
«No escoltes les cançons de la sirena,
no mires les ullades de les flors...»
I va la barca fent camí serena
sobre mars d'afalacs enganyadors.
