Autor:
Martí Domínguez i Romero
Obra:
Bestiari
, 2000
Epitafis
«Ací jeu J.F., que va morir com va viure, sense ganes.» La sentència sepulcral és de Joan Fuster. La frase no és una mera serpentina d'enginy: adverteix la incurable futilitat de tot ésser humà. Els epitafis, o «pitafis» que diuen per aquestes terres meridionals, tenen sempre aquest to breu i fervent, jaculatori, de vegades injectat d'alguna eventualitat animosa, d'un últim somriure lapidari. Un autor romàntic explicava que la tomba és un monument situat en el límit de dos mons; aquestes frases tenen, doncs, la veu escruixidora i etèria, un punt d'imprecació i de murmuri misteriós.
«Fa molt de temps que ha mort, i els seus fills encara el busquen en la seua vella butaca» és el tendre i corprenedor epitafi de Diderot, l'intel·lectual més fi del XVIII. El de Franklin, pronunciat per Turgot, és molt més contundent, propi de la inflor del segle: «Conquerí el llamp als cels i el ceptre als reis». I el de Jonathan Swift és simptomàtic d'un dels homes més impertinents de la història: «Imiteu, si podeu, la seua viril defensa de la llibertat». En canvi, Adrià va deixar gravada a perpetuïtat la seua última batalla amb la humanitat: «Turba medicorum perii» ("Vaig morir en mans de multitud de metges" i Paul Scarron, escriptor que va patir intensos dolors reumàtics, se'ls va endur amb ell a la tomba: «Viatger, no faces soroll/Guarda't que ningú el desperte/Doncs vet ací la primera nit/Que el pobre Scarron dorm». Com també aquell altre convincent epitafi d'un erudit anglès afectat per una malaltia penosa: «S'acabaren les cures» (Valete curae). Però entre els epitafis més adolorits destaca aquell d'una jove privada de llibertat: «Zosima, que, durant la seua vida, sols va poder tenir el seu cos esclavitzat, ara, en canvi, el troba en llibertat».
Juan de Zabaleta, en els seus celebrats Errors, critica l'epitafi de Símile: «Ací jeu S. que va morir als seixanta anys, i tans sols en va viure set», els últims anys que no va haver de treballar. Zabaleta, amb aquella intransigència moralista que s'experimenta tot al llarg de la seua obra, va advertir: «Yo quiero decirle ahora a Símile que (...) el ocio es sepultura de vivos. Muerto està el ocioso». I curiosament l'escèptic de J.F. veia en l'oci, no la causa, sinó la conseqüència de la mort: «L'oci autèntic només és la mort» va escriure en el seu Diari. Tanmateix, en aquests dies de Sagitari, potser res més encertat que aquell sorneguer epitafi de Bernat i Baldoví, un altre enginyós i sarcàstic suecà: «Molt amarg i molt pudent/era el nom d'este xiquet/que morí ahir de repent/puix li deien Fel-i-pet».
