Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església de Santa Maria, dita també del Cap del Pont, va ser edificada abans del 1180. D'ençà el 1314 va ser transformada en la parroquial de Sant Pere arran de la destrucció de l'església de Sant Pere de Roda (a l'Esquerda). Amb el temps va esdevenir el centre de la població actual i s'hi féu amb una darrera ampliació i restauració al segle xviii. Miquel Martí i Pol va ser-hi batejat el dia 1 d'abril de 1929 pel vicari mossèn Pere Portell i va rebre-hi el sagrament de la confirmació el 9 de juny, dia de Corpus Christi, arran de la visita pastoral del bisbe de Vic, Joan Perelló.
El dia de la nostra visita vàrem trobar aquesta església parroquial tancada. On es pot trobar la clau?
Els dos fragments que us proposem de llegir pertanyen a Obertura catalana i Defensa siciliana. El primer plasma les vivències infantils del poeta en contemplar la crema de les esglésies i, el segon, de com, acabada la guerra, va entrar com a cantor molt admirat del cor parroquial. Els poemes «Preguem» i «Poema», de Paraules al vent, són una mostra dels anys en què el poeta encara no havia perdut la fe i s'interrogava sobre l'acció o la inacció de Déu davant els greus problemes i els dubtes dels humans. Després, ja agnòstic, el tema religiós deixarà d'aparèixer en els seus escrits.
A l'altre extrem de la guerra, al començament, penso en el dia que van cremar l'església. L'endemà uns vailets del meu carrer, una mica més grans que jo, baixaven les escales de les tres fonts vestits amb sotanes, roquets, capes pluvials, etc., beneint el personal que trobaven. A mi em feia una certa por morbosa, tot allò, com me'n va fer una vegada que vaig veure passar pel carrer un cotxe amb tot de canons de fusells que sortien per les finestres. Els ornaments els havien arreplegat a davant de l'església. L'havien cremada la nit abans. Jo i els de casa ho vam veure des d'una mena de conillar que teníem a-dalt-al-terrat (era una expressió casolana), al qual es pujava per una escala com les de paletes, però de graons més amples. Per les petites finestres es veien teulades i el rosetó i una part de la façana de l'església. No recordo que diguéssim res, tot i que ens hi vam estar una bona estona. Pel rosetó sortien flames, i se sentia un brogit sord. Davant i dins de l'església cremaven sants, bancs, casulles, albes, etc. El que no es va cremar, ho passejaven l'endemà els vailets que he dit.
Al cor parroquial hi vaig cantar molts anys. Tenia força bona veu, jo, i una orella molt fina. Més d'una vegada havíem cantat la missa De angelis amb el mossèn organista, alt i gros com un sant Pau, ell i jo sols, «manu a manu». També em feia fer solos, aquest mossèn, durant el novenari d'ànimes, amb l'església mig a les fosques, per la novena de la Mare de Déu del Sòl del Pont, que es feia a la seva capella abans de la festa major, i en circumstàncies solemnes. Hi havia una cançó La presó del Tabernacle, que la brodava. Quan la cantava, a l'església hi havia un silenci emocionat i, en sortir, les dones ens felicitaven a la meva mare i a mi. Sense exagerar, em sembla que puc dir que, del cor de nens, jo n'era el puntal més sòlid. El mossèn ho sabia i m'amanyagava d'allò més.
Preguem
Tenim el cor profundament cavat en ombres
i la vostra veu, Senyor, és groga com els blats.
Creixem, però, verticalment,
allunyant-nos dels camins tan inútils.
La nostra carn és flonja com la fruita podrida
i el nostre pas, insegur com el d'un infant.
I és que difícilment caminarem
amb els ulls girats enlaire.
On és, Senyor, la vostra mà?
on, el lligam intens de la vostra mirada?
Car és llarga la ruta i plena de paranys
i les pedres ens nafren els peus
i a les mans hi tenim grapats d'espines.
Som com animalons desficiosos
tothora acorralats pels caçadors.
No pas amb veu tranquil·la clamem,
sinó amb un crit rogallós,
perquè us temem, Senyor, i alhora
tenim una íntima, una vital necessitat de Vós.
Poema
A Blai Bonet
Ens sabíem tan orfes, Senyor, tan mancats de tendresa
que ens planyíem de nit amb estranyes cançons de bressol,
invocant antiquíssims camins, car ens era defesa
l'alta ruta que mena a la llum per rials de consol.
I de sobte ens miràveu, Senyor, i ens sentíem perfectes
i ens lliuràvem a Vós com es lliura l'ocell a l'espai.
I un matí ens infantava de nou en els mínims objectes
sense angoixa ni plor, dolçament, com un íntim desmai.
Ara el temps, entre Vós i nosaltres, es viva paraula.
Per vivència de Vós coneixíem el do de la llum.
Cavarem en la nit fins que el vent destrueixi la faula
i després Vós fareu que no es perdi, per sempre, el perfum.
Altres indrets de Roda de Ter: