Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La configuració d'aquest del parc començà al segle XIX, amb els orígens de la industrialització de la ciutat. Fou una iniciativa de l'Ajuntament per oferir als viatgers que arribaven amb el tren la sensació de poder econòmic de la ciutat. Es va construir sobre l'antic cementeri del Calvari, i des del primer moment es va dedicar a Francesc Ribalta (que en aquells temps es pensava que era nascut a Castelló de la Plana). El 1876 se'n va ampliar el perímetre amb les terres ofertes pel Comte de Pestagua. A la Pèrgola, hi podem llegir el text de Josep Pla; el de Pere Calders, en el Templet de Música edificat el 1934 per Francesc Maristany; a tocar del llac, construït el 1920, llegirem fragments d'"Isabel a Castelló", de Vicent Andrés Estellés i davant el monument a Ribalta, del 1927, el poemes que li han dedicat aquest poeta i Begonya Mezquita. Finalment, en qualsevol punt del parc escaurà la lectura una nota de dietari de Joan Garí i de fragments de Contra Paradís, de Manuel Vicent i Conta'm la veritat sobre l'amor, de Santiago Forné en què fa una anàlisi negativa de l'ambient provincià de la ciutat.
Castelló de la Plana ens produeix una impressió estranya. Des que hi hem posat els peus, ens ha semblat una ciutat coneguda, en la qual no podem sentir-nos forasters de cap manera; hi arribem que fa un sol magnífic, com a final d'un matí que ha començat gris i ennuvolat. Després del fred que hem passat pel camí, el bon temps de Castelló, l'escalfor del sol, la calma de les coses i les persones que veiem pels carrers, ens encomanen una pau interior que atenua el neguit que ens dominava.
A la Comandància -hi hem trobat fàcilment- hi ha una guàrdia de carrabiners joves, forts, armats amb fusells moderns. Deixem l'equipatge en un racó de l'entrada, ajustant-nos, després d'haver-ho col·locat tot al lloc on podia fer menys nosa, a unes disposicions molt encertades del caporal de la guàrdia.
Pugem una escala de casa de senyors, una mica tronada, i arribem a les oficines de reclutament; tot és ordenat, net; ningú no podria endevinar, mirant el terra i les parets, que es tracta d'una dependència oficial. Els oficinistes són amables i faciliten les coses, i hi ha un tinent que coneix molt bé allò que signifiquen els galons que porta a la màniga, i sap atenuar la desorientació dels nous reclutes i els ajuda a passar endavant.
Ens arreglen els papers, ens fan posar la signatura al peu d'uns llargs formularis que no llegim, perquè fet i fet els hauríem de trobar bé, i després ens diuen que cal presentar-nos a l'oficial cap de la Secció de Camuflatge, perquè registri la nostra entrada i ens autoritzi el val per a recollir l'equip.
Francesc Ribalta
Puja el teu nom de grandíssim gesmil.
Oh llum, oh foc, oh claredat del jorn.
Per tu, per tu, canten el llenç, la fusta.
Vingué el teu nom i ací vas instaurar
regne de llum proclamada i exacta
i vas poblar amb gran delit un món.
Per tu, per tu cantaven les parròquies.
Els nus irats i les castes figures
tot imposant un silenci sever.
Per tu, per tu que véns de Catalunya
i encens l'afany del teu constant treball
d'escorços breus i de solemnitat.
Cremava el foc, un foc rural, lentíssim,
cremava el foc els migdies de sucre.
Has imposat silenci a Porta-Coeli.
Per tu les claus, el reialme, l'espasa,
la llarga creu d'on penjava aquest cos,
aquesta fe que movia aquests peus,
aquest sopar, al voltant de la taula,
que encén l'amor i proclama el migdia
tot repartint, amant, el pa i el vi.
Puja un enyor de timonets calents,
puja un enyor, un solemne desfici,
puja un enyor que demanà més teles.
Per tu, només, una sacra paraula.
Per tu, només, aquest sacre gesmil.
Per tu, només, el gran tro de la llum.
Per tu, per tu i per tu el regal,
aquest record treballador, enterc,
aquest amor d'universal presència.
Per tu, només, al capçal de l'altar,
entre cavalls, entre apòstols flamígers.
Per tu, només, aquesta llum cernuda
que arribarà al fons dels cors humans.
Isabel a Castelló (Fragment)
Vers Castelló caminàrem tots dos.
Deixa, Isabel, que ara et diga i indique.
Entre les dents em passege les síl·labes
del nom d'amor i lletra de batalla,
aquell matí de flors de taronger,
entre barrancs i música molt cauta,
antiga pols que en estols s'enlairava,
com propugnant unes normes rupestres
de balls peluts i inofensives canyes, mentre una pedra roda i
cau a l'abisme repercutint, com tambor o metall,
en algun lloc secretament central.
Castelló d'horts i guitarres profundes! Cisterna, aljub,
ah plenitud dels temps!
La plenamar dels cultius, l'aigua oculta, terres carnals de
retallada gràcia,
el digne acer laboral de llegones,
un cel tibant com una vela immensa.
Olien molt els tarongers. Olien
a ardents amors que busquen matrimoni, fecunditats
d'atarantants nocturns
i castedats de lluminós origen.
Com un amor, l'olor dels tarongers
ens duia, folls, des d'una banda a l'altra. Vèiem els solcs
que escrivien a l'aigua lletres perdudes d'alfabet absort,
vèiem pujar aquell matí de parres,
aquell pujol del migdia ben fet
com un paller d'ors culminats i grans. Amb un sarment vaig
escriure el teu nom molt lentament, amb molt d'amor secret,
damunt la pols d'un camí qualsevol. M'hauria més estimat
d'arrapar-lo,
amb fosques ungles, al mur d'una cova perpetuant el nostre
amor anònim,
gesmil i anell, passió socarrada.
Sempre anirà el teu nom vinculat
a un Castelló de sol, crosta de pa,
aquell matí cruixidor i feroç
d'un sol d'Homer, de carros i collites! [...]
El nostre amor té el nom de Castelló
al seu bell mig, opulent, com un cànter.
En el carrer Major de Castelló aleshores encara es veien grans carabasses assecant-se en els balcons i quan l'autobús de línia al matí arribava a la ciutat en els ravals s'encreuava amb carros de llaurança que eixien al camp i les cavalleries soltaven fumejants bonyigues sobre l'empedrat de la carretera reial, que prop de la capital estava ombrejada de pins, flanquejada de torretes, masets, alqueries amb les reixes cobertes de mare-selves i plumbagines i aquestes vil·les tenien escrit un nom dona amb taulellets a la façana o en un dels pilars del cancell. Era una xicoteta capital hortolana Castelló, plena de sons menestrals, i jo veia que a les tendes l'amo i alguns dependents saludaven ma mare i la tia Pura amb gran amabilitat fregant-se les mans i es dirigien a elles pel seu nom, i el meu oncle Benjamín sempre anava a un rellotger del carrer del Mig perquè li apanyara el seu rellotge Longines, que se li havia parat, i després visitava una mare de llet que tenia per allí, entrava en els bars i donava propines que deixaven astorats els cambrers perquè era molt esplèndid i ells el rebien amb veus d'entusiasme i al final del recorregut la ciutat m'havia ofert la profunda olor de les draperies, la dolçor podrida d'alguns albellons, el perfum d'aire tancat de les botigues, la ferida que les sabates m'havien format ja en el taló al voltant del migdia. Rescalfat pel sol esperava l'autobús d'Eslida darrere del teatre Principal i després de dinar en alguna terrassa del parc de Ribalta i de tirar molles amb els meus germans als peixos de l'estany, tornàvem a casa, carregats de paquets. L'interior de l'autobús era sufocant: el motor en marxa al ralentí durant mitja hora feia trepidar la carrosseria, soltava una pestilència de gasogen que em donava molta agonia, les dones s'aventaven i amb la carn de les cuixes ja enganxada adherida a l'hule del seient, l'autobús per fi partia cap al poble, travessava els rails del trenet de la Panderola i de seguida venien els tarongers, els carros de llaurança que tornaven a la capital, les torretes i alqueries, la visió al fons d'un fum blau de muntanyes de la Serra de l'Espadà.
D'aleshores ençà, cada vesprada et passava a buscar i, junts, us adreçàveu al parc de Ribalta. Tu l'adoraves i esperaves ansiós que arribara i jo em preguntava com era possible que aquell home que bavejava per qualsevol gest que tu feres i el que sentia per mi una repulsió infinita que no es preocupava de dissimular foren la mateixa persona. Alguna vesprada, em quedava ala finestra, mirant-vos mentre us allunyàveu, xarrant de les vostres coses. Després, em contaves que us havíeu assegut a la vora de l'estany i que tu deixaves anar un rosegó de pa sobre la superfície de l'aigua i te'n reies ben a gust, quan els ànecs, que fins aleshores lliscaven distrets, s'afanyaven a empaitar-lo. Després, l'avi deixava caure uns pocs grans de panís sobre el terra i, a l'instant, sense que ningú els cridara, s'hi reunien desenes de coloms, que revolaven nerviosos entorn vostre, disputant-se el lloc. De tornada, passàveu per algun quiosc i l'avi et comprava totes les llepolies que li demanaves i, a l'hora de berenar, passejàveu fins a una pastisseria i, allà, cada vesprada, demanàveu una porció de bescuit i una barreta de xocolata que tu et menjaves amb deler. Després, tornàveu a casa i premia el timbre i pujàveu junts fins al replanell de l'àtic on vivíem aleshores.
Passejada pel Ribalta, a mitjan vesprada, aprofitant la bondat climàtica. Molt poca gent pels senders interiors del parc, entre els gran arbres. Magrebins, sobretot, i els coloms senyorejant-ho tot. Els sorolls dels coloms -el parrupeig i aquest efecte com de ranera- són tan desagradables com la seua estúpida presència o les seues imprevistes defecacions. Aquestes queden suspeses surant en una mena de líquid amniòtic perfectament desagradable. La millor part de La plaça del diamant, decididament, és aquella en que Natàlia agafa un odi visceral i irreprimible als coloms. Aquesta força de veritat nua es perd després, amb el tòpic simbolisme del final.
A l'estany dels ànecs, la sorpresa: com estan remodelant tot el parc, l'estany està parcialment sense aigua. I els ànecs han desaparegut -com aquells de Central Park Sud que tant preocupa en Holden Caulfield en The catcher in the rye. L'atzar de la circumstància em porta a pensar en aquest estrany llibre -que encara ara ha d'editar-se en tot el món, per imperatiu del seu autor, sense cap nota de solapa, ni resum de contraportada ni biografia o dades autorials. I no està malament: al capdavall, la majoria de les novel·les d'avui duen escrit IDIOTA en acolorides lletres de relleu. I es refereixen als seus lectors. [...]
Ara que han buidat l'estany dels ànecs, al parc Ribalta, s'hi han vist alguns badocs a la paret, les irregularitats del terra, els defectes constructius de les casetes interiors. Amb els defectes d'atrezzo, la funció dels ànecs ja no pot semblar la mateixa. I tanmateix sempre ens quedarà l'esperança -algun dia- de l'arribada dels cignes.
Ribalta
Cada matí va a la feina per un parc preciós.
Li agradaria mirar aquest parc, li agradaria veure'l.
Sap que hi ha fulles que no cauen mai,
escorces silencioses, humitats que el temps reinventa.
El seu cap, però, mira a terra.
Els seus ulls no volen despertar, s'aferren
a la pell del somni, entristeixen més i més encara.
Serà mai conscient dels arbres del pare que no veu?
Aquella ombra, com una cintura que fou seua,
el verd, desmenjat per l'hivern, que sabia d'altres hores,
o les petjades que el fang dibuixa,
com una enyorança de flors
tan amarga com la del poeta.
I tanmateix, no ho pot veure. No ho veu.
No sé si ho he dit: vaig nàixer a Castelló de la Plana i hi vaig viure fins que vaig conéixer Fany i vinguérem, pocs anys després, ací a l'Horta. ¿Què els puc dir de la meua ciutat? Ja saben vostés, capital de província, ciutat propera a la capital del país (allunyades, misteriosament, quant als aspectes sentimentals: Castelló no és altra cosa que una València en miniatura), i... i no sé què més dir-los. Sense poetes (¿Bernat Artola? ¿I qui és aquest?, es deuen preguntar vostés amb raó), sense pintors (¿Ribalta? Però Ribalta era... català!), sense descobridors de terres llunyanes ni herois que figuren encara que siga en notes a peu de pàgina en els manuals d'història, sense platges encisadores ni monuments dignes de perdre més de mig minut contemplant-los... ¿Sense res? No exactament. És un ciutat que adquireix el seu valor de la negativitat, com si el buit de què parla la filosofia budista hi haguera trobat el seu definitiu refugi. Fixen-s'hi: no hi ha distàncies enormes, no hi ha un trànsit que aclapare les persones, no hi ha tant d'atur com en altres llocs, no hi ha la delinqüència que té tantes altres ciutats mortificades, fins i tot no hi ha un equip de futbol de primera divisió que acapare la totalitat de les converses masculines que es produeixen als bars. ¿Senten una mica d'enveja? No és estrany: el lloc on vaig nàixer és l'exemple vivent que es pot aconseguir en l'àmbit de les ciutats allò que certs escriptors de principis de segle (vint) volien reflectir en l'àmbit de la consciencia: la progressiva minva de ser.
Al principi eren petits grups. Dos minuts després els petits grups s'havien transformat en un riu eixit de mare que ocupava jardins, voreres i asfalt i que s'encaminava tot ell en direcció a Blasco Ibánez. Hi havia hagut partit. He estat a punt de fer mitja volta. Finalment, he continuat avant fins que l'onada que avançava m'ha engolit. Hi havia parelles d'adolescents, grups de joves, parelles d'edat madura, pares amb fills. Molts portaven bufandes blanques. Altres, gorra i banderola. Sorprenentment, els crits, les interpel·lacions i les manifestacions sorolloses que jo m'esperava no apareixien per enlloc. Les converses es produïen en un to de veu acceptable. No hi havia corredisses, ni himnes, ni cap de les expressions d'eufòria que temia. ¿Havien perdut? Un parell o tres de frases agafades al vol desmentien aquesta possibilitat. Havien guanyat i, tot i això, caminaven ordenadament i pausada cap a... ¿cap a on? Cap als refugis respectius, lògicament.
Quan hem arribat a Blasco Ibáñez ens hem parat al semàfor. Davant hi havia un munt d'autobusos aparcats. El semàfor s'ha posat verd. Hem travessat i hem anat en direcció al Cabanyal. A poc a poc el riu s'havia convertit en un rierol, i a l'alçada del creuer amb l'avinguda d'eixida cap a Castelló ja m'havia quedat quasi sol. Aleshores he sentit veus darrere de mi. M'he girat i he vist que cinc o sis adolescents (potser no tants) havien acorralat en un portal dos xics i una xica que portaven bufandes roges i blaves. No sentia el que deien. Jo només observava, palplantat al costat d'una jardinera, que els adolescents anaven apropant-se lentament però constant a les tres víctimes que definitivament s'havien recollit en el petit espai del portal. Mentrestant, s'havien llevat les bufandes i les havien llançat als peus de la gent que els amenaçava. Un d'ells ha fet dues passes endavant i s'ha ajupit per replegar-les i de seguida ha començat a fer cercles amb elles per damunt del cap. La resta, durant els lapses de temps que no parlaven amb les víctimes, reien en veure les ensenyes del rival onejar per damunt de la testa del company. Jo, per la meua banda, no podia deixar de mirar l'escena i tampoc no gosava acostar-m'hi. Em sabia condemnat a presenciar tot el desenvolupament dels esdeveniments allà en primera fila de butaca. Aleshores s'ha obert de sobte la porta de la finca i ha eixit un home d'uns setanta anys, calb i amb unes ulleres de muntura fosca. S'ha encarat amb els agressors i ha començat a cridar-los mentre movia els braços amunt i avall. Dues parelles que en aquell moment passaven per allí s'han parat en veure l'avi cridar. Els dos homes s'han acostat i ha sigut aleshores que els exaltats, segurament intimidats per la presència de tanta gent al voltant, se n'han anat cridant consignes grolleres en contra de l'equip de les víctimes. Els blaugrana han estat xarrant un moment amb l'home de la finca i amb les dues parelles. Després, se n'han anat en direcció contrària a la dels seus agressors, és a dir, cap a on jo em trobava.
Altres indrets de Castelló de la Plana: