Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Grau de Castelló és el barri mariner de la ciutat, situat a gairebé 4 km del centre, limita al Nord amb Benicàssim i al Sud amb Almassora. Els seus habitants es denominen grauers. L'aparició de ruïnes procedents de l'etapa ibera i romana constaten la creença que la zona del Grau compta amb més de 2000 anys de tradició de comerç portuari. A més a més, durant els anys d'ocupació musulmana d'aquestes terres va haver-hi comerç, ja que el rei Jaume I va ordenar construir l'anomenat "Camí Vell de la Mar" per a unir la ciutat de Castelló amb la zona del barri del Grau. L'activitat comercial des de llavors no ha fet res més que créixer. Hi ha una Central tèrmica de Castelló de cicle combinat i la refineria BP Oil España. Precisament, fent referència a aquestes profundes transformacions que ha sofert la Plana en general i la zona de Castelló en particular, podem llegir el poema de Manuel Garcia Grau titulat amb els coordenades zero del Meridià de Greenwich.
Meridià 00' 00' 00'
La bellesa habita allí on Pull descansa.
JOSEPH BRODSKY
Sempre havia cregut que mai no podria tornar.
Un dia vaig escriure: «mai es torna
on la mirada ha oblidat el seu nom.»
Estava convençut que mai retornaria
per veure els amples camps que, deserts i esquilmats,
es perdien per sempre entre el fragor de la batalla
i els incisos de la memòria.
He cregut que mai podria tornar.
I ara a la Plana resten pocs indrets on arrecerar l'esguard.
He estat caminant pel Serrallo fins a la Cova del Colom
i he vist com el sofre ha malmès els camps de senill i llentrisca
per on el meridià de Greenwich havia dreçat camins i herències.
Queden a la Plana pocs llocs on habitar la mirada:
especuladors, broquers i mafiosos de mena
han farcit d'alts standings i de polígons industrials
l'escuma d'una vista massa cansada sota el vitrall del nou mil·lenni.
A la plaça s'han encès els llums
i la catifa verda de la marjaleria
es desagna vers el mar com un rierol d'espurnes.
Al fons la BPOil crema i sadolla l'horitzó amb pudor de sofre
i flames de coure i plom entre les entranyes de la terra.
Crec, com vaig dir, que ja mai més podré tornar.
Queden a la Plana poques cambres on eternitzar l'esguard.
Els indòcils argonautes ja no tornaran als vells calafaters,
l'espígol i les tellines del temps ja no existeixen entre les runes
i les escombraries dels dies: sols el meridià ens recorda
que som habitants d'un somni bastit entre el llefre i el paradís,
que som captaires d'un món on la cendra i el sol
enderroquen les mateixes penúries
i on l'alba serva dels cors les mateixes distàncies.
Queden a la Plana pocs indrets on arrecerar la mirada
mentre l'abocador del port vomita ferum i melsa
entre les ones dòcils que abans es podien veure des del Grau
i ara no són sinó un tòpic malmès per a turistes sexappeal
o per a la gernació que omplirà els multicinemes i els fast foods
més neoromàntics i neoliberals i especulatius
del nou mil·lenni.
Mentrestant, a ciutat la ignomínia sotmet mots i segles
entre un esclavatge de silencis i renúncies;
mentrestant, a la meua ànima, un regust de mort i de desolació
desfà el miratge on encara guardava un poc d'innocència
entre les empremtes de l'ànima i les pupil·les del foc.
Crec que encara que torne aquests ja no seran els indrets de la paüra:
els ulls amb què respiràvem la bellesa se'ns han fet durs i indòcils,
farcits d'aquella crosta que sols tenen els cors malmesos
entre les runes i els records del seu món.
Al bell mig de les vies i més enllà de les ombres
Greenwich cus el fil daurat que uneix goles i retorns,
aquest cordó umbilical que ens basteix sendes i paraules
entre les fronteres imaginàries d'un mil·lenni que, inhòspit,
serva de les llàgrimes i de les promeses tots els dubtes.
Vora la mar Mediterrània
El Grau de Castelló que conegué Johann Christian Knipffer a començament de desembre del 1764 era un llogaret discret i miserable. Eixint de la vila pel portal situat a l'extrem meridional del carrer Major, hom enfilava l'estret Camí de la Mar, apte com a màxim per al pas d'un carro que no tingués la caixa ni la travessanya gaire amples. A una llegua de distància, el recorregut, després d'haver deixat a mà dreta l'ingeni que només funcionava a temporades, travessava l'àmplia partida de la Donació i abocava en un llogaret de cases d'atovons i de fluixes barraques.
La major part de les famílies de pescadors feia dècades que s'havien traslladat a viure a l'interior de la vila. Els més ancians recordaven les antigues incursions dels pirates de la Tunísia, quan a l'estiu se'ls presentaven de sobte a la porta de casa, mentre sopaven sardines torrades asseguts en cadires de bova. Els impetuosos moros els robaven llavors les filles més joves que ja iniciaven la regla, les dones d'anques poderoses que mantenien la sina ben plena. Els cremaven la llar i sovint, si gosaven presentar-los defensa, els segaven la vida amb el tall esmolat de l'alfange. Tot això succeïa quan els corsaris desembarcaven silenciosament a la platja del Serredal amb la intenció de carregar bótes d'aigua dolça a les properes fonts ocultes de l'estuari del Millars.
Altres indrets de Castelló de la Plana: