Castell

Autor: Gabriel Miró i Ferrer
Obra: Anys i llegües , 2004

Sigüenza corre partint un ventijol avellutat d'humitat. No és enjorn; és que el dia no pot créixer perquè pega en el trespol d'una nuvolada fosca. Darrere les serres, rutla la tronada mansament, amb cércols de núvols inflats, cotonosos, que, lluny s'esfilagarsen en pluja perpendicular i blava.

Una llarga blancor puja per tot el tall ple de mosses de la carena de Bèrnia.

Bèrnia és un galió tombat, amb la quilla trencada a martell; i entre les esquerdes i badats d'aqueixa quilla de pedra de foc, es carda i es descrina la boira; va caent-hi torrencial, tota escuma, i al vessant es parteix formant anyells molt grassos que caminen davallant i muntant, aprofitant-se de la solitud de la muntanya. La solitud de sempre es significa, es qualla avui en un color morat. Bèrnia apareix sense trets, sense denominació vegetal per als ulls. La seua plana de guaretons, d'hortes tendres, de pineda jove; els regalls, les garrigues dels aiguavessants... tot és immòbil, empastat del mateix color; tota la serralada és llisa, únicament morada.

Encara baixa més la nuvolada. Tot el paisatge es clou en un mateix reclot i en un mateix silenci. L'olor del vent, que ve d'altres camps, sadollats, es desploma en la quietud d'ací.

El temporal havia dessocat un ametler en un bancal, i era tombat, refermat sobre un colze, i així podia alçar el front de fullatge, guaitant la llunyania. Llauren a parell; va deixant la rella un cruixit fresc, l'única remor precisa, pronunciada en el matí, i entre la terra roja esclata l'onada del pedregar nou. S'aturen les mules i es giren cap a Sigüenza.

-Toquen a morts. Qui s'haurà mort, al poble?

I no ho sap el llaurador.

Autor: Josep Lozano i Lerma
Obra: Crim de Germania , 2005

Quan el 16 d'agost, l'adroguer de Xàtiva passava pel coll de Rates, uns vianants li aconsellaren que no s'apropàs a Polop, perquè el castell era assetjat pels partidaris de l'antic cerer, Vicent Peris, des de feia dos dies. I encara n'hagué d'esperar dos més perquè els agermanats alçassen el camp.

L'antic cerer, Vicent Peris, després de posar siti al castell de Polop durant quatre dies, va arribar a un acord amb els seus ocupants. El pacte era el següent: els moros havien de lliurar-se sense condicions. A més a més, la rendició implicaria el bateig cristià, i els agarens -acollint-se al precepte de la taqiyya- ho acceptaren resignats.

Tot i que al cap d'unes hores els feren entrar, en nombroses tandes, a un corralot de cabres una mica distant del poble. I en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant arruixaren multitudinàriament els mudèjars, servint-se de graneres, ramassos i matolls de botges, i després els tornaren a dur al castell.

Tanmateix, a mitjan nit, va arribar a les oïdes de Vicent Peris que alguns moros, els qui ocupaven la barbacana del castell al matí, havien enviat emissaris a Xirles a la recerca d'ajut, a fi d'atacar els agermanats de colp descuit. En assabentar-se d'aquest afer, el cabdill dels agermanats fou implacable, expeditiu. Perquè sense estalviar-ne cap, ni vells, ni dones, ni xiquets, despietadament, manà degollar aquells vuit-cents nous cristians que només feia unes hores havien rebut les aigües del baptisme de forma tan humiliant.

Tot seguir, el cabdill agermanat abandonà el poble.