Castell

Autor: Gabriel Miró i Ferrer
Obra: Anys i llegües , 2004

...El senyor Torres Ordunya és, topogràficament, el senyor dels senyors. Als penyals i runars del Castell de Guadalest té encara sa casa. Les tàpies del corral són de merlets, i s'hi solegen els seus mastins, blancs com dos óssos polars. Per arribar al portal, cal sumir-se per la cripta d'un túnel.

Ordunya, senyor del paisatge. Ordunya l'estima i el guarda, segons ha estat sempre; segons l'ha vist i caminat tota la vida. Aqueixa Vall de Guadalest seua, pastorívola, fruitera, trencada i espenyada entre les serres d'Aitana i Serrella, ha de romandre dins la seua innocència agrícola, dins la seua clausura geològica. No consentirà el senyor que porten carreteres, les carreteres que obren i aplanen les curiositats democràtiques. Més vol la vilania de l'arrier que l'elegància de dril del turista; la cobla d'hostal que l'orfeó de berenar de forasters abillats. Des de la seua roca, el senyor passa el seu rosari i albira els qui vénen de la Marina. Els caminants, les rècules, els ramats van creixent per les senderoles, entre els pinars d'una negror grossa i antiga, en la llum jovial de la vinya, que s'expansiona de llenca en llenca, als verds tendres de les hortes íntimes, sorolloses de les fonts que es rompen per les rieres...

...El senyor Thous, el senyor Torres Ordunya, ja difunts. L'heretat on estigué Milà, ja derrocada; les seues mestresses, tan fadrines i galanes, es tornaren velletes que van a jornal...

 

Què es feren les dames,

les seues toaletes, els seus vestits,

els seus colors?

Autor: Gabriel Miró i Ferrer
Obra: Anys i llegües , 2004

Guadalest. La gent de la vall es posaven la roba dels diumenges, es llevaven el turó del capell, baixaven la veu i el cap xollat quan venien a Guadalest. Una pujada per la vora d'un jardí escalonat. Les roses, els gesmins, els nards, sense ningú. Unes palmeres que han crescut al claustre de garrotxa, i el fons de dos blaus: blau celest i blau de Mediterrani, un Mediterrani d'urna de consola dels senyors de Guadalest. Túnel amb portes clavadisses i pedrís de calç. Damunt, un balcó cavat. Galeries que corren per roques verticals, on s'espenjollen els cactus, els garrofers. Torres-Orduña mirava des d'allí les llegües i els segles del seu heretatge. Massissos tombats, volums de pedra vermella, morada, platejant, oberts pels terratrèmols.

Així quedà Guadalest esculpit en penyals fonamentals d'un rang de paisatge i de llinatge. El casalici sobre penyalar de ferro. Les seues finestres més grans es tornen menudes i estremides d'altitud. S'espenya el silenci en un torrent d'anys, es perd el sol entre les ortigues, i cau la lluna com una suor que es gela entre els enderrocs ossuts. Dalt, tot sol, en un prisma de pedra foguera, el campanar amb esquellots que s'agafen de les mans obertes. A l'altra banda de la casa, l'església, que respira olor de xiprer. És el calvari del poble, serrat i clavat en cancells, reclinatoris, pilars, calaixeres de sagristia; i dins d'aqueix baf de resines de xiprers, l'Assumpció, morta al seu llit de robes de núvia, amb el cabell negre i glacial estès pels muscles, espera la glòria de l'aire de la processó del 15 d'agost. Una placeta de caseriu descalç en la roca. Les portes, amb gelosies d'estreles de joncs. El capítol, amb portal d'escaleta i cobertís, i a la sala, el venerable retaule de la mort de la Mare de Déu, amb els nimbus dels apòstols rosegats pel tir al blanc dels pedrenyals. Entre dos murs, la biga del cep de les execucions -encara que és possible que només siga el travesser del canaló d'un aljub-. Però la Història, per als historiadors. Davant, la convulsió ja estàtica del roquerar etern, la vall fonda, fresca i cremada de colors; la inquietud de la sensibilitat d'ara en la creació sempre inèdita per a cada home.

Autor: Joan Fuster i Ortells
Obra: Viatge pel País Valencià (Obres completes III) , 1984

Entre l'Aitana i la Serrella, musculoses, imposants, s'estén la vall de Guadalest, i enmig d'ella, com un petit exabrupte geològic, independent, brota l'embarrancada seguretat del poble. És una postal perfecta. El penyal aïllat sembla una fortalesa: Guadalest s'estreny en la replaça del seu cim, amb les roques enormes fent-li el paper de muralla. Cal entrar per un túnel forçat en la pedra. La boca sembla un casalot, amb el seu arc de mig punt i el seu emblanquinat discret. Junt a ella, "un prisma de pedernal", i a damunt, valent, abocat en el buit, el campanar. El poble és gairebé un sol carrer, de casetes humils, i allò que queda de castell és aprofitat com a cementiri. Talús, construcció militar i vilatge semblen cossa d'artifici, decorat de pessebre. Des dels seus balcons, el panorama abraça tota la muntanya –blava, ocre, grisa- del nostre camí: l'Aitana sempre, la seva frontera Serrella, i fins el Bèrnia, que sorgeix del costat de la mar.

Autor: Josep Maria Espinàs i Massip
Obra: A peu pel Comtat i la Marina , 1998

A l'entrada de Guadalest, una gran planxa metàl·lica anuncia que l'Ajuntament va ser premiat l'any 1981 per «embellecimiento y mejora» del poble. Espero que l'embelliment es conservi, perquè la planxa està profundament rovellada. Prop d'aquest cartell, en una ombra, ens esperen Vicent i Raquel Beltran. Prenem un refresc en un bar que hi ha en el Guadalest exterior perquè el nucli antic es troba dins un castell natural de roca i s'hi entra per una porta oberta en un penyal. Per això, i perquè dalt d'aquesta aglomeració rocosa que s'alça al mig de la vall hi ha un antic castell, del poble se n'ha dit Castell de Guadalest, per no confondre el nom del lloc amb el nom de la vall. Segons Coromines, Guadalest prové del gòtic Gutalisks -com, més amunt, Confrides també és un nom de població d'origen germànic: Gundifrids. [...]

 

El mirador sobre la vall és esplèndid. D'aquí estant es veu, a sota i ben a prop, l'embassament de Guadalest, i cap a ponent, vall amunt, Beniardà i Benimantell, que és on esperem dormir avui, i més enllà Confrides, ja en el punt més alt i muntanyós de la vall, al peu del coll que permet passar a la comarca del Comtat. Només hi ha una cosa més impressionant que aquest panorama: veure, com ho farem des dels primers graons de la serra d'Aitana, com s'alça, al centre de la vall, aquesta sobtada crispació de pedra, on ara som, contreta com un puny.

Autor: Enric Balaguer i Pascual
Obra: El castell de Guadalest, cristians, moriscos i marquesos , 2011

Els veïns del Castell de Guadalest sempre hem anomenat el poble "el Castell". I està dividit en dues parts: la Plaça (on vivien els cristians) i el Raval (on vivien els mudèjars). El pas d'una part a l'altra es fa a través de la Costera el Portal. Rebatejada com Costera Gabriel Miró.

En la Costera el Portal es troba la penya del Campanar, que té la singularitat d'estar separat de l'església, per una raó simple: perquè puguen sentir-se les campanes al poble i a tota la vall. Només passar el Portal, hi ha la casa Gran o Casa Orduña. Ara rehabilitada i que dona accés al castell de l'Alcossaiba.

L'Alcossaiba era el castell dels marquesos de Guadalest. Dalt, en la part més elevada de la roca, hi ha les restes del castell de Sant Josep, que era el castell reial. Actualment hi ha el cementiri, amb una capella xicotiua entre les ruïnes del castell. Un ràpid recompte dels cognoms de la gent enterrada dona com a cognoms més sovintejats: Balaguer, Ponsoda, Escortell, Pont, Soler, Gadea, Santacreu, Bellvert, Solbes, Pascual.

La família d'Orduña acudí a la vall el 1488, i foren moliners del senyors. Després ocuparien llocs de responsabilitat (alcaide del castell, justícies, procuradors dels marquesos...) i varen anar fent patrimoni i acumulant poder fins arribar a convertir-se en els autèntics senyors feudals del poble. El darrer descendent —Torres-Orduña— va morir el 1934. El 1994 la casa va ser adquirida pel poble.

Al recinte de la plaça, hi ha una presó del segle XII i un aljub per a proveir d'aigua els habitants del castell. La part de la plaça que mira al nord-est s'anomena l'Alcalà on hi ha la penya de l'Alcalà -popularment anomenada el Purot. Aquesta torre de vigilància, té una bona visió del castell situat a Serrella, i també del d'Aguilar —popularment Penya el Castellet—, així com del de Confrides o Alfofra —popularment anomenat "Cua del Bacallar". També, dins del recinte, hi ha l'església, que es va reconstruir el 1734. Durant la Guerra Civil va ser cremada i, finalment, es construí de nova planta el 1962.