Platja de Llevant

I, sens dubte, per als xiquets de la fusteria...

Autor: Joan Lluís Moreno i Congost
Obra: Jack no va passar pel Purgatori , 2003

I, sens dubte, per als xiquets de la fusteria del carrer Paradís, si hi havia un esdeveniment espontani que destacava entre els altres, aquest era el viatge a Benidorm. Potser el secret de la infantesa, innocent i escodrinyadora, consisteix a fer de cada moment una peripècia irrepetible. És per això que els esperits innocents i escodrinyadors s'omplien d'una dèria innocent i escodrinyadora quan la mare anunciava que aquella vesprada baixaríem a Benidorm per veure el tio Quico –el germà de la iaia- i la tia Esperança. Benidorm era, aleshores, l'antítesi del Postiguet pudorós, tradicional i provincià: era un univers a part, una escletxa per on s'esmunyia un món diferent i desconegut, ple de gent que caminava amb biquini o banyador i descalça pels carrers, ple d'una gent que tenia els cabells rossos i la pell roja socarrada pel sol, ple de botigues que venien tota classe de bagatel·les les que no es trobaven en cap altre lloc. El tio Quico era propietari d'un dels dos primers xiringuitos que es van establir a la platja de Llevant, a primera línia, precursors d'altres negocis que s'hi van anar obrint posteriorment. Era un xiringuito en tota regla: terra de grava, sostre de canyís, tauletes de fusta i cadires de fusta de tisora, com les del cinema d'estiu, prestatgeries plenes de botelles de licors darrere el taulell, sardines torrades i sangria a manta. El terra era ple de xapes de botelles de cervesa i de refrescs. Cada vegada que hi anàvem, ens en tornàvem carregats amb bosses de plàstic farcides a vessar de xapes per tal de jugar-hi.