Cantal Roig

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: L'Atlàntida , 2002

Balada de Mallorca

 

A la vora vora del mar on vigila

Montgó, els peus a l'aigua i als núvols lo front,

omplia una verge son cànter d'argila,

mirant-se en la font.

 

Son peu de petxina rellisca en la molsa,

i a trossos lo cànter s'enfonsa rodant;

del plor que ella feia, la mar, que era dolça,

tornava amargant.

 

Puix l'aigua pouada cristall n'era i perles,

com gaires no en copsen los lliris d'olor;

no és molt si sospira, quan veu les esberles

del canteret d'or!

 

La mar se'n dolia, les pren en sa falda,

i al maig, per plantar-hi, demana un roser;

València, a tes hortes, verdor d'esmeralda,

i a ton cel, dosser.

 

Per bres la conquilla de Venus los dóna,

gronxada pel Zèfir de vespre i matí,

i els testos, que una alba de roses corona,

ja són un jardí.

 

Amb flors de l'Aràbia l'enrama i perfuma;

i d'Àfrica amb palmes, d'Europa amb aucells,

alegra ses ribes, que es prenen d'escuma

més amples cinyells.

 

Tres eren los testos, tres foren les illes;

i al veure-les ara volgudes pel sol,

les crida a sos braços la terra per filles,

i el mar se les vol.

Autor: Paco Tortosa Pstor
Obra: Espais naturals del litoral valencià , 2003

El penyal d'Ifac emergeix de la mar i alça les seues parets calcàries, en un únic i vertiginós impuls, fins a culminar 326 metres més amunt. Sembla que la seua vocació inicial fóra la d'illa, però que en l'últim moment haguera decidir tirar una arrel -ben estreta- per continuar unit a les terres de la Marina. Com un solitari sentinella atalaia la mar, vigila Calp i acull als peus un port que va ser, fins fa poc, pesquer i solitari.

Ifac saluda ufanós les imponents penyes de l'Albir o serra Gelada al sud-oest i el cap d'Or o punta de Moraira al nord-est. Vist des del poble o des del port, se'n percep tan sols l'amplària reduïda i sembla la torre d'un castell de ciclops. Però, quan s'hi arriba des del nord i es contempla en tota la seua longitud endinsant-se en la mar, cobra caràcter de muralla. A pesar de tot, el Penyal és modest en dimensions. Des de la platja de la Fossa al nord fins al Morret del Llebeig i el Carallot, no arriba als 1.500 metres. D'ample, molt menys. Però més de 300 metres d'alçària sorgint directament de la mar donen per a molt. Exigua illa que va preferir quedar-se a terra i desplegar en vertical la seua biodiversitat. Costa, mar, muntanya... de tot un poc és el penyal d'Ifac.

Singularitat geològica i geomorfològica del litoral, els seus valors paisatgístics es fan evidents a qui el visita, tant la monumentalitat de la silueta, perfilada sempre sobre un horitzó marí. com les panoràmiques que promet el cim. però també atresora discretament altres riqueses: flora i fauna adaptades a aquest món de penya-segats, parets i talussos. Així és el penyal d'Ifac o Ifac a seques, sentinella perpetu de la Mediterrània.

Autor: Tono Fornés Gomis
Obra: De mar estant (Una singladura per la costa valenciana) , 2007

Pel que fa a la substància, el rocam d'Ifac és format per calcàries nummulítiques de l'eocè, generades al fons del mar fa uns trenta milions d'anys. L'acumulació dels esquelets calcaris d'aquests microorganismes marins que semblen petites monedes -d'on prové el nom llatí de nummulits– formà la matèria primera d'aquesta gegantina escultura. Per tot arreu del  penyal, la roca té un aspecte bigarrat, intensament frunzida a base de petits plecs d'un disseny caòtic i confús. A més, l'acció dels elements durant milers d'anys ha corroït i dissolt en part la roca i hi ha llaurat solcs, buits, esquerdes i forats. De mar estant, les parets verticalíssimes semblen un petri formatge emmental, envellit i rovellat pel temps, sobre els cims del qual creixen alguns pins torturats per segles de ventades. Però si la vegetació arbòria del penyal és escarransida i pobra, la botànica herbàcia és d'un interès notable, i ja el gran Cavanilles va anotar l'existència  d'espècies raríssimes de trobar en altres indrets com la Silene hifacensis redescoberta als clivells de les roques més inaccessibles del penyal i a les parets de l'illot eivissenc des Vedrà, dues talaies d'una silueta extraordinàriament semblant.

Però parlant de semblances, el penyal d'Ifac té coma indiscutible germà gran Gibraltar, la Columna d'Hèrcules del costat europeu. Es tracta d'una relació familiar que afecta l'origen mateix del nom. De fet, el nom antic de Gibraltar que es pot trobar a les pàgines dels geògrafs grecs i romans -Kalpe o Calpe-, va ser manllevat per la població que s'instal·là al peu del nostre penyal. S'ha suggerit fins i tot que Ifac és una veu semítica amb funció d'adjectiu diferenciador, i segons aquesta hipòtesi Ifac significa en libiofenici "boreal" o "del nord". D'aquesta manera, Calp d'Ifac Voldria dit el Kalpe boreal –l'altre Gibraltar, el Gibraltar del nord.