Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta casa, que està situada a la plaça homònima, va ser triada pel poeta com a lloc de pau i assossec. Espaiosa i senyorial, conserva en la part posterior un artístic jardí, que ell denominava hort, d'on sortia anualment la flor natural que s'oferia en els Jocs Florals que cada any se celebraven a València. A l'interior de l'habitatge, en mans dels seus descendents, es guarden importants documents i records de l'autor. Situats al davant, si no hi podem accedir, llegirem un poema dedicat al seu hort, on passà moltes hores felices i que data en els anys setanta del segle XIX, quan el va començar a freqüentar.
Íntima
(En el meu hort de Museros)
I
Com si d'ahir fóra, ho estic veent encara,
i era l'any setanta del sigle passat.
Este bosquet que ombra nos dona als dos ara,
per nostres mans pròpies fon llavors plantat.
Amor, ¿te'n recordes? Era temps de guerra;
allà, lluny, sonaven renills, clams i trons;
i sotraquejant-se cruixia la terra
al pas de tants d'hòmens, cavalls i canons.
Tu em dies, clavant-me tos ulls amorosos:
—«En mig d'estes murtes, plantem dos llorers».
I jo, sens atendre't, amb ulls mig febrosos,
llegia i llegia los públics papers.
En foc encenent-se tes ninetes blaves,
i amb lo breu enfado que tan bé t'escau,
els ulls me prenies, i aixís me parlaves,
tornant a ton rostre la ditxa i la pau:
—«Alça el cap, contempla la claror del dia
que de goig i glòria ompli el món sencer;
escolta amb quin ritme de dolça harmonia
les palmes agrunsa lo vell datiler.
«Este hort és un temple: són voltes les branques;
l'aucellada, orquesta; incensers les flors.
Mira volar juntes les colomes blanques,
exemples donant-nos de constants amors.
«Si engulen imperis afraus espantosos,
¿què ens cal a nosaltres, lluny d'eixos perills?
¿No sents quin bon flaire fan nardos i roses?
¿No veus quant gojosos corren nostres fills?
«En este hort ombrívol, debaix d'aquest arbre
oixquí tes primeres paraules d'amor.
No té fonts superbes, ni estàtues de marbre;
mes, per a ta esposa, no hi ha altre millor.
«Quant mes amagada, la ditxa és més dolça.
Bell palau nos dóna nostre humil verger;
tenim a les plantes catifes de molsa;
garlandes florides tenim per dosser.
«D'allà, de la serra, trossejant la roca,
per a una muntanya pedres nos han dut;
alcem la muntanya, i si al cel no toca,
és que fer una altra Babel no hem volgut.
«Voràs tu com pugen ses aspres dreceres
los quatre fills nostres, llançant triunfals crits;
davant dels seus passos serà, com si ho veres,
gegant Himàlaia; ¡són ells tan petits!
«També de la serra portem uns pins tendres;
com ells, quatre sien, i tinguen son temps;
aviat hem de vore ses branques estendre's,
i els infants i els arbres tots créixer ensems».
Mentres dolça, dolça, tu aixís me parlaves,
allà, al lluny, sonaven renills, clams i trons;
i mirant jo estàtic tes ninetes blaves,
deixava sens ànsia tronar els canons.