Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Situada en l'actual Plaça Sequera, 17, conegut popularment com el carrer Nou, just en el punt que ocupa l'entrada del local comercial de mà esquerra hi havia l'entrada i l'escala del 1r pis on va néixer el poeta. Hi podem llegir un sonet seu i quatre fragments de les seves memòries.
En català sonà lo meu primer vagit:
en català, també, començava el mural.
En català sonà lo meu darrer vagit:
en català prenia a taula l'aigua, el pa.
En català, suprema fidelitat estricta,
van passant els meus dies de treball i de lluita.
En català cantava les torres i terrasses;
en català he cantat i he servit el meu poble.
En català de ferro o català de terra,
en català de dolça besada inextingible,
en català de lent capaltard i canyars.
En català de l'aigua i català del pa.
En català sonà lo meu primer vagit:
tot humil el servesc treballant els meus mots.
He viscut la meua infantesa a tres cases de la darrera porció del carrer de l'Obispo Muñoz, abans carrer Nou: aquella que va des de la carretera de Llíria —o, com sembla que li varen posar de nom, en acabar la guerra, carrer de Navarra— fins al mateix ajuntament: al número 82, un primer pis, on vaig néixer; després, la planta baixa del número 78; i finalment, en vespres o en plena guerra civil, enfront, al número 97, també la planta baixa, que havia estat, abans, col·legi d'una certa anomenada, dirigit per una estranya senyora Eulàlia, amb una germana seua, i, més tard, residència d'una tenebrosa família, la qual freqüentava bastant un orb del meu poble, Vicentet, el de la Pinzell, una dona que venia caragols, al mercat, i que, un dia, anant justament al mercat per la voravia d'enfront del forn del Nadalet, va veure, a terra, un tros de cervell del meu avi. Després, en haver-me casat, vaig viure, primerament, en un pis vell i gran del carrer del Maestro Lope; i després, en un altre del carrer de Josep Carsí, que ha estat la meua última vivenda al poble. En total, cinc cases. Totes les he estimades pregonament, però les que recorde més sovint, ara, en arribar a les darreries de la meua vida, són la cuina amb un petit finestró, una gran sala del pis on vaig néixer, i un racó, davant el menjador, de la casa següent, on el meu pare buidava els seus sacs de brossa diaris: la humitat pujava, com una parra boja, per la paret: jo tenia, en una capsa de sabates, cucs de seda.
Els meus berenars, al temps de la meua infantesa, i fins i tot de la meua adolescència, han estat, sempre, elementals i humils. El que més m'agradava era menjar un tros de pa amb oli i sal. De vegades, les vegades de més luxe, hi havia una delicada variant: la meua mare em posava pa amb oli i sucre, o pa amb sucre i oli. Enyore molt aquells primaris berenars, a la porta de casa, o corrent pel carrer, jugant, menjat a mos rodó el meu berenar, potser excessivament oliós de vegades, com m^agradava —i m'agrada, encara—.[1]
Evoque els dies, llunyans, de la meua infantesa, i bona part, també, de la meua adolescència, a Burjassot, el meu poble. Fórem una família petita, els meus pares, la meua germana i jo, molt unida, molt agrupada, sense que mai es fes sentir l'autoritat del pare i, si de cas, un poc, però molt poc, la de la meua mare. Vàrem restar molt units, la meua germana i jo, en una casa molt més que modesta, com ara ho són —ho constate, content— els meus fills, i nosaltres mateixos, com els meus pares, també al si d'una casa pobra. El meu pare, al matí, en arribar del forn, s'asseia a esmorzar; la meua mare li servia, si es donava el cas, una sardina, un tros de pa i l'ampolla del vi. El meu pare anava a la cuina, prenia una ceba, i d'un cop de puny l'obria damunt la taula, i se la menjava crua.
El pis on vaig nàixer, al número 82 del carrer de l'Obispo Muñoz, era un pis pobre, miserable, però amb moltes notes d'alegria. De moment no em sé estar de referir-me a una parra que, plantada al corral de la casa de dessota, pujava per la meua galeria i anava enramant motius de bellesa. Crec que mai no vàrem menjar raïm sencer d'aquella parra, que era un raïm negre, d'una pell més aviat grossa, forta: de tant en tant, algú, el meu pare, la meua mare, jo mateix, allargàvem la mà per tal d'agafar un penjoll i pessigar-ne una mica, poca cosa. Però la parra, com a espectacle, era ubèrrima, preciosa. A la planta baixa hi havia un taller de fer sants i verges: el taller d'un escultor, d'un «santer», que es deia Eduard Comes Mestre, amb el qual treballaven dos xicots més, l'un femelleta i l'altre més aviat bròfec. Pot donar una idea del caràcter obert i sense contemplacions de la meua mare el fet que en nàixer, l'any 31, la meua única germana, Carme, va triar aquest marica com a padrí de la nena. El marica, no l'hem tornat a veure; fins i tot diria que la meua germana mai no l'ha vist.
He demanat a la meua cosina Fina i a la meua tieta, germana petita de la meua mare, Milagros, que com fou que varen deixar el pis d'Obispo Muñoz, 82. No han sabut donar-me'n explicacions satisfactòries, plausibles, sembla que se'n diu. El fet és que, un dia, el meu oncle Pep, marit de la meua padrina i pare de la meua cosina, havia comprat la casa que ara és propietat de la meua cosina, al davant del pis, i des d'allí varen presenciar el dia funest, el dia increïble, en què els obrers varen enderrocar el pis d'Obispo Muñoz, 82, el pis que jo més he estimat, no sols perquè era el lloc de la meua naixença, sinó per les coses, petites, greus, insuportables, amables, que ens varen passar allí a la petita troupe Andrés-Estellés. El pis on vaig nàixer, un cert dia 4 de setembre —si no fem cas del meu pare, que deia sempre que no fou el 4, sinó el 9 de setembre—, el varen enderrocar, i allí, al seu lloc, van construir una finca de pisos, que, segons diuen, són més rendibles i constitueixen un negoci més gras, per tant. Ara, cada vegada que arribe, coixim-coixam, a casa de la meua cosina, mai no puc estar-me de mirar davant, on era el pis, on ara hi ha la finca de pisos amb neveres i televisors. Tot ha canviat. Casa Aurora, la muller del meu gran amic Juli, també l'han enderrocat, i ja no queda pedra en paret. I pensar que, passant les mans per aquelles parets asproses, em sentia renàixer, em sentia segur... Només misèria i vespres de més enderrocs. Fins quan? Fins que no reste pedra ni paret! A la casa, planta baixa, número 97, vivia un empleat de la Diputació que prenia unes bufes de cavall.
Cançó de bressol
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
Altres indrets de Burjassot: