Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En el mas de can Preses, prop de Sant Martí del Montnegre, propietat de Concepció Costa, viuda de Balaguer i Paulina Costa de Sagnier, hi va passar algunes temporades Antoni Rubió i Lluch (Valladolid, 1856 — Barcelona, 1937).
Era un mas, tal com el descriu l'autor dels més importants del Montnegre amb grans panoràmiques tant cap al pla de la Selva com el Gironès. D'aquestes experiències en sorgí una breu i poc coneguda publicació, Records del Montnegre (1897), que recull textos poètics d'ell, dels quals en reproduïm un fragment, i Lluís Carles Viada i Lluch, cosí seu.
És possible que quan Josep Roig i Raventós escriu la nota que encapçalava la novel·la Montnegre el 1925 la datés a "La Casa de la Creu" referint-se a la parròquia de Sant Martí del Montnegre per la relació d'amistat i coneixença que mantingué amb el rector Joan Fortuny qui li envià un memoràndum manuscrit sobre el Montnegre el 1924.
Montnegre és una novel·la que narra la trajectòria de Climent, un jove barceloní de família modèlica i exemplar que opta per la carrera eclesiàstica. Una de les seves primeres destinacions és al bell mig del Montnegre, on, una mica com li havia passat a mossèn Llàtzer, d'Els sots feréstecs, hi arriba amb l'ànim de modificar positivament tots els costums negatius d'aquelles gents. A la llarga, serà ell qui es veurà trasbalsat pel pes de les tradicions i les inèrcies d'un territori on prevalen les lleis primitives dels ancestres.
Per arribar a Sant Martí de Montnegre tenim dues opcions. Si venim del sud, abans d'entrar a Sant Celoni, trencarem per la carretera d'Olzinelles. Farem uns quatre quilòmetres de pista enquitranada, un cop passada l'església de Sant Miquel, trobarem un trencall a mà esquerra amb un rètol que diu sant Martí de Montnegre i Vallgorguina. Farem uns quilòmetres pel mig de boscos exuberants de vegetació, pujant per l'obaga. Quan trobarem una bifurcació, prendrem el vial de l'esquerra que ens portarà fins a Sant Martí. La pista és llarga, d'uns 12 quilòmetres.
L'altra opció és pujar per la pista que neix passat Sant Celoni, on hi a la caserna dels bombers. Un rètol indica per anar a les urbanitzacions de can Coll i can Batlle i als boscos del Montnegre. Aquesta pista és més ampla i més curta (nou quilòmetres) ara bé té una vegetació menys rica que la d'Olzinelles perquè en bona part va per la solella. Tanmateix, la millor proposta és pujar per una i baixar per l'altra, així es té una visió panoràmica i força completa del massís pel seu vessant vallesà.
A mon amic i parent En Leopold Sagnier i Villavecchia (fragment)
T'escric aquesta lletra mal girbada
d'un castanyer sentat en la ampla soca,
obirant a mos peus la fondalada
que fa el Montnegre amb ses vessants de roca;
amb l'espai ple de llum, d'eixa llum pura
que de màgics colors pinta quant toca.
Recolzada en clapisses de verdura
veig de can Preses la masia blanca,
nostre niuet de pau i de ventura.
He tornat cap al tard, sota la branca
del mateix castanyer, per el misteri
sentir que la muntanya a eixa hora tanca,
Amb ritmes celestials de dolç salteri
filava un rossinyol sa veu divina,
enmig d'una quietud com d'asceteri,
recollida, solemne, gegantina:
¡quin devessall de pau i d'alegria
ha inundat aquesta ànima mesquina!
Una essència, un esqueix de melodia
de paradís, m'ha dat ditxa més pura
que totes les quimeres que el món cria.
¡Vine amb mi, dolç amic, de l'hermosura
d'eix desert a gosar, obra perfeta
d'excelsa i divinal arquitectura!
Quan va arribar a Montnegre, estava retut, i després de mirar, amb un brandó a la mà, la seva església, es ficà al llit alterós i gran com un panteó, i s'adormí com un infant. De bon matí, la claror que entrava per les crètues de la finestra de la seva estança va allunyar-li la son, i el cant dels ocells el féu somriure, i després de senyar-se, obrí el finestral i restà meravellat del grandiós panorama: tot un món de pobles en la llunyania; un riu d'argent; una ciutat vetusta entre calima; una llenca de mar adormit; uns tossals nevats que besaven un núvol immens de color de neu que era una mena d'himne de claredat que pujava lentament per les blavors infinites, canviant de forma, de mica en mica, com si tingués por de caure del cim que l'aguantava. Mossèn Climent s'extasià, i amb veu apagada i ulls somniosos va dir: —Senyor! jo no mereixo tanta bellesa! Natura... oració de color, pregària de forma, meditació de perfums, salms de boscúria! Miracles de bellesa que els homes no capim!
Cel blau, olor de bosc, cantúria rabiosa de cigales; terra que bull i sol que crema. La lluna es veu alta i petita, després d'haver passat tota la nit pacient, filant una claror tranquil·la que queia damunt el bosc atapeït de tomanyins i olivarda, malvins i roldó, estepa i fonolls, aritjols i brucs, romaní i esparreguera, argelaga i mata, tell i arboç, brossa i mata de lladern, gatosa i lliri, ginebró i pita, ginesta i marfull, garrigues i cruixidor, i aquella canal de roures, i aquell pinar fornit, i aquella obaga fresca, i la ribera sonora, i el gorg sempre cantaire, i les eures púdiques que vesteixen les soques atiades per la idea sana de l'honestedat de la boscúria.
Mossèn Climent tornava al seu Montnegre, las i macilent. La ciutat l'havia estamordit; amb tantes emocions com havien sotraguejat el seu cor, fet a la calma inefable de la seva parròquia. Les angúnies havien penetrat al seu dedins i passà aquells moments anguniosos que fan sentir que la vida fa pujada. Tornant a Montnegre, el capellà fruïa altra volta la pau més dolça que Déu ha sembrat a la terra. Passava pel camí que giragonseja, ara per tros solellós, ara baganyós, mirant les capçanes dels pins i tirant la brida a cada xancra que la mula mirava recelosa perquè les veia diferents. Eren refetes, perquè s'esborraven. I a cada pagesia s'aturava a preguntar com estaven, i el porquer que l'acompanyava mirava engelosit els que li parlaven.
I mossèn Climent, mentrestant, guaitava des d'aquell finestral i li semblava que les muntanyes fosques estaven sembrades de supersticions, que cada arbre era una taca i tot el bosc una penombra de l'infern, i que els seus feligresos estaven damnats. I ell no es veia amb coratge d'escometre aquells errors. No sabia renyar. Ell es veia amb delit de fer una prèdica davant de milers de persones i fuetejar de la trona estant totes les sutzures de la humanitat; ell es veia amb força d'organitzar tota una lluita contra els pecadors anònimament. Era un bon director d'orquestra i un mal solista. A soles, a prop de l'estúpid, tenint de reptar barroerament perquè l'entenguessin, no podia. El seu amor a Déu, la seva fe ardent i la devoció a la bellesa, l'havien enlairat tant, que no veia la gent petita, amb la misèria agafada al cor i la ignorància al pensament. Per això comprenia que dins del silenci d'un convent llunyà, entre la natura, alliberat dels problemes econòmics de la vida pagesa que no entenia, podria desplegar més les ales, i, per altra part, els feligresos de Montnegre, amb un rector d'esperit més apte a les petites coses, hi guanyarien. I aquest pensament li feia passar hores desficioses, que esdevingueren més torturadores, amb les explicacions que la seva mare li havia fet de la vida dels seus germans. Mossèn Climent caminava ajupit. Es veia que el seu cor li pesava. Adolorit, va contemplar els arbres seculars, la natura ubèrrima, les muntanyes incommovibles, els abismes inexorables, tota aquella contrada grandiloqüent que tant havia enlairat la seva ànima. Sentia passar els núvols, les fulles, les idees, les ventades, aquelles ventades sonores que li deixaven la remor dins dels sentits i li cloïen les parpelles perquè no es distragués de les seves confidències sonores. Dalt del cimal daurat pel sol, s'hi havia posat una ombra voladora, de núvol caminant. Diria's la imatge del rector que abans era resplendent de front i s'havia enfosquit de tristesa.
Altres indrets de Sant Celoni: