Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta barraca, situada al començament del Passeig d'Aragó, és de propietat municipal i ha estat restaurada convenientment. Tenint al davant encara una ufanosa horta no malejada per les edificacions especuladores, és un dels llocs adequats per llegir el poema "La barraca", de Teodor Llorente i dos fragments de La barraca, de Vicent Blasco Ibáñez.
La barraca
Com la gavina de la mar blavosa
que en la tranquil·la platja fa son niu,
com lo nevat colom que el vol reposa
de l'arbre verd en lo brancatge ombriu;
blanca, polida, somrisent, bledana,
casal d'humils virtuts i honrats amors,
l'alegre barraqueta valenciana
s'amaga entre les flors.
Baix la figuera, on los aucells de l'horta
canten festius l'albada matinal,
al primer raig del sol obri la porta
i als aires purs del cel lo finestral;
i com la mare cova a la niuada,
les amoroses ales estenent,
pobre trespol de palla ben lligada
la guarda d'un mal vent.
Quatre pilars, més blancs que l'assutzena,
formen davant un pòrtic de verdor:
corre sobre ells la parra, tota plena
de pàmpols d'esmeralda i raïms d'or;
a son ombra, lo pa de cada dia
repartix a sos fills lo treball sant,
i en la taula la pau i l'alegria
les flors van desfullant.
A un costat obri el pou la humida gola;
i perquè tinga perfumat dosser,
la garlanda de flors, que al vent tremola,
estén sobre el brocal un gesmiler;
i per la franca porta mai tancada
les flors despreses i el flairós perfum
a dins penetren, en la dolça onada
de l'aire i de la llum.
Pengen del mur l'aixada i la corbella,
que a terra fan doblar lo suat front;
lo pulcre canteret, que la donzella,
encorbant lo braç nu, porta a la font;
i plena d'harmonies misterioses,
la guitarra, que ensems gemega i riu,
a la llum de la lluna, en les gustoses
vetlades de l'estiu.
Allà dins, entre alfàbegues florides,
en lo corral, baix l'ample taronger,
mormorejant pregàries beneïdes,
la mare agrunsa a son infant darrer;
i al cim de la cabanya, fent-la un temple,
santificant sos gojos i dolors,
obri eterna la creu, per digne exemple,
sos braços protectors!
Tot riu entorn: va l'aigua cristal·lina
corrent entre pomells de lliris blaus;
sorolla dolçament la mar veïna;
mouen els arbres ventijols suaus;
i si el fillet dormit a la mamella
mira l'esposa i calla, ou a lo lluny
llarga cançó de l'home, que la rella
enfonsa amb valent puny.
¡Barraca valenciana! ¡Santa i noble
escola del treball! ¡Modest bressol
del que nos dona el pa, laboriós poble
curtit pel vent i bronzejat pel sol!
¡Més que els palaus de jaspis i de marbres,
més que los arcs triomfals i els coliseus,
tu, pobre niu, perdut en mig dels arbres,
valdràs sempre als ulls meus!
En tu naixqué l'hermosa campesina
que tot lo món contempla embelesat,
llauradora amb aspecte de regina,
plena ensems de modèstia i majestat;
la d'ajustat gipó i airoses faldes;
la que el foc de l'Aràbia du en los ulls;
la que clava amb agulles d'esmeraldes
los negres cabells rulls.
La que la roja fraura, al rompre el dia,
cull una a una; i en brillant pomell,
que la mateixa flora envejaria,
junta el gesmil, la rosa i el clavell;
la que desfulla la frondosa branca,
aliment de l'insecte filador;
la que als rossos capells, cantant, arranca
la sutil fibra d'or.
En tu naixqué, company ben digne d'ella,
sobri, sofrit, lleuger, fort i lleal,
el que en l'aspre guaret clava la rella
i obri a l'aigua corrent fonda canal;
el que sembra el bon gra i l'arbre talla,
i en l'almàssera extrau l'oli més fi,
i amb incansable peu follejant balla
en lo trull ple de vi;
el que, enflocant son haca voladora,
la joia guanya, que a la nóvia du;
el que fa refilar a la sonora
citra, en les nits d'albades, com ningú;
el que, per a defensa de la terra,
lo vell trabuc despenja del trespol,
quan per l'horta, donant lo crit de guerra,
retrona el caragol.
En tu naixqueren i ditxosos viuen:
per a ells, lo món que veuen no és més gran;
com los aucells que moren on aniuen,
en tu bressol i tomba trobaran.
Ton lluminós fogar és sa alegria;
a sa dolça calor són forts i rics.
¡Guarde-los bé ton ombra, nit i dia,
de tots los enemics!
Guarda els infants, que baix de la porxada,
amb lo jònec valent juen sens por;
guarda la verge, que en la nit callada
escolta la cançó que li ompli el cor;
guarda la mare, ardida i jubilosa;
guarda el pare pensiu, que es cansa ja;
guarda el pobre vellet, que al peu reposa
de l'arbre que plantà!
Guarda-los de la pluja i la tempesta
per a que dorguen sens dubtós recel;
guarda-los de la fam i de la pesta,
del foc dels hòmens i del llamp del cel.
Guarda-los bé dels esperits malignes;
de les llengües de serp dels mals veïns;
guarda-los bé de temptacions indignes,
de pensaments roïns.
I sobre ses victòries i fatigues,
sobre el goig breu i el treballar constant,
sobre el camp pedregat o ple d'espigues,
sobre la taula buida o abundant,
sobre el ball de la boda desitjada,
sobre el fúnebre llit, banyat en plors,
estenga eternament ta Creu sagrada
los braços protectors!
A la barraca de Toni, conegut en tota la rodalia per Pimentó, acabava d'entrar la seua muller, Pepeta, una dona petita i animosa, de cara esblanqueïda i flàccida en plena joventut, rosegada per l'anèmia, i que era, malgrat tot, la femella mes treballadora de l'horta.
En fer-se dia, ja era a la barraca de retorn del Mercat. S'aixecava a les tres, carregava amb els cistells de verdures collides per Toni el vespre abans entre renecs i malediccions contra una vida ingrata que tants treballs costa, i a les palpentes pels viarons, guiant-se en la fosca com a bona filla del camp, marxava a València, mentre el seu marit, aquell home ben plantat que tan car li costava, seguia roncant dins l'abrigat estudi, ben acotxat entre les mantes del llit matrimonial
Els qui compraven les hortalisses a l'engròs per tornar-les a vendre, coneixien bé aquesta doneta que abans de l'alba ja era al Mercat de València, asseguda sobre els seus cistells, tremolant sota el seu prim i esfilagarsat manto. Esguardava amb enveja, sense adonar-se, els que podien beure una tassa de cafè per combatre el fred del matí. I amb paciència de bèstia submisa esperava que li pagassen per les verdures els diners que havia fixat amb els seus complicats càlculs, per tal de mantenir Toni i dur la casa endavant.
La gent de l'horta contemplava amb admiració la llestesa i la traça dels laboriosos intrusos per a reconstruir la barraca.
El trespol de palla aparegué de sobte renovat; el costellam del sostre, corcat per les pluges, fou reforçat en part i canviat 21 trossos; una capa de palla nova va cobrir els dos plans en pendent de l'exterior. Fins les creuetes dels extrems foren substituïdes per altres que el ganivet de Batiste treballà amb paciència, guarnint-ne les arestes amb gracioses dentellades; i no hi hagué en tot el voltant un trespol que s'alçàs més gallardament.
Els veïns, en contemplar com es reformava la barraca de Barret, amb la coberta recta i nova, veien en aquest fet quelcom de burla i de repte.
Després començà l'obra de la part baixa. Quina manera d'utilitzar les desferres de València!... Les esquerdes desaparegueren, i, acabada que fou l'obra de les parets, la dona i la filla les emblanquinaren d'un blanc enlluernador. La porta, nova i pintada de blau, semblava la mare de totes les finestretes, que mostraven pels forats de les parets les quadrades cares del mateix color. Sota la parra féu Batiste una mena de placeta, pavimentada amb rajoles vermelles, perquè les dones poguessen cosir allí durant la vesprada. El pou, després d'una setmana de treballar-hi, quedà net de totes les pedres i tots els fems amb que la Xicalla de l'horta l'havia farcit durant deu anys, i de nou l'aigua neta i fresca tornà a pujar en el poal molsós, amb alegres grinyols de la corriola, que semblava riure's de les gents del veïnat amb una estrident riallada de vella maliciosa.
Els veïns devoraven la ràbia en silenci. Lladre, més que lladre! I quina manera de treballar !... Aquell home semblava que posseïa amb els seus braços musculosos dues varetes màgiques que tot ho transformaven en tocar-ho.
Altres indrets de Alboraia: